diumenge, de setembre 08, 2013

Bisbes acampanats

És significativa la pressió que s'està exercint sobre els bisbes catalans perquè es declarin independentistes. Significativa, dic, perquè mostra com una determinada opció, enlloc de trobar com fer-se lloc enmig de la política (sí, aquesta cosa fastigosa que consisteix en 'desencantar-nos' a canvi de fer possible el que imaginem millor) va convertint-se (i que ningú se m'enfadi) en un moviment nacional que no admet qüestió ni matís. Si estàs per la consulta però pel no, ets tan traïdor com si estàs contra la consulta. Si quan fas un foc de camp muntes una rotllana prèvia per conjurar-te contra l'estrella (en fi, cada tribu té els seus rituals), ets un altre traïdor. Tindrem una Catalunya independent plena de traïdors, es veu. Així, si els bisbes no es dobleguen al dictat de fer sonar les campanes de les esglésies el proper Onze de setembre a les 17:14 com a suport a la Via Catalana (nom amb que es coneix una cadena humana que s'ha de celebrar aquell dia arreu del país), és que són dignes de 13TV.

Els que, tot i no anar-hi, per la raó que sigui, trobem simpàtica la cadena humana, aquest excés no fa més que fer créixer el nostre escepticisme. "Com pot ser positiu un objectiu que es defensa tan malament?", penso.

Per què, els bisbes?

Però també és significativa perquè mostra alguns trets de la nostra societat en què els bisbes, vulguin o no, en són protagonistes. En destaco dos. En primer lloc, que tothom hagi de posicionar-se en tot, li agradi o no, pugui o no, o tingui opinió formada o no. Jo, per exemple, i ho sento, no tinc una opinió tan clara en la crisi a Síria, ni molt menys a Egipte, i ja m'envien demandes de posicionament. Això, sí, des de l'ordinador de casa i sense cap conseqüència. Al·lucino que tants compatriotes meus tinguin aquesta destresa posicionadora.
En segon lloc, un altre dels trets que posa de manifest és la visió de l'Església que hi ha darrere d'aquestes demandes. Com si l'Església fossin els bisbes, i co si una opinió seva "anés a missa", mai més ben dit. I com si el paper dels bisbes, de fet, fos tenir una opinió sobre tot, haver-la de dir i, a més, ser del gust de la majoria. De fet, recordo que els bisbes van ser dels primers en posicionar-se, fa un any, després de la manifestació famosa, en clara resposta a la Conferència Episcopal Espanyola. Tot plegat, és tan passat de moda com els pantalons acampanats.

Alguns prelats han donat la seva opinió, malgrat tot. I això no els ha privat, ben el contrari, d'entrar a la llista de bons i dolents en aquest particular judici final en què es troba Catalunya.

Han de tocar les campanes el dia 11?

No sé a quina ment avorrida se li va acudir això de les campanes i sospito que cada campanar farà el que li plagui, que per això se'n diu "política de campanar" el que estem fent. El que li plagui al rector o el que pugui suportar, clar. Si jo fos bisbe, o rector, per exemple, tampoc sabria massa què dir (potser per això no sóc bisbe ni rector, ara que hi penso), de manera que recorreria al més essencial, l'Evangeli. Decebut, potser, veuria que d'això no en parla. Aleshores m'imaginaria què diria Jesús davant uns sacerdots de l'ANC o uns escribes de l'Òmnium o uns centurions de l'AMI que li preguntessin: "Tu què creus que hem de fer, l'Onze de setembre, ¿repicar les campanes com demana "el poble" o no com demana el bisbe Novell?"

Jesús podria respondre vàries coses, m'imagino. Podria sentenciar que ell pot destruir els campanars i tornar-los a construir en tres dies i que, precisament l'onze, encara no estarien refets. I quedar-se tan panxo. O podria treure's el cinturó i clavar fuetades als que fan servir el temple pels seus interessos i no pels de Déu, com va fer amb els mercaders. O podria demanar que doneu al 1714 el que és del 1714 i deixeu a Déu en pau. El que no me l'imagino és dient que sí o que no, sinó anar sempre més enllà, sortir de la banalitat i de la resposta fàcil i intentar obrir, encara que sigui a cop d'escletxa, el cor dels homes.

Fa uns anys, vaig sentir un enginyer xilè que posava d'exemple de la invenció del rellotge individual a l'Europa protestant contra l'imperi de les campanes de les esglésies catòliques per parlar sobre el control del temps (i de més coses, suposo). En el primer cas, ets tu, i en el segon, un intermediari. Jo, en això, sóc molt protestant. De manera que per mi ja poden tocar les campanes que vulguin que jo els faré el cas que em doni la santa gana.

Aquí en castellano.
Publica un comentari a l'entrada