dijous, de setembre 26, 2013

El deute de Mataró

foto: Mataró Ràdio

La setmana passada, el setmanari Capgròs va il·lustrar amb xifres i gràfics un interessant reportatge sobre el deute municipal mataroní, amb les declaracions del titular d'hisenda. Algun veí m'ha aturat pel carrer per preguntar-me que si això era veritat i que com era possible. Hi ha hagut feed-back.

Perquè ens fem una idea, el citat escrit recull una frase del regidor nostàlgic que és, directament, una mentida com una catedral i que, en cas que fos així, hauria estat il·legal: “durant molts anys a Mataró s’han pagat les despeses ordinàries municipals amb aquests ingressos extraordinaris [urbanístics]”. Les despeses ordinàries només es poden sufragar amb ingressos ordinaris, com sap tothom.

Ens hem comprat un camió

Però entrem una mica en el fons del tema. El deute de l'ajuntament de Mataró és excessiu? Crec que això depèn d'aclarir, primer, dues coses elementals. Una, en què s'ha invertit que l'hagi generat i, dues, si es pot pagar. Posem un exemple més petit. Si una petita empresa de transports que va relativament bé, amb una furgoneta i una moto, veu que hi ha mercat per transports més ambiciosos, què ha de fer? Té tres opcions: o quedar-se com està, no endeutant-se, i ensorrar el seu negoci quan els altres s'espavilin; o invertir en una gran pantalla de plasma amb wii perquè es vegi que som senyors, per exemple, o decidir-se a canviar d'escala i comprar-se un camió d'acord amb les expectatives de mercat que s'ensuma. Els darrers governs d'esquerres de la ciutat, preveient l'esgotament del model econòmic, va fer clarament aquesta tercera opció, apostant per la innovació i el coneixement (Tecnocampus i entorns) i l'atractiu com a ciutat (Port, milllores urbanes, serveis de qualitat, El Corte Inglés, lleis de barris, la cultura, plans de dinamització comercial i turística, etc...), amb inversions grans, certament, la majoria iniciades a mitjan de la dècada i enllestides en plena crisi econòmica.

Com que estem farts de veure mals exemples d'inversions en infraestructures (l'aeroport buit de Castelló, la ciutat fantasma de Seseña...) ens devem pensar que tot ha estat xauxa. Però si en alguna cosa s'ha invertit ha estat precisament en preparar la ciutat pels reptes que té ara la nostra economia, no en despesa supletòria. El garbuix d'empreses al Tecnocampus, que no en para d'atreure, al costat d'un centre que acull dos mil estudiants (dos mil!), o operacions com Abanderado, que vam retenir (sobretot els llocs de treball més qualificats), són alguns dels exemples de per què ha servit, aquest deute. Per tenir feina i per tenir-la aquí. I per ser a l'escala competitiva que ens toca, no més avall. Per cert, amb tant de quadre, el regidor s'ha deixat de publicar quines inversions estan associades a aquest deute.

Ho podem pagar?

La segona condició per saber si aquest deute és excessiu, deia, era saber si tot això es pot pagar o no. Contra les visions apocalíptiques de l'alcalde actual al principi del seu mandat, s'ha vist que es pot fer. Que és molt complicat, sí, però possible. Recordo a mig mandat anterior, quan el cabrerenc Mora ens deia que aturéssim totes les inversions en marxa "per la crisi" (inversions en les que no creia, com ell mateix havia dit). Li responíem que això seria més car i contraproduent que enllestir-les i fer-les rendir al més aviat possible. A l'hora de fer-les rendir, ja n'he parlat fa una estona. Si li haguéssim fet cas no tindríem res de tot això i sí uns edificis a mig fer. Però, com dic, el primer que cal fer amb les infraestructures és fer-les rendir al màxim. Bé, tot i el que deia el mateix alcalde al principi de ser-ho (ep, i jo me'l vaig creure; "deu ser l'únic positiu que ens reportarà", pensava), no hem vist que hagi agafat cap maleta per captar inversions. Totes provenen del mandat anterior. Però si centressin els seus esforços en fer rendir aquests béns enlloc de plorar com una magdalena assenyalant els dolents d'abans, potser hauríem avançat. Si haguéssim optat per la pantalla de plasma, potser seria més difícil de convèncer els bancs que haver optat pel camió, tot i que sigui més car. Sobretot, si el camió sap on va.

En canvi, sí que han utilitzat la pressió fiscal -i de quina manera!- per sufragar les despeses corrents. Segons el setmanari citat, l'aturmentat regidor "defensa que durant aquests anys de bonança s’hauria d’haver aplicat una política anticíclica, a base d’augmentar la pressió fiscal i fomentar l’estalvi públic, per tal d’exercir de contrapès, i omplir el graner municipal per quan vinguessin mal dades". Va bé de sentir-ho dir del grup polític que acusava any rera any el Govern municipal de tenir la pressió fiscal massa alta. Mirin, no sóc un talibà de la fiscalitat alta ni molt menys de la baixa, però em temo que la millor política fiscal consisteix, d'una banda, en fer ampliar la base fiscal (l'activitat econòmica en primer lloc), cosa que hauria de saber tot liberal, i, de l'altra, repartir progressivament la seva pressió en funció de les rendes o la riquesa. També em pensava que un govern de dretes, almenys, vetllaria per la primera política. Molta comptabilitat però nul·la política.

Encara al primer sobre

Coneixen l'acudit dels tres sobres? Un polític s'estrena al seu lloc de govern entrant al seu despatx, on només hi troba tres sobres, deixats pel seu antecessor, amb una nota al capdamunt. "Aquests tres sobres li explicaran com s'ha de governar. Obri ara el primer sobre. Obri el segon a mig mandat i el tercer quan s'acabi". Obre de seguida el primer sobre, que diu: "Ara vostè està aclaparat perquè acaba d'entrar; no es preocupi si no li surten les coses, doni la culpa de tot a l'herència rebuda". Passen un parell d'anys i obre el segon sobre: "Ja veu que les coses costen i que no n'ha fet cap de bona. Ara, en cada un dels marrons que té, digui que farà un pla, i així passarà un bon temps sense problemes". Finalment, desesperat, arriba al final. Obre el tercer sobre, que li diu: "Vagi preparant tres sobres pel seu successor".

Mora encara està al primer sobre.

*article per a Capgròs.
Publica un comentari a l'entrada