dimarts, de gener 15, 2013

Fluvià, Giner i Mateu


Llegeixo el darrer número de la revista Espai de Llibertat i m'emporto una agradable sorpresa de la que parlaré al final. Potser és agradable perquè abans em topo amb un article de l'Armand de Fluvià que no m'ha agradat gens ni mica. L'heraldista publica un articlet en què explica la seva conversió del catolicisme a l'ateisme, a finals dels anys cinquanta, on hi dibuixa una religió de la qual jo també me'n faria, d'ateu, amb molt més convenciment i rapidesa que ell. Explica que féu un procés de reflexió personal i cita el dia exacte en què va decidir "deixar de ser cristià". Primer va ser agnòstic i després ateu "i després de 53 anys no he tingut mai més cap dubte i m'he anat reafirmant en el meu ateisme". El felicito perquè més aviat la majoria de persones dubtem força més. 

Fins aquí, de tota manera, em sembla tot perfecte. El que no em sembla tan bé és que afirmi, més endavant, que "la fe religiosa és quelcom radicalment oposat a la raó", com si els que en tenim fóssim bojos, o que "no entenc l'existència de gais i lesbianes catòlics o cristians practicants". Fixeu-vos de quina manera arriben a solucions semblants els sectors catòlics més conservadors amb alguns ateus pretesament progressistes. Si entenguéssim, en primer lloc, que la fe (o el desig de transcendència, o la religió, o l'espiritualitat o el que vulgueu dir-ne) és una dimensió intrínseca als éssers humans com ho és la seva dimensió sexual i afectiva, uns i altres acceptaríem que hi hagi persones que ho vehiculin a través de la tradició cristiana de la mateixa manera que hi ha qui viu la seva sexualitat des d'una determinada tendència. I, en segon lloc, si recorrem a la base, a les paraules de Jesús, més aviat el cristianisme és una proposta d'acceptació, de no exclusió, d'universalitat i d'amor sense límits que exclou tot tipus de discriminació, per la qual cosa deu ser ben normal que hi hagi gais cristians, per més lluny que estiguin del que la jerarquia actual pensi al respecte.

Mal anirem si l'alternativa progressista al clericalisme és un altre clericalisme, si la lluita contra uns prejudicis n'imposa uns altres igualment castradors, si no acceptem, com deia, la universalitat de la dimensió religiosa de les persones i la llibertat per exercir-la, com si no es pogués ser del Barça quan manava en Gaspar.

Per això em va agradar, deia al principi, una entrevista al sociòleg Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, plena de perles. Una d'elles, per exemple, criticant el moviment 15-M per l'evident absència de projecte o per la baixa exigència intel·lectual dels qui ho composen, crítica que trobo contra-corrent a tant de paternalisme com hi ha hagut. Però el que més m'ha agradat és quan els entrevistadors li demanen que recomani alguna lectura i Giner etziba "l'Evangeli de sant Mateu... Sí home sí, allà on són beneïts els pobres, els pobres d'esperit, les putes, els desgraciats..." Quan els entrevistadors li suggereixen que potser parla de la versió "laica" de Joan-Francesc Mira, Giner torna a la proposta i els clava que "jo crec que aquest text és més revolucionari que el Manifest comunista...". I és que és exactament així.

Publica un comentari a l'entrada