dimecres, de setembre 04, 2013

Quan llegim Comadira


Després de llegir Marques de Foc (Ara Llibres, 2012), el Nadal passat (i que vaig comentar aquí i citar aquí), vaig abordar aquest estiu Quan em llegiu (Edicions 62, 2013), l'exemplar del qual tinc dedicat amb dibuix inclòs pel propi Narcís Comadira. El llibre és una tria de poemes a càrrec de quaranta-set amics de l'autor amb motiu del seu setantè aniversari, un any abans, amb un breu comentari propi d'un parell de pàgines de cada un d'ells. Si en el primer dels llibres citats, era el mateix Comadira el que comentava els poemes que l'havien influït, afegint-hi de tant en tant algun de propi, o alguna traducció, ara són els altres els que comenten els versos del poeta, traductor i pintor.

El millor del llibre, evidentment, és poder rellegir la poesia de Comadira. La poesia, sobretot, és un bon material de relectura. Els que no hem estat educats amb mètodes memorístics (a vegades me'n planyo), encara en tenim més necessitat. I sempre hi ha altres urgències que ho impedeixen. La primera utilitat de Quan em llegiu (títol extret d'un vers de "L'esgarrifança"), si en podem dir així, és que permet una relectura triada, pausada i comentada d'aquests versos. Ben bé com si estiguéssim en una sobretaula (també ho recomanava en el comentari de l'anterior) amb els comensals triats que, entre lectura i lectura, en veu alta, això sí, ens expliquessin el mateix que ens diuen als comentaris.

El resultat global té, tot s'ha de dir, un cert aire miscel·lànic o, si voleu, irregular. Hi ha qui aprofita per fer-nos un impecable comentari de text o qui en fa una aproximació més personal, sentimental, amb l'homenatjat. Hi ha de qui en treus suc i hi ha de qui no, simplement. Però aquells comentaris menys reeixits tenen l'avantatge que són breus, com tots. I que ben aviat trobaràs un altre dels magnífics poemes de Narcís Comadira, és a dir, d'aquell perfeccionisme formal que no notes perquè ajuda, més que entorpeix, a la fluïdesa de les paraules i al seu context. O a posar la paraula exacta, amb un domini vast i envejable de la llengua, al lloc o objecte que li ha tocat. O a mirar el nostre temps que passa amb els seus ulls, atent a la contingència (a vegades amorosament, a vegades amb indignació o ironia) i alhora delerós del que roman per sempre i potser només passa com una exhalació, que potser només podem dir al·legòricament i que, per això, tenim la poesia. I els poetes.
Publica un comentari a l'entrada