No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, diuen. En tots els anys que vaig ser regidor a l'ajuntament vaig sentir dir aquesta cantarella molt sovint, tant als responsables polítics, sobretot els que havien de fer-s'ho com podien amb la batalla diària de la neteja pública, com a molts dels tècnics que reclamaven una mica de pietat. Amb raó. L'èxit de campanyes com la recollida selectiva en són la cara, d'aquesta jaculatòria, i la impunitat pública de pixats i cagades de gossos en són la creu, per exemple.
Potser tenen raó, en el fons. Si cadascú fem el porc amb l'espai públic no hi haurà mai prou diners ni esforços per mantenir-lo digne. Però el refrany em sembla enganyós. Només heu de fixar-vos en aquell racó oblidat de casa que s'ha passat força temps sense conèixer ningú que l'embruti. És igual, s'embruta sol. Qui no embruta ha de tenir en compte que al món hi ha pols, que no fer res és fer que la pols (i la merda, perdó) vagi imposant el seu imperi. Viure en pisos o cases mínimament habitables vol dir haver de netejar, també, el que no embrutem, de fer-ho sovint.
I al revés. Potser qui embruta és el més net. El que fa el dinar, el que treballa al taller o a l'obra, el que dóna de menjar als nadons... tot això són feines brutes i algú les ha de fer. I toca molt la pera que vingui algú, completament descansat de tot això i, davant d'una petita negligència o una taca descontrolada, t'etzibi "No és més net qui més neteja sinó qui no menys embruta". Ja pot córrer escales avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada