dimecres, de setembre 18, 2013

L'odi com a gramàtica amorosa


Jo estava tan content que Quaderns Crema (i en castellà, a Acantilado) haguessin decidit que publicarien els llibres de Georges Simenon, que he aprofitat aquest estiu per llegir El gat (Q.C., Barcelona, 2012, trad. Lluís M. Todó) a l'espera que en surtin més... però aviat farà un any de la notícia i només han publicat els dos primers exemplars. Espero que sigui un impasse. Aquesta segona novel·la de les anunciades no forma part de la sèrie dels casos de Maigret, però a fe meva que és doblement inquietant que qualsevol altra de caràcter policíac.

Escrit seguint els corrents introspectius i minimalistes d'aleshores (fou publicada el 1966), però que llegit ara no pesa gens i no perd cap de les qualitats literàries, la història narra la vida d'una parella, casada ja gran, que viu completament en silenci i emprenyada i com, de mica en mica, l'odi esdevé la veritable gramàtica del seu amor, o de la seva mútua dependència, ves a saber. Us puc ben assegurar que, a vegades, veient segons quins odis, arribo a la mateixa conclusió que el narrador: "Ni l'un ni l'altre tenien dret a baixar les armes. Allò s'havia convertit en la seva vida" (p. 158).

És inútil, per al protagonista, la fugida d'un món absolutament insatisfactori, que resumeix així: "En el transcurs d'un passeigs d'un quart d'hora, havia passat per davant d'un hospital, una presó, un manicomi, una escola d'infermeres, una església  i una caserna de bombers ¿No era com un resum de l'existència? Només hi faltava el cementiri, que no quedava gaire lluny" (p. 30), ja que qualsevol intent d'iniciar-ne cap de nova hi torna inexorablement. "Sense adonar-se'n, estava construint un petit món bastant semblant a aquell que acabava de fugir" (p. 140), diu en comentar l'intent de fugida.

Com a ironia sobre el matrimoni o com a entrada impagable a les dependències de l'odi, o a les absurditats de l'amor, el llibret és una delícia. N'espero ja amb ànsia un nou volum.
Publica un comentari a l'entrada