dimecres, de gener 09, 2013

Catalònia i el risc

Foto: Cris Izquierdo / El Periódico

Aquesta setmana s'ha fet públic el tancament de la Llibreria Catalònia, una institució amb 88 anys d'història al bell mig de Barcelona, afegint una il·lustre víctima al tancament d'una vintena llarga de llibreries al nostre país i unes quantes més amb l'aigua al coll. Per més inri, sembla que el cobejat local acollirà una hamburgueseria. Com és obvi, s'han sentit veus pertot. D'una banda, lamentant el que és, de fet, una tristíssima notícia, tant pel fet que tanqui un centre irradiador (i prescriptor) de cultura com pel seu caràcter històric, que fa estèril tota aquesta xerrameca sobre la nació, entre d'altres coses. De l'altra, intentant entendre'n els motius: la seva atzarosa història recent, la brutal crisi del llibre (o de la lectura) afegida a la crisi econòmica, etc... I també hi ha hagut qui s'ha permès de criticar la gestió dels seus responsables. [Recomano en aquest sentit la lectura de dos articles a La Vanguardia d'avui: la columna de Xavier Antich i el reportatge de Xavi Ayén]

Jo no em veig capaç ni de bon tros de jutjar perquè no tinc prou elements per fer-ho. Però molt em temo que els que ho critiquen tampoc no els tinguin. I he de dir que m'empipa una mica que tots siguem tant savis davant la gestió dels altres, sobretot quan va malament, i que els acusem d'haver estat massa arriscats. Potser sí, però en un país on el risc és vist amb molt mals ulls, el comentari no deixa de ser sospitós. Diuen que als Estats Units, quan vas a buscar feina, et pregunten quantes vegades has fracassat. I pobre de tu si no en portes dos o tres per explicar. El fracàs, és a dir, el risc amb totes les conseqüències, forma part tant de la cultura empresarial com, sobretot, de la noció d'èxit.

És cert que no és bo, mai, estirar més el braç que la màniga; però també és cert que qui vol pescar primer s'ha de mullar el cul. I cal dir que algun subsector de la cultura hagi volgut anar a pescar diu molt més a favor que en contra, encara que, també en un país com el nostre, cultura i pesca fan de mal combinar a les converses de sobretaula. Però, precisament a Catalunya, la cultura i el seu llegat han subsistit, en bona part, pel risc de tant i tants, pels fracassos i èxits de tants i tants. Quan arriba l'hora de tancar, quan el risc ha esdevingut fracàs, aleshores val la pena analitzar-ho i aprendre'n. Però mai blasmar a qui ho va intentar, més aviat tot el contrari. Té, en saviesa i valor adquirits, allò que falta a tants com tallen el tronc de l'arbre caigut amb aquella salivera... A Catalonia, vull dir a Catalunya, ens fa falta gent així.

Publica un comentari a l'entrada