dijous, de març 13, 2014

La gana i l'Església

Una imatge de la celebració de l'acte organitzat pel Grup de Treball Estable de Religions al Parlament (Foto: Parlament)
El rector d’una parròquia m’explica que són a punt de posar en marxa un servei de reforç escolar que, “en el fons” -em diu- “servirà per alimentar una colla d’infants, amb l’excusa del berenar”. Tant a la parròquia com a l’escola més propera (pública) han detectat casos de clara desnutrició. Són infants d’un barri que les havia passat molt magres i que tem haver-hi de tornar. Ara, amb veïns de tots colors. I religions. I la parròquia, com sempre, al peu del canó.

Un veterà militant laïcista m’explica una anècdota. Ara fa uns anys, l’autor d’un llibre el va convidar a la seva presentació. La temàtica va omplir la sala de cristians de base, “i em va al·lucinar que fossin més crítics que jo amb una jerarquia, que sempre els fa la guitza”, em comentava. “Vaig pensar que només que se sentissin aquestes veus, només que coneguéssim la tasca que fan les entitats d’Església a les que pertanyen, segur que aquesta hi sortiria guanyant; quina imatge tan diferent!”

El Parlament de Catalunya va acollir a principis de febrer una sessió amb motiu de la celebració de la Setmana de l'Harmonia Interconfessional, organitzada pel Grup de Treball Estable de Religions (GTER) en què entitats catòliques, protestants i musulmanes van explicar amb exemples concrets què estan fent per tal de reduir els efectes de la crisi. Impressionant. Per cert, dies més tard, s’anunciava la propera celebració d’un ple extraordinari de la cambra per tractar sobre el risc de malnutrició de 700 infants, a proposta de l’oposició. 

Aquests són tres flaixos que em fan pensar sobre la mobilització de l’Església davant la crisi que vivim a través de mesures concretes. Calen mesures concretes, sí, i polítiques, també. En les concretes, i discretes, qui sap si l’Església (i les religions) és on se la juguen, on troben una de les seves raons de ser, en ple segle XXI. En les polítiques, ens la juguem tots i no tan sols “els polítics”.

Aquest és el primer article de la meva col·laboració a la revista Foc Nou, dins l'espai de columnes 'En veu alta', que correspon a febrer-març de 2014. També està publicat a CatalunyaReligió.cat en català i en castellà.

dimarts, de març 11, 2014

L'Adagio d'Albinoni



Un recent i molt recomanable escrit de la Maria Escalas al seu blog (aquí) m'ha fet pensar en el famós Adagio de Tomaso Albinoni, que és el punt de partida de l'escrit, insisteixo que molt recomanable. Ja he dit moltes vegades, aquí, que jo no sóc massa musical. No sé tocar cap instrument, si em posen una partitura al davant no sé si està del dret o del revés i sóc un perfecte llec en música, sobretot la del meu temps. No sóc musical (és a dir, no tinc incorporada la música com a fil conductor de tot, com molts dels meus contemporanis), però m'agrada la música. Una mica eclècticament (vull dir absurdament, però en finolis) i acomplexat pel munt de coneixements musicals que té tothom, segons em sembla a mi.

En fi, totes aquestes prevencions van perquè, simple com sóc, la peça més famosa d'Albinoni, que ignoro si en va fer cap més, m'agrada molt (de fet, sembla que d'Albinoni només són unes notes perdudes i que la composició és del segle XX). M'imagino que com a mi gairebé tothom, perquè està més vista, més sentida, que l'anar a peu. L'he sentit moltes vegades, però en recordo una de molt especial i ben tonta, fa molts anys (sempre associo la música al primer lloc on la vaig sentir, o on m'hi vaig fixar més). Va ser en una prova de so a la plaça de Santa Anna, preparant un espectacle, no sé si de La Cubana, que hi feien més tard, i hi havia la Tere Almar, tècnica municipal de cultura. Era un dissabte a la tarda, havent dinat; hi havia poca gent al carrer i jo no sé massa cap on anava que hi vaig coincidir. Crec que anava a festejar. El tècnic de so va provar la potència de l'equip amb Albinoni, que va ressonar pertot. A mi em va semblar que el món s'aturava i jo, clar, amb ell. Aquestes notes amb què comença, tan fines, tan dolces de seguir, primer unes passes, després unes carícies, de cop despullen el món. Com una connexió entre l'abisme que hi veu i la teva solitud, no saps massa de quina mena és el clam que hi sents.

Un alumne de la Maria troba que l'Adagio és trist. Ho és. La peça té dues parts que són, o semblen, pràcticament iguals, lligades amb un solo de violí, o de violoncel, jo què sé. Ja dic que jo no en sé i, per tant, ignoro del tot si la primera i segona part són iguals, però jo les sento completament diferents. Sí, la primera part és trista i la segona, tot i que potser no la primera vegada que la sents, la progressió és cap a l'esperança. "Veus, això? Doncs és així", sembla que et digui a la primera part. I et quedes fotut, clar. "Doncs és amb això, i així, que ara et torno a tocar, com refaràs les coses", t'etziba. De manera que la tristesa i l'esperança són fetes de la mateixa matèria, de les mateixes notes. Que em temo que primer cal "despullar el món", per més trist que sigui, i sense dreceres, per conèixer l'esperança. I a vegades ens ha de trastocar la música, ens han d'aturar enmig de la ciutat, ens han de fer un solo barroquitzant, ens han de tocar ben endins, has de fer com si et dutxessis, per veure el goig de la mateixa vida que avorries.

Si és així, Albinoni (o qui sigui), gràcies. I si no, també.

dilluns, de març 10, 2014

La higiene

Grant Wood, American Gothic, 1930, Art Institute Chicago

La higiene -resumí en Picó- és tan sagrada, que de vegades convé mirar-se-la de lluny.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 222.

dissabte, de març 08, 2014

Passar del món



¿Què hi fa si passo d'aquest món? Déu ve.

Josep Carner, Nabí (V, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 113.
Foto: Carl Warner, The Desert of Sleeping Men (2013)

dijous, de març 06, 2014

En Baron

Foto: La Vanguardia

En Joan Antoni Baron es va incorporar, com a independent, a la llista socialista de 1995 per a les municipals, que aleshores encapçalava Manuel Mas. Jo, aleshores, ja feia quatre anys que era regidor i exercia de secretari d'organització del PSC a Mataró. En aquella llista, i probablement en totes les que hem fet fins ara, teníem la intenció d'incorporar als equips municipals a persones que, pel seu prestigi i vàlua en diferents àmbits, molt més enllà del PSC, aportessin frescor i solidesa a un projecte que, com el nostre, es va reescrivint cada dia. I es reescriu així, posant-se al servei de qui diu representar, i no al revés. Em va tocar dirigir aquella campanya (amb els límits que en Manuel Mas permetia al verb 'dirigir', tot sigui dit amb carinyo) i vam decidir que en un dels debats televisius 'sectorials' (és a dir, que no protagonitzaven els caps de llista) hi anés en Joan Antoni. En el procés d'elaboració del programa electoral, almenys a mi, ja m'havia confirmat una molt bona sensació. Però el debat va ser espectacular.

El vaig veure a casa i recordo que vaig dir, per mi, "ja tenim relleu". Estic segur que no sóc l'únic que ho va pensar. El domini tant formal com de contingut i la capacitat d'entrar en debat amb la resta (en un equip, el nostre, que acusava una certa mania a obviar els debats, com si no calguessin), em va impressionar. Els relleus són sempre un tema un pèl tabú, i quan se'n parla acostuma a ser per descartar-lo. I, certament, durant el mandat de Manuel Mas, el tema era recorrent (segurament ningú es pensava que estigués tant de temps al front de l'alcaldia) i una mica angoixant. De manera que no era cap tonteria pensar-hi.

El seu pas com a regidor d'Educació i d'Esports va ser brillant. En plegar Remigi Herrero de la primera secretaria dels socialistes de Mataró, cap el 2.000 si no recordo malament, no vam ser tampoc pocs en veure clar de presentar-hi Baron, que aleshores era regidor de Serveis Territorials després de passar quatre anys a Via Pública, amb encerts i algun atzucac important. També vam encertar, crec, tot i que m'hi sento massa implicat com per parlar-ne. I el 2.004, en plantejar-se el recanvi de Mas, que havia obtingut l'acta de diputat a les Corts, crec que també vam resoldre bé la dicotomia que es plantejà, amb un procés exquisit i delicat, molt participat (tot i que jo hauria preferit primàries), entre ell i la companya Pilar González, amb qui tingué el gest de fer-la primera tinent d'alcalde tot just elegit.

Jo vaig tenir l'honor de succeir-lo com a primer secretari i vaig acompanyar-lo en les tasques de govern que em va demanar. Dels encerts i errors, de si li vaig fer més nosa que servei, del balanç de la seva alcaldia, crec que n'han de parlar els altres, encara amb més motiu del que deia abans. Se'm fa impossible de ser mínimament objectiu. Només he de dir que li agrairé sempre que comptés amb un xitxarel·lo com jo per viure l'apassionada experiència que hem viscut junts, junt amb altres persones. La seva capacitat de treballar, de discutir, d'acceptar punts de vista (us adverteixo que els meus no sempre són fàcils d'acceptar), d'exigir-te i ser al teu costat amb la mateixa intensitat, o més en l'últim cas, de veure'l fer d'alcalde en totes les seves dimensions (fet que, sigui dit de passada, em confirmà la meva total ineptitud per emular-lo), la sensació que sempre estàs aprenent, que fer de mestre és ser exemple (i que aquesta és exactament l'actitud intel·ligent), m'han admirat i m'admiren. 

Ara, ahir, va anunciar públicament que no optarà de nou a l'alcaldia, a les properes eleccions, una decisió que fa temps que tenia presa i que va tenir la delicadesa d'avançar-me. El vaig comprendre immediatament. Ahir també el vaig acompanyar (sóc a la dreta de la foto, assegut, fent la mateixa cara d'alegria que els altres). El relat que explicava continua en què el 2011 vam perdre les eleccions. Jo tancava simbòlicament la llista (és a dir, havia pres la decisió que ara pren ell), però, en tant que primer secretari, vaig plegar també. Deia que la feina que calia fer, al PSC, necessitava un altre lideratge, en el meu cas. No estic massa segur que s'hagi fet la feina que calia fer, més aviat penso que just el contrari, però això són figues d'un altre paner. És normal que ell, en el decurs del mandat, reflexionés també sobre la seva continuïtat. Hi ha també raons personals, clar. El suport solidíssim que ha trobat a la seva família necessita recompensa, i mútua. Crec que, malgrat tot, pot estar satisfet. Ahir, quan entrava a la seu de la colla castellera Capgrossos, on va fer la roda de premsa, i veia, des d'aquesta entrada, una escola bressol, una biblioteca, un edifici que va ser la primera incubadora d'empreses, les places i la pròpia seu vaig pensar (perdoneu la pedanteria): "Això és el símbol del que hem fet a Mataró: donar dignitat i qualitat a la nostra vida a través de la ciutat". I encara vaig pensar una altra cosa: "un dia, hi tornarem".

Ell dóna alguns raons més, que resumeix en que no sap llegir la realitat que l'envolta, que té codis nous que ell no domina. A mi em sembla que sí que els domina, que sap veure'ls molt bé. Em sembla molt honest, però, dir-ho d'aquesta manera, posar-se un en primer lloc. Però tothom sabem que la incapacitat de comprensió i de donar respostes a una realitat com la que vivim és el comú denominador més enllà d'ell mateix. Sense anar més lluny, el mateix dia que es feia la roda de premsa, ja es filtrava el nom oficialista per succeir-lo. Però també això són figues d'un altre paner.

En tot cas, espero que tingui molta sort. I que la tinguem nosaltres de tenir-lo ben a prop. Perquè quan hi tornem, i em temo que abans també, caldrà que ens continuï fent de mestre.

dilluns, de març 03, 2014

La gran temptació

Joel-Peter Witkin, Retrat com a Vanitat, Nou Mèxic, 1994



Solia dir-me el doctor Gallifa que la gran temptació no es dóna durant la joventut, contra el que sol creure la gent, sinó en passant la carena dels cinquanta anys. Un sent de cop i volta la soledat -quan els pares han mort, quan a les fileres dels amics comença a haver-hi grans buits, com aquelles clapes que en el bosc va deixant el llenyataire; quan el cor es comença a eixarreir i ja no produeix nous sentiments.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp. 219-220.

dissabte, de març 01, 2014

De migdia nit


El déu potent és tothora ardit
que amb el llamp les tenebres enlluerna,
o dels núvols cridant la baluerna
fa de migdia nit.

Josep Carner, Nabí (V, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 113.
Il·lustració: Giorgione, La tempesta (c. 1505-1508), Gallerie dell'Accademia, Venècia.

dimecres, de febrer 26, 2014

És carnaval

Foto: La Provincia (Las Palmas)


i acabes de vestir-te amb complements
només inútils, grotescos potser,
que aquesta imatge que veus al mirall
arribi a aproximar-se al trist reflex
que més tems i que enyores, que desitges.

És carnaval. Costa prou cada dia
disfressar-se de tu mateix.

Oriol Izquierdo, fragment de "Carnaval", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 56. 

dilluns, de febrer 24, 2014

Sort del fre

Mapa de l'illa d'Utopia, descrita per Thomas More

Faci una mica de pràctica d'imaginació i tot seguit s'adonarà de l'horror que podria ser el món si la realitat no el frenés.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 217.

dissabte, de febrer 22, 2014

Com el no nat



Res no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
       Déu és el meu únic espai.

(...)

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

(...)

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies
       com el no nat sóc a redós.


Josep Carner, Nabí (IV, fragments), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 104-105.
Foto: Jonathan Yeo, retrat de Sienna Miller (I've Got You) Under My Skin

dijous, de febrer 20, 2014

L’any del Greco. Cap a Toledo.


No sé si heu estat mai a Toledo. És una ciutat magnífica que conserva el llegat d’haver estat regne visigòtic i capital de l’Imperi fins a Felip II i que enguany celebra el quart centenari de la mort del Greco, on hi vivia des de 1585, precisament per haver estat expulsat com a pintor de la cort de Felip II, i que esdevé de gran importància en la seva obra. Una sèrie d’exposicions (entre elles, una al Prado, a Madrid) i d’actes culturals de diversa índole s’aniran programant per aquest 2014 i, sens dubte, és una bona excusa per escapar-s’hi.

Diré només tres coses de l’empremta de Doménico Theotocópuli, que va néixer a Candia, capital de Creta, quan l’illa pertanyia a la República de Venècia, i que arribà a Espanya després d’un pas de formació a Itàlia. Pintor d’icones a la seva illa natal i deixeble dels pintors del Cinquecento, El Greco representa com ningú la ruptura, especialment a l’art espanyol, amb la pintura del Renaixement. El seu tractament del rostre com una “cartografia” (com diu Calvo Serraller) o l’autonomia del paisatge com si fos un personatge més (com a Vista de Toledo, 1604-1614) inauguren una etapa fecunda que Manet, el 1865, ja citava com a diàleg soterrat de fons entre el nostre autor, Velázquez i Goya. Primera reflexió. 

La segona, conseqüència de la primera, és que El Greco representa molt bé els pressupòsits de la Contrareforma (que té a Toledo les plataformes més avançades) o, més aviat, la seva influència al món de l’art, més concretament en l’incipient Barroc espanyol. La intensitat expressiva (pictòrica) front a l’ordre (linial), la recerca de la profunditat, fins i tot en el que sembla més trivial, l’organicitat i sensualitat en detriment del racionalisme, l’ambigüitat de la llum, l’explosió del color (que el naturalisme aniria enfosquint, després)... 

 I la tercera reflexió, conseqüència de l’anterior, se centra en la influència de l’autor en l’art avantguardista. Almenys dues exposicions ho tractaran, enguany. La tendència anti-classitzant, el to marcadament expressionista, o la tècnica de ruptura figurativa, són algunes de les característiques que l’acosten del Romanticisme fins a les avantguardes del segle XX, el segle on El Greco fou rescatat de l’ostracisme.

Podeu trobar tota la informació de l’Any Greco a la web http://www.elgreco2014.com/
Il·lustració: El Greco, La apertura del quinto sello, 1608-1614, MOMA, Nova York
Article per a la revista Valors (febrer 2014)

dimecres, de febrer 19, 2014

Disset


17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre

17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout

17 ans
Des seins de satin blanc
Semblent narguer le vent
De leur charme insolent

17 ans
Et prendre encore le temps
Le temps de refuser
Le monde organisé
Et faire à l'heure présente
Un aujourd'hui qui chante

17 ans
Et vivre à chaque instant
Ses caprices d'enfant
Ses désirs exigeants

17 ans
J'étais adolescent
Et je le suis encore
En découvrant ton corps
Comme un fruit éclaté
Comme un cri révolté

17 ans déjà
17 ans tu n'as
Que 17 ans
Mon amour
Mon enfant

Georges Moustaki, 17 ans.

dimarts, de febrer 18, 2014

¿És possible parlar amb calma de l'avortament?

Foto: Efe

Sóc contrari a la reforma de la Llei de l'Avortament que pretén aprovar el govern del PP amb la seva majoria, sobretot perquè sóc dels pocs que pensen, em temo, que la política és més cosa de pràctica que de teories, més de "conveniències" que de "morals". I a mi, que el que crec que ens convé a tots és que baixi el nombre d'avortaments (no pas perquè m'ho dicti cap religió, sinó en la meva condició de ciutadà), em va més bé el marc legal actual que l'anterior i, suposo, el que s'apunta. Amb la llei actual, el nombre d'avortaments no para de baixar. Com que ja he dit què és per mi la política, no crec massa en les utopies, de manera que de moment no aspiro pas a la seva eradicació. Que baixi el nombre d'avortaments, cosa que semblava impossible des de la seva despenalització a mitjan vuitanta al nostre país, ja em sembla una bona tendència. Espero que no fos només el marc legal el causant d'aquesta bona notícia, però sí, en canvi, que trobo que la nova normativa pot fer reaparèixer l'avortament clandestí, una inútil penalització i una nova discriminació (amb quartos, tot  s'arregla).

Això no treu que la meva posició personal davant un cas d'avortament, més encara si afectés el meu entorn més immediat, seria de molta reserva per no dir directament de rebuig. Aquí sí que hi conviuen les meves condicions de ciutadà (és a dir, que és lliure de prendre decisions que l'afecten) i la de cristià, més enllà del que digui o deixi de dir la doctrina de l'Església. Totes dues condicions tornen a trobar-se davant la qüestió més controvertida, crec jo, de l'avortament: des de quin moment podem considerar el no-nat com a persona i, per tant, amb drets inherents. Aquesta qüestió, clau, no té avui prou consens i sospito que, si hi hagués calma i tranquil·litat, si reconeguéssim uns i altres les posicions raonables que té la banda del 'sí' amb la del 'no', avançaríem molt.

No sóc tampoc dels que creu que el millor de les coses controvertides sigui "despolititzar-les", ben al contrari. Ni tampoc que la solució a la controvèrsia sigui únicament científica ("a partir de quan científicament comença la vida d'una persona", etc.). Tan sols opino que, quan es tracta dels límits de la vida, més encara que quan parlem dels límits geogràfics d'Espanya, per exemple, és bo que totes aquestes perspectives busquin el consens. 

L'Església ha tingut un rol molt actiu contra la legislació de l'avortament i se la identifica com el principal actor del bloc del 'no', tot i que no em cap al cap que sigui l'únic àmbit crític. Però dins l'Església, sense anar més lluny (i sempre que entenguem 'Església' en un sentit ampli), hi ha diverses opinions que ben bé podrien ser la base d'aquest consens, si tots plegats en tinguéssim ganes. El jesuïta Juan Masià -destinat al Japó- o l'activista irlandès Jon O'Brien -que presideix una cosa que es diu 'Catòlics pel dret a decidir', ¿us sona?-, per exemple, tot i que molt allunyats de les tesis oficials, tant dels bisbes com dels militants pro-avortament, serien veus a escoltar. I moltes més, també a casa nostra, d'una enorme solvència. 

Aquests dies s'han publicat a la xarxa dos articles molt recomanables de prestigiosos catòlics, molt ponderats i raonables, amb els quals no he estat capaç de trobar cap discrepància amb el que penso jo mateix, per exemple. Parlo, en primer lloc, del sociòleg basc Javier Elzo, que estrenava secció a CatalunyaReligió amb "¿Tiene derecho la mujer al aborto?", un escrit que parteix de la controvèrsia que he citat abans per fer una sèrie de consideracions que trobo impecables on, entre d'altres coses, posa en dubte que l'avortament sigui un "dret", o que ho sigui en qualsevol cas. Gosa dir la poc correcta políticament afirmació segons la qual "en nuestra sociedad, la mujer está mucho más protegida que el niño. Con algunas excepciones: mujeres ancianas y mujeres prostitutas por ejemplo. Y, en el tema del que hablamos, la mujer sola, sin recursos y embarazada que quiere tener su hijo y atenderlo debidamente".

I, en segon lloc, del jesuïta català José-Ignacio González Faus, a Religión Digital, que també posa tothom al seu lloc. Inequívocament d'esquerres, hi diu l'afortunada frase, davant algunes peculiars protestes, que "querer defender la ley a base de “top-less” (= arriba nada) pectorales sólo indica que arriba (en la cabeza) no hay nada"; o que "invocar un derecho ilimitado a disponer del propio cuerpo equivale a la otra invocación (falsa también) de un derecho de propiedad sin límites". La resta de l'article també és una delícia, una apel·lació a la intel·ligència i un rebuig a l'insult i al dogma. El dogma que tots (i totes) portem a dins, vull dir. I que ens resistim, aquest sí, a avortar-lo.

Article per CatalunyaReligió.cat.
Aquí en castellano. 
Podeu llegir el que ha en aquest bloc sobre el tema aquí.

dissabte, de febrer 15, 2014

L'enemic cercat


I jo vaig ésser
tot d'una descobert com l'enemic cercat:
la sort revessa
m'havia assenyalat.

Josep Carner, Nabí (III, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 100.

dimarts, de febrer 11, 2014

Els 'trolls' de Capgròs


Fa uns dies vaig publicar un article a l'edició digital de Capgròs. Quan vaig plegar de l'Ajuntament, la que aleshores era responsable d'aquest mitjà, la Judith Vives em va preguntar si podria fer-los un article mensual i vaig dir que sí. Vaig posar algunes condicions. Per exemple: una, que si un mes no podia, no el feia i punt. Dues, que no em fessin centrar en un tema, sinó que fos de temàtica lliure, tot i que sempre miraria de relacionar-lo amb la ciutat de Mataró, que és on s'adreça principalment el digital. I tres, que m'hi permetessin fer-hi lincs i (en la mesura que la tecnologia ho permetés) altres gadgets. La Judith va dir que endavant i vam estipular un preu molt competitiu (per ells), ja que ho faig gratis, per pur plaer. Picant l'ullet al meu passat més públic (he estat vint anys regidor a l'Ajuntament i això pesa) vaig posar a la secció el títol de "La nova vida". El nou responsable del mitjà, en Vern Bueno, m'ha mantingut "en nòmina".

Per casualitat, ahir vaig anar a la pàgina del mitjà i vaig veure que tenia uns quants comentaris, fet no gaire habitual en aquests articles d'opinió. Com em temia, una bona part es fiquen amb mi, no pas pel contingut de l'article, que menyspreen, sinó -sobretot, hi ha de tot- perquè escric sobre un fet històric (el final de la Guerra del Francès) sense ser historiador. Són de la mena de gent que no fan l'amor si el metge no els ho prescriu, suposo. Hi ha qui respon, no tan a favor meu sinó, òbviament, a favor de respectar el dret de la gent a opinar. Ei, no l'opinió, que jo tampoc trobo "respectable" (les opinions són per rebatre-les, per riure's-en, per superar-les, pel que sigui, si cal), sinó de qui opina. Hi ha qui, davant d'això, creu que sóc jo qui respon amagat darrere un troll (valga'm Déu). I hi ha també un bon amic, l'únic que s'identifica, que entra al fons del tema i també en surt escaldat, tot i ser llicenciat en Geografia. En fi.

No és el primer article de la secció en què em passa això. Una vegada, un amic em va recomanar que deixés d'escriure-hi fins que els comentaris es moderessin. No és l'única persona que m'aprecia i que opina igual. A mi, si us he de dir la veritat, em rellisca una mica (potser no tant si ara en parlo, que és just el que no hauria de fer, suposo, per no seguir alimentant les feres), i tinc la pell una mica dura de bajanades, insinuacions i -directament- insults. No és massoquisme, però tinc una mena de predisposició oberta a la paraula gruixuda i a l'insult. En vaig parlar al post "Elogi de l'insult". I recomano fer la prova. Recomano que desactiveu la paraula agressiva assumint-la i veureu quin és el resultat. Si us diuen corrupte, què passa si penseu, "sí, clar, el més oposat a la vida és la puresa"? Quan us diguin ignorant, o avorrit, mireu de respondre "evidentment, podries donar més". O "violador de lleis", que és exactament el que voldria ser quan sento que "el dissabte és fet per l'home i no l'home pel dissabte", proveu de veure què tal s'hi està dessacralitzant la llei. En el fons, que ens comparin amb els pitjors exemples de la societat (o que diguin que som nosaltres aquests pitjors exemples) ens acosta més a la profunditat de la dignitat humana que no quan ens comparen amb els bons.

Dit això, tinc una bona notícia pels que els molesta que escrigui: podran continuar criticant i vessant la mala llet perquè, sempre que els amics de Capgròs ho vulguin i jo pugui, és clar, continuaré fent-hi articles. Segur que els farà bé, una concentració excessiva de líquids dins del cos afecta el cap. A mi, ja veieu, m'anirà de perles. Primer, perquè si faig l'esforç que ara comentava em sento molt alliberat. Segon, perquè a mi em passa el mateix: les coses que tinc a dins, si no les trec, m'afecten (més encara) el cap; tant les que em neguitegen com les que m'admiren. En el primer cas sempre em posaran la llufa de rondinaire i, en el segon, de pressumptuós, com és el cas de l'article citat. Us asseguro que val la pena el risc, però. Sempre és arriscat, opinar. I més encara en un món d'hiperinflació opinadora i de poc rigor intel·lectual. Precisament perquè sóc poca cosa, "fulla seca que trista rodola...", ho hauré de tenir més en compte que els que tenen la titulació més llarga que jo.

dilluns, de febrer 10, 2014

Com més futura...

Fotograma de Los últimos días (Espanya, 2013), dels germans Pastor.

Potser la humanitat futura, ben lluny de viure una vida paradisíaca a l'aire lliure, viurà en el metro: per protegir-se del fred i de les bombes. Com més futura és la humanitat, més bombes ens etziben entre cap i coll.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 213.

dissabte, de febrer 08, 2014

D'abans que el temps no fos



Cada fulla es movia a ta alenada,
cada silenci era un lloc religiós,
en cada flor sentia que hi era ta mirada
d'abans que el temps no fos.

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 97.
Foto: d'aquí.

divendres, de febrer 07, 2014

El Greco i en Jaume Arenas


Preparant l'últim article per a la revista Valors, que d'aquí uns dies podreu llegir també en aquest bloc, m'he topat amb una anotació meva amb llapis en un llibre, al costat de la referència a aquest quadre del Greco (Vista de Toledo, 1604-1614, MOMA, Nova York), el nom de Jaume Arenas. El llibre hi diu:
Más insólito todavía, al mismo tiempo que muestra relevante de la profunda crisis estética del Renacimiento es el cuadro Vista de Toledo (...). Lo desacostumbrado de esta pintura es tan grande que no es exagerado otorgarle un lugar decisivo en la genealogía del paisaje, tal y como sería comprendido en el Romanticismo. En mayor medida aún que en La tempestad de Giorgione, la Naturaleza alcanza un vigor extraordinario. Toledo queda sujeta al domino de un cielo cuyo claroscuro, plomizo y amenazador, resulta evidentemente inquietante. Una sola ojeada al lienzo del Greco es suficiente para comprobar que su técnica es tan revolucionaria que anticipa el expresionismo de los siglos XIX y XX.*
Bé, doncs al costat d'això hi vaig escriure el nom de Jaume Arenas, tot i que els exemples ja suggerits i les correspondències imaginables són moltíssimes i molt més conegudes. Però, limitadet com sóc, vaig repassar mentalment alguna de les peces de Jaume Arenas, un dels dos germans pintors mataronins del segle XX, que havia vist a les seves exposicions i, molt especialment, al taller on feia classes de dibuix, a la part del darrere de casa seva que donava al carrer de Sant Sadurní, avui segregat de la casa del carrer d'Argentona, convertida en seu del seu llegat i sales d'exposicions.

Jo vaig anar a classes de dibuix amb en Jaume Arenas, com molts altres conciutadans més. Hi vaig anar dels set als catorze anys, quan ell, el gran dels germans, va morir. Molt diferent al seu germà Jordi, en tots els aspectes, Jaume Arenas era d'un vitalisme extraordinari, que combinava l'abrandament i la finor en el traç sempre fràgil, sotmès al domini de l'aigua, com és l'aquarel·la, la tècnica que al seu costat vaig gairebé arribar a dominar. Al seu costat, que era la seva poc ortodoxa manera d'ensenyar: sense teoria i llançant-se cada moment a fer, fer i fer.

En Jaume Arenas, per la seva banda, feia uns quadres on passava exactament això que el llibre citat explica sobre el cel del Greco, sobretot marines i bodegons i algun paisatge submarí, gènere molt poc tractat, per cert. A falta d'encasellaments, diríem que la pintura de l'Arenas gran era decididament expressionista, doncs, amb clara influència del paisatge romàntic i preimpressionista que arriba, amb Turner, a la seva materialització més genuïna. En ell, hi havia, per dir-ho així, dues menes de tècniques. Una era la que es basava en el dibuix i a continuació desplegava un munt de matisos a través de colors elegantíssims. I l'altra, especialment per plasmar el mar i el cel en plena tensió sexual, en ple domini damunt el que sigui, la que jugava amb el traç gruixut de qualsevol to de blau de la casa "Talens" provat en una paleta blanca amb un altre amb la quantitat precisa d'aigua que, amb la inclinació a la que sotmetia el paper "Guarro", era l'encarregada d'acabar de dibuixar el paisatge. Era tant el seu domini d'aquesta última tècnica, tanta la destresa combinant la voluntat de l'artista amb la de l'atzar, que els resultats són sempre meravellosos. I aquesta combinatòria ens fa pensar en les avantguardes més cridaneres i informalistes del segle en el que vivia.

Jaume Arenas, però, no va ser considerat ni se'l considera avui un autor les referències del qual puguin ser l'art modern. Jo mateix penava en ell veient El Greco, tot i que precisament quan el pintor cretenc del segle XVII presagiava la deriva de l'art de dos i tres-cents anys després. Tampoc ara, fent aquestes ratlles maldestres d'un agraïdíssim alumne, he trobat a Google cap quadre digne de reproduir per veure el que estava explicant. Fora d'alguns menjadors mataronins (almenys això espero), em temo que el gruix de la seva obra resti emmagatzemada al casalot del carrer Argentona, que treu amb compta-gotes de tant en tant i que podem admirar en les poques hores setmanals que obre, si hi ha sort. No passa res. Com va passar amb El Greco mateix, els redescobriments són sempre el més interessant.


* Rafael Argullol, La atracción del abismo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 45-46

dilluns, de febrer 03, 2014

"Damas" i "caballeros"

Foto:  ²cm=e

Damas i Caballeros: aquests títols de noblesa avui ja només ens evoquen les nostres necessitats més ridícules...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 205.

dissabte, de febrer 01, 2014

El meu neguit


Passen cent anys i en ta bonança perseveres,
fins que ja el prec no flamareja, consumit;
però puix Tu em creares i em mogueres,
també has volgut el meu neguit.

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 96.
Il·lustració: Masolino da Panicale, La temptació d'Adam i Eva (1426-1427). Capella Brancacci, Florència.

dimecres, de gener 29, 2014

La Guerra del Francès

Aquest diumenge que ve, 2 de febrer, farà dos-cents anys que van marxar les tropes napoleòniques que eren a Mataró. L'ajuntament s'apressà a proclamar, deu dies més tard, la Constitució de Cadis i, a finals de març, s'acollí amb entusiasme la visita del rei Ferran VII amb el seu germà Carles a Mataró, el rei que tampoc trigaria massa a defraudar el país amb el retorn a l'absolutisme. L’alegria per la fi de la guerra, iniciada el 1808 amb la invasió napoleònica, convivia amb els seus estralls, sobretot una gran crisi econòmica i uns deutes bèl·lics que havien interromput una puixant economia local, que tornarà a viure una molt bona època anys més tard, amb la introducció de la màquina de vapor (1839) com a fita clau.

Els historiadors, penso amb Lluís Maria de Puig, Josep Fontana o Pierre Vilar, coincideixen en què no és senzill explicar la Guerra del Francès. És el conflicte que inventa la “guerrilla” entre aquells que no volien participar en l’exèrcit regular; el que amaga un veritable corrent reformista de fons per abandonar del tot l’Antic Règim; el que revolta el poble tant contra els invasors com els godoyistas (els homes del primer ministre del destronat Carles IV que no han caigut amb ell); el que posa les bases d’una dialèctica anticlerical, el que inaugura l’entusiasme per una nova “nació espanyola” constitucionalista, moderna, que no acaba de néixer mai; el d’una també frustrada Il·lustració espanyola; el que inaugura un segle en què l’antic Imperi vol retornar i acaba absolutament desfet…

No vull fer cap comparació amb l’omnipresent commemoració de la fi de la Guerra de Successió que s’ha de dur a terme a Catalunya enguany, del qual ja en vaig fer referència, amb una mica de conya, aquí mateix. I és cert, també, que sovint la història és només una excusa per justificar posicions polítiques actuals. Però trobo que les tensions que planen per sota de la Guerra del Francès ens són, als actuals catalans, una mica més familiars que les que presideixen el conflicte clos el 1714, si és que la propaganda no ho enlluerna. Almenys, han estat irresoltes fins ara, en bona part. Assegura Lluís Duch que un aspecte que justifica bona part dels problemes d’Espanya ha estat la manca d’una bona Il·lustració i d’un bon Romanticisme, la tensió dels quals ha marcat el pensament i la política moderna occidental. Si és així, ¿no podria ser el bicentenari de la Guerra del Francès un motiu per treure’n l’entrellat? I, posats a ser optimistes, ¿no podríem veure què ens diu, avui, la veu silenciada del liberalisme i l’incipient progressisme d’aleshores?

He repassat dos llibres (segur que n’hi ha més) pel lector que vulgui veure, a més, com va viure Mataró la Guerra del Francès, d’una banda, i el convuls període posterior, de l’altra. No són a les llibreries, però sí a les biblioteques. Parlo de La Guerra del Francès a Mataró (1808-1814), dels aleshores joves estudiants Eloi Beulas i Albert Dresarie (Patronat Municipal de Cultura / Ed. Alta Fulla, Mataró, 1989) i Mataró revolucionari, de l’historiador Francesc Costa (Ed. La Rambla, Mataró, 1989). Us asseguro que no us defraudaran.

Article publicat a Capgròs.

dilluns, de gener 27, 2014

Entre lladres

Anònim flamenc, Crist crucificat entre els dos lladres (1585), Biblioteca Nacional d'Espanya, Madrid 
















Pobra tieta, a vostè li costa comprendre les coses fonamentals de l'Evangeli; Jesús anava precisament amb una colla d'esparracats i si el vol trobar amb tota certesa l'ha de buscar entre dos lladres.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 203.

dissabte, de gener 25, 2014

Manyoc de vies, ple de veus



Home perdut entre un manyoc de vies.
(...)

L'ànima meva en solitud, desborda.
Oh erm! Dins mi s'animen converses quan m'atreus.
Més que el brogit la quietud eixorda:
tot cor és ple de veus

Josep Carner, Nabí (II, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 94.

dimecres, de gener 22, 2014

La pàgina de Manuel Cruz

Si alguna vegada us heu preguntat de què coi serveix la filosofia quan hi ha tantes coses per fer, no patiu. probablement s'ho pregunta molta gent, començant pels nostres governants, que van relegant aquesta matèria en el disseny curricular dels instituts. Alhora, la resposta habitual acostuma a ser que és una inutilitat, tot i que molt útil (no us parlaré avui del llibre de Nuccio Ordine, que ja m'he llegit, però que em guardo per més endavant). De fet, ho és tot el pensament, crec, i molts dels nostres objectes aparentment més 'funcionals'. Si mirem de concretar una mica, i busquem una mena de "filosofia aplicada", com si parléssim d'economia, per exemple, ens adonem fins a quin punt ens pot ser útil, la filosofia. Serveix perquè no ens enredin, per intentar ser una mica més conscients del que fem, per no viure com un ramat de bens, per fixar-nos en allò que passa per davant però mai no veiem... En definitiva, per seguir sent allò que ens defineix com a humans. El cul d'en Jaumet, la combinació caòtica d'insatisfacció i joia, la curiosiat que ens fa caminar drets, la consciència de finitud. Això, que ja ho portem programat, segurament ens ajudarà a viure-ho millor un instrument com algú que pensa. Que pensa sobre aspectes molt quotidians de la nostra vida personal i col·lectiva. I ens ho explica. 

Això és el que fa Manuel Cruz en un dels seus últims llibres (Siempre me sacan en página par, Ed. Paidós, Barcelona, 2007), un recull d'articles en premsa, ordenat per temes (i, dins de cada un, cronològicament), en què en cada un d'ells apunta una idea, una determinada opció, amb la pretensió d'obrir una escletxa en força temes de la nostra contingència. A Cruz se'l coneix, darrerament, per les seves posicions federalistes que contrasten amb l'articulisme dominant. Però hi ha vida més enllà d'això per aquest catedràtic de Filosofia de la UB autor ja d'altres treballs de força interès.

En aquest cas, l'autor, en parlar de ciutats, d'atlres autors, de situacions quotidianes, de creences o d'actituds personals, convida al lector a una breu reflexió i una conclusió. En aquestes reflexions hi veig, a més, el rol fonamental que juga l'experiència: l'autor reflexiona sovint sobre l'edat, es nota que ha variat de "posició" en alguns temes a partir de l'experiència (les edats ens canvien de lloc) i, el que és més important, no deixa de mostrar esperança en la nostra espècie. En moltes d'elles hi estic d'acord i en d'altres no, només faltaria, però m'interessa subratllar la capacitat de fer "útil" la filosofia en els debats que tenim sovint a la societat, a la nostra vida professional i amorosa, a la família ...o dins el nostre propi cap. Una invitació que fuig dels tòpics i el dogmatisme, de dretes i d'esquerres, o que intenta fugir-hi, sabent però que en podem trobar de nous en altres camins que emprenguem. Mirant de comprendre cap on anem i, sobretot, en què fallem. I sabent que "la vida en sociedad es conflicto -o hay que temerlo ni huir de él como de la peste- pero también voluntad de vivir juntos" (p. 167).

Recomano la glossa que en va fer Ramon Alcoberro, aquí.

dilluns, de gener 20, 2014

Infanteria de l'amor

Juan Genovès, Trasunto (2007), col. part.

Infanteria de l'amor, soferta infanteria que seguirà somniant batalles i glòria a pesar de totes les derrotes!

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 202.

dissabte, de gener 18, 2014

La veu del manament


Sembla partida
aquella Veu que el manament em féu.
Potser m’oblida
Déu.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 93.
Foto: Miquel Àngel, Moisès (fragment, 1513-1515), a San Pietro in Vincoli, Roma; treta d'aquest blog.

dimecres, de gener 15, 2014

El socialisme retrocedeix

Foto: Nació Digital

La qüestió de fons, crec, no és votar que sí o que no, o abstenir-se, a la votació que s'ha de produir demà al Parlament de Catalunya, en què es reclama la transferència de les competències de l'Estat per convocar referèndums, a fi i efecte que se'n pugui celebrar un i votar d'una vegada; votació que està portant a la fractura del grup parlamentari socialista i qui sap si del PSC. Com bé diu Miquel Iceta (aquí), aquesta petició, que en cap cas permetria celebrar referèndums contra un article de la mateixa Constitució, sense comptar que no hi ha vots suficients per ser aprovada, la proposta és un brindis al sol. També és cert, però, que aquesta setmana mateix, el PP ha rebutjat la proposta del PSOE de crear una ponència parlamentària per a la reforma de la Constitució i que, per tant, ara per ara tampoc és viable (tot i ser el camí preferible, crec jo). Segurament una abstenció ("no estic d'acord amb una proposta inviable però tampoc en la negativa del govern del PP a presentar alternatives a l'atzucac que estem vivint", vindria a dir) que, d'altra banda, concordaria més amb el programa electoral dels socialistes, que és el que van votar els ciutadans que ens van votar.

La qüestió de fons, però, per mi, és si la posició de fermesa de l'actual direcció del PSC en oposar-.se a aquesta iniciativa avança o retrocedeix en els objectius dels socialistes. Crec, sincerament, que els fa retrocedir. Per tres motius, diria. Primer, perquè no posa en primer pla l'estratègia alternativa a la dels independentistes, que no passa per defensar l'actual statu quo, em sembla. Segon, perquè duu a la ruptura de la unitat socialista, justament deu anys després de la mort de Joan Reventós, unitat que no es basa en el joc de majories i minories sinó en la síntesi. Tercer, perquè sigui el que sigui que en surti de tot això, que serà una Catalunya ben diferent a la que coneixem, no tindrà com a actor rellevant el socialisme democràtic, que pot desdibuixar-.se en un "front del no" on tampoc hi és del tot còmode. Les enquestes ho recorden cada vegada: el bàndol que defensa l'statu quo (en realitat, defensa la regressió) on les circumstàncies ens estan arraconant ja té tots els números venuts.

Em dol especialment la quantitat d'amics i amigues, companys de cor, que estan deixant el PSC, que ja no confien ni en ser-ne crítics. M'esvera de veure com és possible que altres companys, que no arriben ni a la sola de la sabata dels diputats díscols, gosin donar-los lliçons i a ensenyar-los la porta de sortida. Em sap greu no només pel PSC, el meu partit, al que he dedicat molts esforços, temps i il·lusions, on he conegut gent fantàstica i el que m'ha permès experiències inoblidables (la millor, la de treballar pels ideals que tinc amb coses concretes, amb tasca de govern). Sobretot m'entristeix perquè sense organització, sense les porten ben obertes, les idees de progrés i de llibertat no avancen. I ara fan més falta que mai. Més que la independència, segur. I que la tossuderia, també.

Altres posts similars:


dimarts, de gener 14, 2014

Tot flueix


Una velleta tancada en una casa de Cabrils, aparentment sense massa formació ni referents intel·lectuals o artístics, va picar la curiositat de Dau al Set, el Club 49 i de Cirici i Pellicer, cap a mitjan cinquanta del segle passat. L’art modern d’aleshores se sentí atret per Josefa Tolrà, que dibuixava i escrivia tal com li dictaven “unes veus” i a qui veien com una mèdium “autèntica”. Els artistes contemporanis de Mataró, avui, la reivindiquen en el marc d’una magnífica exposició de la seva obra, bàsicament dibuixos sobre paper i algun brodat, complementada amb dos vídeos, un que recull el testimoni de la seva neboda i l’altre, a partir d’un enregistrament de fa quinze anys, d’una xerrada de Joan Brossa sobre ella, que també és esplèndida.

Les obres tenen com a protagonistes personatges bíblics, princeses i cavallers de conte, fades, històries més o menys llegendàries, amb traços molt lliures i alhora molt precisos, amb una combinació de color extraordinària i unes textures sobreposades que semblen, encara, explicar més històries o fer visibles les connexions “espirituals” dels personatges i les escenes relatades. “Dibujos de fuerza fluídica”, en deia.

No se sap massa bé d’on li venia l’afició i encara menys aquest do. Brossa, tot i no fe-ne cap cas, insinua que d’una esquizofrènia. La mort del marit i, també, al de dos fills (un a la guerra i l’altre de malaltia), van desencadenar-li, sembla, un neguit que només calmava dibuixant i escrivint. Ella deia que tan sols hi posava la mà. El poeta i pintor, que l’anava a veure tot sovint, explica anècdotes ben curioses, com les seves enigmàtiques i genials respostes davant preguntes que ella responia segons li deien “els d’allà a dalt”, moment en què utilitzava un castellà una mica barroc.

No ens interessa aquí, crec, ni entrar a discutir sobre la possibilitat de parlar amb esperits, ni sobre els mecanismes mentals (o malalties) que hi pot haver al darrere, ni sobre l’art com a teràpia, ni tan sols sobre el fet que els tres homes d’una família “abandonessin” mare i filla amb la irrupció, doncs, d’un univers femení tan contundent. Tot això hi és. Però per mi, el més important, a banda de convidar tothom a veure aquesta exposició, és reflexionar sobre l’art com a ‘des-centrament’. En un cultura d’exaltació de l’ego, que no s’escapa del món de l’art, contrasta positivament la capacitat d’obrir l’ego cap a l’alteritat (tot i que la mort dels altres a vegades ens hi pot tancar), de fer-la protagonista del meu ‘jo’. O de descobrir com, de fet, les persones som un fluïd que connecta mons, que ens connecta amb el món i la seva vibració. Tot flueix, deia Heràclit. Una fluïdesa on, així, la mort ja no hi té cap sentit.

Article per a la revista Valors (gener 2014)
L’exposició Josefa Tolrà, Dibujo fuerza fluídica estarà oberta  fins el 30 de març de 2014 a Can Palauet (Palau 32, Mataró). Web: http://josefatolra.wordpress.com/

dilluns, de gener 13, 2014

La guerra és una fulana

War bitch per StarExtinction

La guerra és una fulana que et xucla la sang i t'emmetzina per sempre més. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat feres...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 152.

dissabte, de gener 11, 2014

L'ombra


Tu que comandes legions sens nombre
te’n vas en seguiment del traïdor,
com si fossis no pas el seu Senyor,
sinó la seva ombra.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 92.
Il·lustració: Modest Urgell, Paisatge (c. 1885-1995), MNAC, Barcelona.

dijous, de gener 09, 2014

Antologia de contes


Compilats per Miguel Díez R., van aparèixer reunits una sèrie de relats breus sota el títol Antología de cuentos e historias mínimas (siglos XIX y XX) (Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2007) que són una meravella. Després d'una interessant introducció sobre l'estructura i la història del relat breu, i de la seva inflexió a partir del Romanticisme, Díez agrupa els relats en sis parts. En primer lloc, reuneix els quatre grans contistes canònics del relat breu del segle XIX (Poe, Maupassant, Txèkhov i Kipling), a continuació recull una mostra dels contes espanyols del segle XX, primer, dels hispanoamericans, després, i dels de la resta del món, al final. I acaba amb una selecció de contes brevíssims.

Segurament hi trobarem alguna pega. Jo, per exemple, tot i que es cita a Calders a la introducció, trobo que hauria estat d'agrair la inclusió d'algun dels contistes catalans, gènere en què el nostre idioma té nombrosos i qualificats representants. Però, en general, la selecció és correcta, els contes, encertadíssims, i la reflexió literària al voltant de la idea de la ficció narrada de forma breu, molt interessant. 

Per mi, el més interessant no ha estat llegir, o rellegir en molts casos, les històries narrades per grans escriptors sinó, sobretot, els contes meravellosos explicats per autors que desconeixia completament. En la narració curta, a més, la lluita del llenguatge per no allargar-se, produeix eleccions de paraules i frases, d'ambients i de trames, molt ben trobades. Els contes, a més, són per recordar, per llegir en veu alta, per reconciliar-se amb la nit, amb una estructura lleugeríssima. I convida a llegir-ne més. I a perdre la vergonya davant de qui, erròniament, ho considera un gènere menor. Us asseguro que no en sortireu decebuts, si hi entreu.

dimecres, de gener 08, 2014

La ciutat dels valors



Els mataronins som uns contradictoris essencials. De cara endins, només fem que blasmar la nostra ciutat. Que si només sortim als diaris quan hi ha desgràcies, que anem d'una capgrossada a l'altra, que mai serem com... (aquí poseu qualsevol ciutat de la segona corona metropolitana), que "ja" s'ha perdut tot, que som provincians, que si encara hi ha muralles, etcètera. De cara enfora, Mataró és el centre del món. Podríem fer un concurs a veure qui triga menys en dir, quan és fora, i sense que ningú ens ho pregunti, "jo sóc de Mataró". I explicar amb orgull la llista de mataronins contemporanis il·lustres que memorizem cada dia abans de resar el parenostre. O el reguitzell de gestes històriques que hem protagonitzat (des del primer tren al primer clau de la reina consort de l'arxiduc Carles a la famosa guerra de fa tres segles). O que rendim culte a unes quantes deesses romanes, des de les Santes Juliana i Semproniana (a Mataró no en tenim una, en tenim dues, de patrones!) fins a la Venus d'Iluro o la Verge del Rocío; una rendició de culte que té el seu zènit commemorant l'inici de tots els temps cada dia 27 del mes dedicat a Juli Cèsar. O les excel·lències amb què Déu Nostre Senyor ens ha volgut regalar com una carena que ens guarda del mal temps des de Montcabrer fins al Montnegre, amb els castells de Burriac i d'Onofre Arnau com a baluards, les cases de Puig i Cadafalch, una Basílica mil·lenària, un Tecnocampus que impressiona, la Nau Gaudí que vam desenterrar del llot del temps o unes meravelloses platges farcides de cossos lluents. Només ens falta El Corte Inglés.

En fi, som així. Però, com que som més a dins que a fora, una dosi periòdica d'autoestima ens va molt bé. I, molt especialment, si algú ens recorda que darrere del que fem, sovint sense pensar-hi massa, hi ha un sentit. Hi ha un valor, un pes, una direcció. Que darrere del concret podem buscar un mot abstracte i, a continuació, seguir fent el que fem però amb més orgull i consciència, amb més capacitat per entendre-ho i per estimar-ho. Si no tinc mal entès, això últim és el que pretén un projecte que, des de la revista Valors fins a l'Ajuntament, amb l'aval de tots els grups municipals (bé, de tots menys el de l'extrema dreta, que practica precisament els valors contraris) i buscant la implicació de la ciutadania, ha començat a caminar a la ciutat (per més informació, vegeu la web). Cada mes, el dedicaran a un valor. Un des valors que ens defineix i que, de fet, ens agradaria que ens definís, si és que encara no ho fa del tot. I que volem que ens defineixi no tan sols un a un, sinó al conjunt. 

Una ciutat són carrers i places, història i històries, un relat agredolç com el del les nostres manies i orgulls. Però sobretot és projecte, és ganes d'estar junts i de fer coses junts. Si ens recorden, de tant en tant, cap on anem i quin nom té l'intangible que ens ho fa joiós, haurà valgut molt la pena passar per aquest món a través de Mataró.

dilluns, de gener 06, 2014

Ensopit Paradís

Miquel Àngel: L'expulsió del Paradís (1509-10), Capella Sixtina, Roma.

La incerta glòria per la qual Adam baratà des del primer dia la glòria certa i tranquil·la del seu ensopit Paradís. 

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 149.

diumenge, de gener 05, 2014

Quina fosca més clara

Fotograma d'El cant dels ocells, d'Albert Serra (2008)

Ben acotxat al llit,
m'embolcallen la fosca i el silenci
on ha acabat la guerra,
i els confonc amb la fosca i el silenci
que hi ha a la Nit de Reis.

Quina fosca més clara he recordat.
On s'acaba la vida,
a vegades les nits encara són així.

Joan Margarit, "5 de gener del 43", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 28. 

dissabte, de gener 04, 2014

El dolç esplai


mon cor secret volia
el dolç esplai que Tu li vas negar.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, pp. 91-92.
Peter Wenze, Adam i Eva al jardí de l'Edèn, Museus Vaticans, Roma.

dijous, de gener 02, 2014

Roda el Born i torna al món



Hi ha una notícia d'abans de Nadal que, potser pels nervis de tenir tan a prop el 2014, ha passat una mica per alt. Resulta que el Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup d'experts que trealla pel Govern de la Generalitat per imaginar com ens ho farem, això de ser independents, resulta que recomana, l'endemà de la independència, que ens aliem amb Espanya. Reconeix que és molt millor compartir determinades despeses d'escala (fins i tot, diu, amb Portugal i Andorra) que no anar cadascú pel seu compte, amb el risc que l'estat propi tan somniat sigui directament inviable. O sigui que l'única manera de ser "el que volem ser" és buscar alguna mena de federació amb Espanya, la dolenta. La que no es "vol federar". La pregunta òbvia és: ¿i per arribar fins aquí cal recórrer el laberint de la independència, amb expulsió de la UE inclosa, com ha reconegut aquests dies de Nadal el propi president Mas en una entrevista a l'estranger?

Vaig visitar fa poc el centre cultural del Born. És molt maco. Tinc els meus dubtes sobre si aquelles runes mereixien aquest "temple" (en una ciutat que amaga les seves runes romanes, per exemple), a costa d'una inexistent biblioteca. I no tinc tants dubtes, més aviat discrepo, del discurs unívoc que envolta l'exposició. Hi vaig anar amb un noi anglès i no sé massa què devia pensar de nosaltres, tot i que va ser educat. Però sí, és maco. Però d'aquest mercat sortí la dita tan catalana de "roda el món i torna al Born", que és exactament el que sembla que volen fer els que ens porten cap a Ítaca. Provocar una crisi institucional sense precedents, amb conseqüències que no s'expliquen, per tornar a trucar la porta i demanar "per favor" que ens federem. ¿Ja ho han explicat als il·lusionats participants de la Via Catalana?

¿Per què no fem al revés? ¿Per què no ens mirem exactament quin lloc ocupem al món i quin volem ocupar? ¿Per què no analitzem què es cou globalment i decidim apostar per ser-hi aportant alguna cosa? Per això, senyors, necessitem Europa, el nostre referent institucional més capaç de fer-hi front. I a Europa, com a membre de ple dret, hi ha Espanya. Si no ens hi entenem, més val que continuem lamentant-nos al preciós recinte barceloní.