dimecres, de gener 23, 2013

Jo vull votar que no


Sí, ja sé que els inductors de la declaració que ha aprovat avui el Parlament de Catalunya els mou més el "dret a decidir sí" que el "dret a decidir" i que no ens podrem fiar mai de la seva neutralitat governant. Ja sé que el model emprat per la coalició governant per inciar el procés de consulta i de segregació s'assembla més a una atrotinada exrepública soviètica que a qui ens hauríem de semblar més (Escòcia o el Quebec). Ja sé que correm riscos importants, especialment el de creure "religiosament" en la redempció d'una paraula, d'un estat o d'un messies i l'hòstia descomunal posterior en descobrir que continuem expulsats del paradís terrenal. Ja sé que hi ha problemes més importants que no es resolen amb cap independència. Ja sé que obviar massa alegrement els problemes de legalitat de qualsevol proposta pot pagar-se molt car (sobretot quan els ciutadans decideixin -perquè el dret a decidir també deu incloure els individus- saltar-se la llei per ser "independents" davant la propietat aliena, per exemple). Ja sé que l'objectiu d'una bona colla és la de trencar pel mig l'únic partit d'esquerres que pot (o podia) governar en sèrio a Catalunya. Ja sé que els dirigents polítics actuals tenen un plus d'adamisme que fa tremolar. En fi, tot això ja ho sé.

Però crec que el PSC hauria d'haver votat a favor de la declaració. Per algunes raons. Primera: per poder dir "des de dins" del nou "consens constitucional" que podria sortir d'aquesta declaració tot el que acabo de dir. Algú sensat hi hauria d'haver entre aquesta colla. El risc és que el socialisme democràtic, no tan sols el PSC sinó els seus valors i la seva tradició política, quedi exclòs o diluït en aquest procés. 

Segona, perquè, jo que crec que per fer bé les coses en un estat democràtic cal seguir sempre les normes que emanen de les lleis fonamentals, opino que ens trobem davant un procés semblant -com insinuava- a un de constituent. La raó principal és que els mecanismes d'interpretació sobre la constitucionalitat (un TC sense la renovació constitucional preceptiva pel bloqueig d'un PP que tampoc votà el títol VIII del text de 1978) no han permès aprofundir ni un centímetre -més aviat tot el contrari- en una lectura federalitzant de la llei fonamental. Aquest és un fet excepcional. Si resulta que la Constitució no permet aquesta lectura és que cal tornar al principi, almenys en aquest punt. Crec que aquest matís és el que cal fer a la sensata apel·lació a la legalitat vigent i el que permetria recuperar el concepte de sobirania pròpia, justament (a parer meu) per renegociar com es gestiona d'ara en endavant. Només tinc una objecció diem-ne pràctica. Si la consulta es fa al marge de la llei (espero que no)... ¿quin cens es farà servir? ¿i quines garanties institucionals de respecte a les dades, de control per la junta electoral, etc...- tindrem els electors si l'Estat no ens les proveeix?

I tercera. Perquè jo vull votar que no i fer campanya pel no. Si resulta que la pregunta és clara i senzilla sobre si vull que Catalunya sigui un estat independent ara per ara votaré convençut que no. Crec que hi ha raons poderoses per defensar aquesta postura i confio en què el poble de Catalunya les compartirà. I si  el PSC no és en aquest procés, si no participa del consens que l'ha de preparar, aquesta tasca serà molt més difícil, les raons molt més desdibuixades. 

Perquè encara podria passar una altra cosa. Que -prèviament o posteriorment- a la consulta, la sensatesa s'imposi i de tot arreu sorgeixin iniciatives d'un nou encaix que reconegui el que fins ara Catalunya ha vist burlat. A canvi de ser a Espanya, esclar. Una Espanya nova, o una nova relació amb ella -millor dit-, que convenci una majoria de catalans, independentistes o no. I aleshores jo votaria que sí. I m'agradaria que el PSC, el meu partit, el que sempre ha somniat amb aquesta mena de relació, hi hagués contribuït amb tot el seu seny i la seva força, que ara per ara és imprescindible. Així, doncs, no haver fet aquest pas, un error que trobo garrafal, el fa cada dia més allunyat, menys central, més prescindible. I jo no vull prescindir dels meus ideals. M'entenen, oi?

5 comentaris:

joanroma ha dit...

Hola Ramon, interessant la teva reflexió i jo també vull votar que no a la independència, però crec qeu el Grup Parlamentari va fer el correcte.
El PSC com a partit seriós i de govern no pot estar amb qui vol trencar l'estat de dret i vulnerar l'Estatut d'Autonomia i la Constitució.
Els catalans hem de poder decidir, però seguint els preceptes legals. Quina autoritat tindríem si acceptem interpretar a la nostra manera, les lleis , busquem dreceres i trencament la legalitat ?
I dintre o fora del tripartit, el PSC pot seguir i exigir el compliment de la legalitat. I per això lamento enormement la vulneració de les regles democràtiques, els acords del Grup Parlamentari i els organs del partit, per part de 5 diputats/des que ni tant sols han votat.
Cordialment. Joan Roma, ex-diputat

Ramon Bassas Segura ha dit...

Joan,

en primer lloc, molt agraït i honorat per la teva participació.

¿Quina altra alternativa hi ha? El problema que veig és que

a) és important donar la veu al poble de Catalunya en un afer d'aquestes dimensions

b) l'atzucac actual (sentència TC, govern -i majoria- inamovible, etc...) fa que les institucional catalanes proposin un pas endavant, que inclou una eventual negociació, per poder realitzar aquesta consulta. Esperem que per la via legal o, en tot cas, per una via excepcional que no malmeti les nostres lleis.

c) la mutació política que viu Catalunya corre el risc d'emportar-se el PSC si no forma part d'aquesta ofensiva; que té un doble objectiu: permetre que el poble s'expressi i elegir la nostra relació amb Espanya que més ens convingui... un cop posat en crisi (o exhaurit, o exhaust, o el que vulguis) l'actual statu quo.

En tot cas, quina alternativa factible hi havia? I amb quins suports (socials, polítics) compta?

Respecte la qüestió interna, farem malament si la reduïm a un tema reglamentari. O ens obrim a la majoria (i això vol dir un partit -entre d'altres coses- amb molts matisos) o la majoria se'ns menja.

En tot cas, com deia, gràcies per dedicar-me el eu temps.

Una abraçada

Joan Codina ha dit...

Espanya no canviarà. No ho ha fet en segles, no ho farà ara. I no ho farà perquè els propis partits polítcs espanyols (PSOE i PP) viuen de vendre als seus electors un centralisme ranci.
Espanya mai, mai, acceptarà que el Català ( gallec i basc) sigui co-oficial a tot l'estat, Perquè per ells espanya és Castella, gobernada per una oligarquia i uns bancs a qui el Psoe no s'ha atrevit mai a atacar. Mai acceptaran que un ciutadà català pugui comunicar-se amb el seu govern en Català, la fal.lacia de la lengua comuna es l'extinció, a la llarga de les demés. El català es perd a les Illes i Valencia, i a mida que perd massa crítica es perderà a Catalunya. L'econima es important, si , i el despreci al nostre país en aquest sentit ho ha estat durant molts anys, però en el terreny cultural espanya no ens ha representat mai.
Finalment, demanar un referèndum legal,quan el teu propi partit a Madrid diu que no el pensa legalitzar, es un brindis al sol que fa riure.
La constitució no la canviareu perquè ja es va fer per no ser canviada en aspectes tant decisius.
Finalment, no són les institucions qui mouen fitxa i arrastren al poble, em sembla que és a l'inrevés.


Ramon Bassas Segura ha dit...

Joan

acostumo a no fer servir mai la paraula mai (mira, ara ja l'he fet servir dues vegades, ostres). D'altra banda, potser els nostres veïns són ontològicament incapaços... però els tenim aquí, són el nostre principal mercat, compartim alguns avantpassats molt propers i motes altres coses. O sigui que d'alguna manera ho hem d'arreglar, per més tontos que siguem, ¿no trobes?

Respecte al tema constitucional, el meu parer és que estem obrint una mena de nou període constitucional o constituent, en certa manera. I això pot tenir aspectes poritius (la relació Catalunya-Espanya) però també de negatius. tens raó en què és el pooble (un concepte no gaire homogeni, per cert) el que ho mou, justament davant l'immobilisme institucional.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb en Joan Codina.

El desengany amb els partits "nacionals" (PP, PSOE) es total. Mai han complert el que han anat acordant amb la generalitat.

A hores d'ara encara hi han transferencies incomplertes!.

I tu vols que continuem creient?

Jo vull el meu dret a decidir, pero per dir que si. Ja fa setmanes que fas campanya volguent posar por a qui pensi que la independencia serà positiva. Semblas mes del PP que del PSC.

Doncs ja no m'ho crec tot aixó. Se que una Catalunya independent no serà un cami de roses. Es mes. Es mol posible que neixi amb les cames trencades per el "carinyo" de Espanya, pero que vols que et digui. Es igual que el cas de una dona maltractada. Es millor acabar al hospital i lluire que sotmetre's i acabar amb l'anima morta esperant el inevitable proces de "españolizar los niños catalanes".