dijous, de gener 17, 2013

Sí, però no



¿Per què m'agrada Maigret? Algunes cites del llibre El gos groc (2012, trad. Lluís M. Todó; hi ha un film francès de 1932), una de les dues obres amb què Quaderns Crema (i Acantilado en castellà) inicia la publicació de l'obra completa de Georges Simenon i una de les primerenques de les protagonitzades pel comissari Maigret, que és descrit així en aquest llibre:
Quan un no estava acostumat a Maigret, despistava molt, en casos com aquell, veure que els seus ulls grossos clavats en el front del seu interlocutor com si no el veiés, i després sentir-lo remugar una frase inintel·ligible emntre se n'allunyava amb l'aire de considerar-lo una cosa insignificant (p. 50) 
Leroy encara no coneixia prou el comissari Maigret per jutjar-li les emocions a partir de la seva manera d'expulsar el fum de pipa. (p. 94) 
- (...) L'única cosa que volia demostrar-li és que un cas com aquest no és una simple operació policial que es pugui dirigir a cop de telèfon. I afegiré, senyor alcalde, amb tot el respecte que li dec, que quan accepto la responsabilitat d'una investigació, el que vull per damunt de tot és que no m'emprenyin! (p. 99) 
- Permeti'm un bon consell, si vol ascendir a l'escalafó, sobretot no em prengui com a model, ni intenti extreure teories del que faig. (p. 108)
, doncs aquestes quatre cites resumeixen molt bé el que m'agrada de Maigret. La manera de captar el seu entorn, sobretot les persones, amb una gran capacitat d'anar més enllà, com si la realitat s'absorvís en un conjunt menys fragmentat (i per tant, molt enganyós) com sovint la interpretem. O la manera d'interioritzar, de remugar, d'avançar en la recomposició de les peces fins a obtenir-ne una història o, almenys, una interpretació. I l'especial relació que el comissari té amb tota i cada una de les persones objecte de la seva investigació, en la que, pràcticament en silenci i sense moure's, aconsegueix que aflorin les pistes que vol. Vaig sentir fa molts anys dir a mossèn Ballarín que la pregària era com una novel·la del comissari Maigret, de Simenon. I efectivament, és així. Sempre he tingut aquesta sensació, malgrat que les obres de Simenon són molt prosaiques, aparentment.

També fa temps vaig llegir que a Simenon li agradava el joc del seu cognom amb l'expressió "sí, però no",  escrit en francès oui (o ) mais non i pronunciat gairebé igual. És a dir, sí, amb les dades que em donen ja vaig fent, la realitat que toco és el meu punt de partida... però mai no és suficient. I la tasca de l'investigador, talment tots nosaltres, consisteix en endinsar-se al lloc on d'entrada no hi ha llum. Estic segur que l'aventura del segell del professor Vallcorba, amb la que penso completar fins on pugui les meves lectures de Simenon -les de Maigret i les altres, que són tan o més bones-, ens hi ajudarà molt i molt.
Publica un comentari a l'entrada