dimarts, de setembre 24, 2013

L'hospital i l'institut

Foto: Ara.cat

En pocs dies m'ha tocat visitar dos centres públics: un hospital i un institut de secundària. Em vaig fixar, en ambdós casos, en la 'decoració' i en vaig treure dues impressions completament diferents. Comencem per l'hospital. Jo també crec que la política de retallades als centres de salut és excessiva i perillosa, que ataca la qualitat no tan sols del servei sinó de la vida de molta gent, especialment la que té menys recursos. I també trobo bé protestar per això i lluitar perquè canviï aquesta maleïda política per a la qual, per cert, no he vist cap cadena humana. Però trobo que omplir les parets, totes, amb cartellets reivindicatius apel·lant a totes les desgràcies em sembla, almenys per l'usuari, un mal camí. La sanitat publica s'ha de defensar perquè és un molt bon servei, no al revés, com deduiria qualsevol que es mirés aquests cartells. No ajuda gaire al seu èxit el martelleig a què és sotmès el visitant, més aviat al contrari. "Si m'han de marejar gaire, em sembla que me'n vaig a la privada, perquè el que vull és que em curin", potser pensaria. A banda dels criteris estètics, que en un lloc d'atenció sensible com un hospital, són més importants del que sembla.

En canvi, quan vaig passar per l'institut, tot i que els serveis educatius també estan afectadíssims, i tot i que els docents no s'estan de recordar les seves reivindicacions, m'esperava una exposició de treballs dels alumnes del batxillerat artístic i de ja coneguts murals permanents d'altres promocions que han anat decorant les antigament parets tristes d'aquest centre de secundària. La sensació que vaig tenir és completament positiva : "Caram, aquí sí que val la pena venir", vaig pensar. I com que val la pena anar-hi, valdrà encara més la pena lluitar per defensar la qualitat d'un lloc així. 

L'absència de símbol

Se m'acut una possible justificació, d'aquesta diferència de sensacions. L'arquitectura actual, i trobo que fa bé, posa per davant la netedat, l'espaiositat, la nuesa de les parets i façanes, davant l'amuntegament, l'horror vacui, la dispersió visual o, a l'altre extrem, la pobresa i el cutrerio a què s'associaven determinats serveis. Si hi afegim, que també ho aprovo, la secularització dels serveis que abans sovint es prestaven sota el paraigua d'una congregació religiosa, la conseqüència és també l'absència de referents simbòlics. Marques, sí (cada hospital en té una), però referents simbòlics, cap ni un. Sospito que l'institut, tot i que ja té més de cinquanta anys, resol aquesta mancança confiant-ho al seu departament artístic; al cap i a la fi, l'art consisteix en crear símbols (unir el que veiem amb el que no veiem). I l'hospital, que no té departament artístic, ho resol amb la creativitat dels responsables d'agitació del seu sindicat.

Fora conyes, penso que no és mala idea posar esment en la necessitat de la presència d'elements simbòlics en els espais que acullen serveis públics; elements que aportin singularitat, confiança, interacció amb l'usuari... és a dir, fer present allò que no veus, almenys mentre t'esperes, i que tant necessites (després, la professionalitat dels treballadors ho va resolent, en la majoria dels casos).

Fa anys, un arquitecte al qual van encarregar la construcció d'un nou cementiri, que és ateu com el que més, va reconèixer la dificultat d'identificar tota la capacitat evocadora i simbòlica d'un lloc com aquest sense el símbol de la creu, per exemple, que és com s'identifica el lloc dels morts en la nostra tradició. No era cap tonteria i ho poso sempre d'exemple quan hi ha el famós debat recorrent sobre la presència de símbols religiosos a l'espai públic. I els vius també en necessitem, de creus.
Publica un comentari a l'entrada