dimarts, de novembre 22, 2011

Temps, fredor i audàcia


Sóc dels que pensa que l'endemà d'uns resultats, bons o dolents (o dolentíssims com els de diumenge) fa de mal parlar. La urgència en què vivim ens hi obliga i sembla -sembla, dic- que el primer que dispara la clava i permet orientar la reflexió cap a interessos preestablerts. No, per analitzar la situació política i, més encara, la situació dels socialistes després de les eleccions que han atorgat la contundent victòria al PP cal temps, una certa fredor i audàcia. Les tres coses, us ho asseguro, no hi són: les eleccions foren diumenge (i els congressos -amb les ponències i esmenes fetes i els delegats triats, és a dir, anacrònicament- a la cantonada); les derrotes obliguen a la calidesa dels grups i paradoxalment conviden a 'treure-ho tot del pap' i, curiosament, provoquen reaccions conservadores ('back to basics', 'el món no ens entén' o 'que bé que s'hi viu contra un govern de dretes').

El temps

Aurelio Monge
El temps permet que reflexionem de veres, no de 'pose'. Només el temps ho permet, això. Temps per llegir què diuen de nosaltres (compte amb l'empatx i els relats interessats); temps en descobrir els corrents de fons no sempre evidents a la primera lectura de les dades; temps per desprendre's de prejudicis, sobreentesos i tòpics; temps per identificar un per un els problemes i temps per identificar una per una les oportunitats. Que hi són. El panteix d'un món sofrent, com diria Marx, no el notem? Compte: no és tan sols -avui- a causa de les desigualtats socials que hi és, malgrat la contundent crisi. L'angoixa ens ve de molts més atzucacs. I les oportunitats, doncs, van molt més enllà de la defensa d'un benestar en forma d'estat, sospito.

La fredor

Jo tinc fama de fred, ho sé. I les organitzacions, els grups humans, es solden amb el caliu, amb les abraçades, la fraternitat, les unions més que le aliances, tenint present sempre l'altre. Ara toca això darrer. Però, passat un temps o passat el que sigui, ens les hem de veure amb la realitat amb certa fredor. El PSC va néixer, sobretot, sobre dues bases molt sòlides. La primera, la de transformar la realitat (en aquest cas, la catalana), que ara haurem de veure quin grau d'ignorància mútua ens tenim (seguint l'enginyosa frase recollida per Luri al seu bloc). La segona consistexi en agrupar sota un denominador comú totes les expressions progressistes i democràtiques del país, un gran partit de l'esquerra sobre la base d'un enorme gresol de sensibilitats, grups, arrels i projectes que hi ha al país i adreçat a la seva majoria, esdevenint el gran partit central de Catalunya.

En una societat 'zapping' (o líquida, si us agrada més), complexíssima i acostumada al 'facis-ho tot vostè a la seva mida a la república independent de casa seva' només assolirem el suport majoritari si sabem, no tan sols refundar aquests substrat (és avui el PSC aquest partit que volíem?) sinó, sobretot, projectar-ne un horitzó creïble. Fets, sí; paraules, també. I credibilitat, sobretot. És molt probable que aquest darrer aspecte passi per un canvi substancial de la direcció del Partit, però centrar aquí el debat -com s'està fent- resta la credibilitat, també.

L'audàcia

El socialisme català, i també l'espanyol, hauran de ser audaços. La credibilitat de què parlava passa, per exemple, en ser conscient que la política pot fer-hi res per sortir de la situació crítica de l'economia europea i el pes dels mercats sobre els governs. Crec que això, ara, no ho creu ningú. Passa, també com a exemple, perquè les propostes sobre la prestació de serveis bàsics com l'educació o la salut admetin dos correlats que no són 'de dretes', com el rigor pressupostari i la recerca de l'excel·lència, i fugin del 'dogma' estatalista. Passa, alhora, per una decidida voluntat de crear una cultura favorable als valors progressistes amb què ens identifiquem, més enllà de vincular la cultura al tema (ben legítim) dels drets d'autor (un exemple: quants columnistes catalans són afins a les tesis del PSC?). També passa per les renovacions formals (el mitjà és el missatge, deia McLuhan), incrementant la capilaritat entre el 'dins' i el 'fora' d'una organització política massa antiga en les formes i elevant el to del debat polític a les nostres reunions, més enllà dels 'solos' a que estem acostumats, per cert, i comptant amb tots els actius, sí, però sobretot dels que encara no són al PSC. I per un equip dirigent que, sense excloure ningú però sense centrar-ho tot exclusivament a l'equilibri, sense pressa però sense pausa, recuperi la credibilitat perduda.

Ja sé que el que dic aquí no deu ser massa original ni concret, però és el que penso.

Publica un comentari a l'entrada