dimecres, de gener 23, 2013

Jo vull votar que no


Sí, ja sé que els inductors de la declaració que ha aprovat avui el Parlament de Catalunya els mou més el "dret a decidir sí" que el "dret a decidir" i que no ens podrem fiar mai de la seva neutralitat governant. Ja sé que el model emprat per la coalició governant per inciar el procés de consulta i de segregació s'assembla més a una atrotinada exrepública soviètica que a qui ens hauríem de semblar més (Escòcia o el Quebec). Ja sé que correm riscos importants, especialment el de creure "religiosament" en la redempció d'una paraula, d'un estat o d'un messies i l'hòstia descomunal posterior en descobrir que continuem expulsats del paradís terrenal. Ja sé que hi ha problemes més importants que no es resolen amb cap independència. Ja sé que obviar massa alegrement els problemes de legalitat de qualsevol proposta pot pagar-se molt car (sobretot quan els ciutadans decideixin -perquè el dret a decidir també deu incloure els individus- saltar-se la llei per ser "independents" davant la propietat aliena, per exemple). Ja sé que l'objectiu d'una bona colla és la de trencar pel mig l'únic partit d'esquerres que pot (o podia) governar en sèrio a Catalunya. Ja sé que els dirigents polítics actuals tenen un plus d'adamisme que fa tremolar. En fi, tot això ja ho sé.

Però crec que el PSC hauria d'haver votat a favor de la declaració. Per algunes raons. Primera: per poder dir "des de dins" del nou "consens constitucional" que podria sortir d'aquesta declaració tot el que acabo de dir. Algú sensat hi hauria d'haver entre aquesta colla. El risc és que el socialisme democràtic, no tan sols el PSC sinó els seus valors i la seva tradició política, quedi exclòs o diluït en aquest procés. 

Segona, perquè, jo que crec que per fer bé les coses en un estat democràtic cal seguir sempre les normes que emanen de les lleis fonamentals, opino que ens trobem davant un procés semblant -com insinuava- a un de constituent. La raó principal és que els mecanismes d'interpretació sobre la constitucionalitat (un TC sense la renovació constitucional preceptiva pel bloqueig d'un PP que tampoc votà el títol VIII del text de 1978) no han permès aprofundir ni un centímetre -més aviat tot el contrari- en una lectura federalitzant de la llei fonamental. Aquest és un fet excepcional. Si resulta que la Constitució no permet aquesta lectura és que cal tornar al principi, almenys en aquest punt. Crec que aquest matís és el que cal fer a la sensata apel·lació a la legalitat vigent i el que permetria recuperar el concepte de sobirania pròpia, justament (a parer meu) per renegociar com es gestiona d'ara en endavant. Només tinc una objecció diem-ne pràctica. Si la consulta es fa al marge de la llei (espero que no)... ¿quin cens es farà servir? ¿i quines garanties institucionals de respecte a les dades, de control per la junta electoral, etc...- tindrem els electors si l'Estat no ens les proveeix?

I tercera. Perquè jo vull votar que no i fer campanya pel no. Si resulta que la pregunta és clara i senzilla sobre si vull que Catalunya sigui un estat independent ara per ara votaré convençut que no. Crec que hi ha raons poderoses per defensar aquesta postura i confio en què el poble de Catalunya les compartirà. I si  el PSC no és en aquest procés, si no participa del consens que l'ha de preparar, aquesta tasca serà molt més difícil, les raons molt més desdibuixades. 

Perquè encara podria passar una altra cosa. Que -prèviament o posteriorment- a la consulta, la sensatesa s'imposi i de tot arreu sorgeixin iniciatives d'un nou encaix que reconegui el que fins ara Catalunya ha vist burlat. A canvi de ser a Espanya, esclar. Una Espanya nova, o una nova relació amb ella -millor dit-, que convenci una majoria de catalans, independentistes o no. I aleshores jo votaria que sí. I m'agradaria que el PSC, el meu partit, el que sempre ha somniat amb aquesta mena de relació, hi hagués contribuït amb tot el seu seny i la seva força, que ara per ara és imprescindible. Així, doncs, no haver fet aquest pas, un error que trobo garrafal, el fa cada dia més allunyat, menys central, més prescindible. I jo no vull prescindir dels meus ideals. M'entenen, oi?

Publica un comentari a l'entrada