Pla al Nord d'Europa i a la Rússia comunista

Pels que us acosteu per primera vegada per aquí, si és el cas que us heu perdut navegant, no sabreu que fa pocs anys que vaig fer-me el propòsit de llegir l'obra completa de Josep Pla abans de morir-me. Com que no tinc apuntada a l'agenda aquesta fita, amb el dissimulat anhel que el destí em deixi complir amb aquesta voluntat, cada estiu me'n llegeixo un volum. I ja en portem cinc (quatre, perquè el primer ja el tenia llegit, tot i que no descarto tornar-hi). 

Dita aquesta bestiesa, heu de saber que aquest llibre, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), està compost per tres llibres més. "Cartes de lluny", "Cartes de més lluny" i "Viatge a Rússia". En els primers dos casos, relata les estades de dos viatges al nord de l'Europa d'entre guerres, amb descripcions molt precises, amb la ironia que el caracteritza i amb algunes dades que, posades en perspectiva, avui esdevenen significatives. Tant pels canvis que hi ha hagut en aquests països com les coses que es veien a venir... Una curiositat: com ell mateix explica (p. 430), "Cartes de lluny" era el títol d'un dels llibres de Lenin.

Pla utilitza els cinc sentits a fons per parlar-nos dels llocs que visita, amb un domini excel·lent. I descriu bé l'època, amb apunts tant de costums com el que ara en diríem tendències. Una època "tan capgirada", escriu, "que ha donat una importància desconsiderada i absurda a la joventut, malgrat que tothom sap que som una colla de ximples" (p. 366). recomano llegir també les descripcions encadenades que fa de les nits nòrdiques, al final del capítol "Jutlàndia" (p. 180). Semblen un poema.

L'últim llibre, que estant com estem a un any del centenari de la Revolució d'Octubre valdria la pena reivindicar, és deliciós. Pla fa una acurada descripció del conjunt de la nova URSS, just després de l'aplicació de la NEP (el viatge és de 1925) i abans de la ruptura de Trotski amb el règim soviètic. Pla, que ja us podeu pensar que no combrega ni de broma amb el naixent comunisme, fa l'esforç -crec que força aconseguit- de fer-ne un retrat el màxim d'objectiu possible. La fascinació per l'entestament del nou règim de fer quadrar el funcionament de la societat amb una precisió racional i matemàtica ("no hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós", p. 544) es barreja, òbviament, amb l'escepticisme propi d'aquest escriptor empordanès, fill de propietaris pagesos, obsessionat amb l'economia monetària. Hi fa sortir Andreu Nin i Eugeni Xammar, que l'acompanyen el agun dels trams del relat.

Per què m'agrada Pla?

Com qui no vol la cosa, i com és habitual en Pla, farceix els llibres de pensaments propis que, si prenguéssim un a un, constituirien el seu "corpus" ideològic... com a mínim el que vol mostrar. Ideològic i vital, d'un to entre pessimista i antiidealista que ja no abandonaria. Sembla explicar el seu relatiu aïllament des del final de la guerra fins la seva mort, en contrast amb aquesta vida viatjadíssima del seu període anterior. "Aquesta vida", diu (p. 425), transcorre entre el ranci del passat i l'agror del present. Ens hi adaptem. No hi ha altre remei. La naturalesa no es fa pas sentir gaire. Una mica de calor. Una mica de fred. És una monotonia sense gaire pes -plausible. I així anem tirant, sense gaire pena i sense gaire glòria. Discretament". O "La cultura, sense una base de diners, és impracticable" (p. 96). O "Us adoneu que el dolor de l'home prové de no poder viure ni comprendre el passat ni el present, sinó l'agra i fabricitant angoixa del futur, i que el futur, tot i que només serà cendra, és fet d'angoixa, de dolor i d'inseguretat permanent" (p. 73).

Què m'agrada, així, de Pla? A banda de la immensa capacitat per trobar les paraules exactes a cada una de les pinzellades del seu majestuós quadre de la societat del segle XX, amb el pes de la cultura i la natura en la seva base, i ben lluny -crec- de les seves idees polítiques, trobo una cita amb la que m'identifico i que crec que respon a la pregunta: "Entre una construcció majestuosa i incerta de l'idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s'inclina cap als fets" (p. 469). La meva idea de maduresa és exactament aquesta.

La ciència feliç

L'única porta que queda oberta a l'optimisme és la de la ciència: l'última promesa de felicitat. Suplantar Déu: recrear la vida humana, reinventar la naturalesa. Ens abracem com nens a aquestes il·lusions: redissenyar el cos per vèncer totes les malalties; redissenyar la natura per fer-la compatible amb els excessos de la nostra espècie.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 98.
Foto: Performance de Stellarc.

"Aquí no hay quien viva"

Si no fos perquè tot plegat no té la més mínima gràcia, l'episodi de fa uns dies amb l'organització d'una paella popular al barri mataroní de Rocafonda podria servir de guió d'aquesta famosa sèrie de títol tan eloqüent o la seva versió "La que se avecina", també de títol molt adequat. Faig els lectors coneixedors dels fets (si no, vegeu aquí) per compartir amb vostès, segur, que un conjunt de despropòsits han donat com a resultat un lamentable espectacle. Tot i així, no hi ha mal que per bé no vingui, la que esperem que sigui una anècdota val la pena per parlar de coses que, segurament, no tenim prou resoltes. Dic parlar, no insultar, prejutjar a tort i a dret o calcular qui hi guanya o perd, com sovint passa quan parlem d'immigració i de conviència. I parlar de tot, ja que em temo que fa més mal sempre el que callem per prudència que el que diem per imprudents, com bé saben els psicoanalistes.

¿Quines coses? A mi se me n'acudeixen unes quantes. Com que no acabaria mai, i ja m'ha sortit llarg, les apunto i prou i ja em perdonaran si, per tant, no queden prou clares. La primera, com és obvi, és que l'arribada d'immigrants, la majoria del Magrib i de religió musulmana, a cavall de la dècada dels noranta i dos-mil, principalment a l'arc mediterrani espanyol, ha generat als barris més afectats una colla de tensions que encara no s'han resolt. L'amenaça del terrorisme islamista, que busca en comunitats semblants arreu del món occidental els seus agents, afegeix més tensió encara. I a Mataró, a Rocafonda, també ens passa.

La segona és que les solucions polítiques al que acabo de descriure són bastant més complicades del que estem disposats a reconèixer. Primer, en el control de la immigració, que fou un caos en temps d'Aznar (en aquella època va triplicar-se la immigració il·legal), i no és casual. Segon, en la lluita efectiva contra el terrorisme. Tercer, en la gestió de les noves realitats culturals i religioses i la seva compatibilitat amb el nostre sistema de drets i deures, i també amb la nostra tradició cultural. O, quart, les polítiques de reforma integral, no tan sols urbanística, dels barris receptors de més immigrants, encara que no sigui perquè no caiguin o recaiguin en la marginalitat. Que siguin complicades no vol dir que puguin eludir-se posicions clares i accions decidides. Per exemple, en aquest últim cas, des de la caiguda del govern d'esquerres el 2010, no hi ha tornat a haver cap convocatòria pública de la Llei de Barris. Però, de fet, de tot el que he dit en aquest paràgraf, ¿veieu que n'haguem parlat en els successius processos electorals que anem acumulant? Doncs cal parlar-ne. El silenci genera insults, com veiem a les xarxes socials, tal i com el somni de la raó provoca monstres, que deia Goya.

La costellada de Divendres Sant

El tercer debat que es planteja és el de la convivència. Aquí és on veig els despropòsits dels que deia al principi. Una anècdota. Cada Divendres Sant, dia que els catòlics, entre d'altres coses més importants, no mengen carn, hi ha qui penja fotos de la costellada a Facebook. Evidentment, és una provocació. Amb el grau de secularització que hi ha al nostre país, no sé si algú entén la jugada. El fet és que ningú ja no s'escandalitza. I fan bé. En realitat, ja sabeu que Jesús diu a l'Evangeli que l'home val més que el dissabte, de manera que els cristians de debò deuen ser els que relativitzen més els preceptes. I aquí pau i després glòria.

Aquest crec que és l'error que ha comès, segurament amb la millor de les intencions, l'associació de veïns del barri. Segurament acompanyada d'encerts que no vull deixar passar. Organitzar un dinar popular amb ingredients propis de la nostra cultura no exclou ningú, de la mateixa manera que no pretén excloure ningú una celebració ciutadana del Barça al carrer, una fira gastronòmica africana, una festa de barri amb música i decibels discutibles, o una processó. El que és públic no és uniforme, sinó divers. I perquè sigui divers, ningú ha de renunciar a fer els dinars com sempre els hem fet. Si es dóna el cas que, per motius religiosos, d'opció alimentària o de salut, algú demana un canvi, ja s'entendran, si volen. I, si no, aquí pau i després glòria, com deia. La condició de la convivència no és imposar-la per decret sinó l'assertivitat, el reconeixement mutu. No "deixar de ser jo".

En realitat, la convivència no va d'harmonia, o d'estimar-se, per sort o per desgràcia. La clau de la convivència és com ens ho fem per viure en el mateix país, la mateixa ciutat o el mateix carrer que aquell que ens molesta, o que no comprenem, o que ens cau fatal. Sí, seria millor que no ens molestéssim, que ho entenguéssim tot i que tothom ens caigués bé, però mentre l'Arcàdia no arriba, més val que busquem solucions assertives. Probablement, pel que he llegit de l'associació de veïns, l'actitud dels organitzadors tampoc no era la més propícia, per dir-ho suaument, i no sé si el rebombori ha resolt alguna de les inquietuds que mostren o més aviat les ha avivat....

Fer el porc

Per últim, el que hem trobat a faltar, doncs, és la política, que és la que proposa solucions (sempre provisionals) al problema de conviure. Ja ho deia més amunt, les propostes polítiques a nivell europeu, espanyol i català, o són reactives o no hi són. I a nivell local, una tímida "crida" de l'Alcalde ha estat l'única resposta, que coneguem, a aquest conflicte. Recordo que hi ha plans, funcionaris, consells i algun regidor que potser podrien fer-hi alguna cosa. D'entrada, mirar de fer les paus.

El que sí que han fet alguns polítics és mirar de treure'n algun rèdit, aprofitant que les aigües estan mogudes. És més fàcil que fer propostes, esclar. I propostes que arreglin problemes, no que els empitjorin. És més fàcil seguir el corrent i fer-se el simpàtic que deixar-se la pell per evitar que la gent, qualsevol dia, es llenci les paelles pel cap i després preguntar-se com ha estat, això... Els polítics que tenen per objectiu crear problemes enlloc de solucionar-los sí que fan el porc, perdonin, i no els de la paella amb les costelles de l'animal.

Article per a Capgros.com

Foto: Capgròs.com

Avalot absurd

Amb blondes o parracs,
la gernació enfurida, desficiats de ràbia,
l'un aïrat contra l'altre, mossegant rostre o braç,
s'aboquen al no-res amb mans i dits enlaire,
s'aboquen al no-res; i amb ment extraviada
per aquest avalot absurd.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Meditacions en temps de guerra civil", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 251.

Carbonell encara creu

Anava a escriure quatre línes per recomanar-vos Creure encara?, de Josep M. Carbonell (Viena Ed., Barcelona, 2016), quan he recordat que en Cinto Amat va penjar la seva magnífica presentació que féu a Mataró al seu blog. Aquí. No hi vaig poder anar, tot i que m'havia llegit el llibre per a l'ocasió, per problemes d'agenda (exactament com en la presentació a Barcelona), però vaig córrer pocs dies més tard a veure què en deia en Cinto i, francament, no cal dir res més. Llegiu en Cinto i veureu les ganes que trobareu de llegir en Josep M. Carbonell, a qui fa uns quants anys que conec i amb qui compartim algunes coses importants.

Només afegiré que el llibre, com ell mateix hi diu, és fruit de posar en ordre el que creu. No tant per convèncer ningú, ni per explicar als que no creuen de què va, això de creure, sinó de posar en solfa els fonaments de la seva fe i convidar., això sí, a la reflexió de cadascú després de les deu meditacions proposades. Emmarcades, això sí, en una trajectòria biogràfica determinada, una mena de camí ineludible que té en la fe cristiana, em temo, un bon bastó, que recorda aquella frase en què acaba el pròleg Antoni Puigverd: "aquell que no té vida interior és esclau de la vida exterior". Doncs això.

Mors tua vita meva

Incapaços de produir olis de collita pròpia, els líders ja només aspiren a enverinar les olives del rival. Aquest corrent s'expandeix a tot arreu (del futbol a les nacions) com una glaçada negra. Una glaçada d'aquelles que ho mata tot. No hi ha res que conciti més entusiasme que la derrota de l'etern rival. Complau més el fracàs del veí que l'encert propi. Mors tua vita meva. la teva mort és la meva vida.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 98.

La vida més que els somnis

Són només somnis, somnis! Però Homer no hauria
cantat si, més enllà dels somnis, no hagués
trobat que del plaer mateix de la vida n'eixia
l'abundós doll brillant.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Meditacions en temps de guerra civil", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 239.
Il·lustració. Quadre de la sèrie "L'inassèchement", de Miquel Barceló (2015)

L'actor que som

La humiliació, de Philip Roth, (Ed. La Magrana, Barcelona, 2010, trad. Xavier Pàmies; vegeu aquí l'argument) serà, per a qui no li agradi aquest autor, una repetició. Especialment, de les seves últimes novel·les. A qui li agradi, com a mi, celebrarà trobar-se amb aquest nou relat. 

La vellesa, la solitud, el sexe, el desnortament. Són els seus temes. Podríem dir que són les seves obsessions, però ens equivocaríem. El cos, i viure una mica despistat, és l'únic que tenim disponible per viure, el cos i les seves interaccions. "Envejecer, morir, es el único argumento de la obra", com diu el famós vers de Jaime Gil de Biedma. Els estralls de la vellesa, doncs, la possibilitat -tant alegre com letal- de "tornar a ser jove" i trobar-se amb aquestes restes de tu mateix sense saber què fer-ne, és un material narratiu segurament més corrent, més general, del que ens pot semblar. Sobretot quan pensem que tot això queda lluny i no hi comptem gens.

En aquest cas, així com en l'anterior llibre seu que vaig comentar era la literatura, aquí es convoca el teatre. El protagonista, un actor retirat, usa el teatre (les obres, els gestos, tot el món que l'envolta) com a sistema de signes (cultura) per intentar ordenar el seu caos vital. Un paral·lel de ficció sense el qual és impossible tractar la realitat i mirar de moure-s'hi. 

Com a curiositat diré que, amb algunes variants, els seus somnis recorrents s'assemblen molt als meus. De manera que, quan em faci vell (el cos ja m'envia alguns avisos tènues del desenllaç del tercer acte) serà qüestió d'haver llegit força Philip Roth.

No tan bella

Tant de bo sigui bella, però no
amb la beutat que torna els homes folls,
o a ella mateixa, davant d'un mirall;
perquè les belles en excés,
creient que la beutat és suficient,
perden la natural bonesa i fins
aquell instint propi dels cors que saben
escollir bé, i mai no fan amics.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Una pregària per a la meva filla", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 209.

La mirada de Cervantes

Una mirada integradora, que en comptes d'accentuar les diferències (estar gras o estar prim, idealisme o materialisme, fantasia o realitat), les abraça compassivament fins que aconsegueix, irònica i ambígua, que s'acomodin l'una a l'altra.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 357.

És irreductible

A banda del ressò que en van fer a partir de l'obtenció del Premi Llibreter de 2015, pero sobretot perquè me'l va reocmanar un dia en Joan Safont, vaig decidir-me a llegir Reparar els vius, de Maylis de Kerangal (Angle Ed., Barcelona, 2015) i no em va decebre gens, ben al contrari. L'argument és com un arc narratiu que va d'un lloc a l'altre d'un transplantament de cor, del que no se n'oblida ni un detall. En aquest trajecte ens hi apareixen una sèrie de personatges, lligats al noi mort per accident de cotxe per la via familiar, o sentimental, o per la persona que rep el membre, o pels propis professionals sanitaris. En tots ells, efectivament, la mort diu més sobre com entenen la vida, cadascú d'ells, que no pas la pròpia mort. La mort remet una i altra vegada a la vida, doncs. I, sobretot, quan passa de ser un fet abstracte, ja que tots sabem que morirem i que moriran les persones que estimem, a un fet real, bé quan prediuen la teva amb certa exactitud ("li faten sis setmanes") o quan ens passa amb les persones més properes.

Amb un estil precís, gairebé com del bisturí que fa l'operació, i amb un ritme (almenys així ho vaig llegir) gairebé propi de les angoixes del moment de la mort d'algú. Efectivament, de Kerangal sap narrar el concret amb el que, de fet, hem nodrit les nostres preguntes abstractes, després. Fonamentalment, la de la incomprensió brutal, la del misteri absolut, que ens aborda davant la mort, sobretot quan no és esperada. ¿Realment no veuré mai més aquest xicot? ¿Què se n'ha fet, d'aquella vida "irreductible", per utilitzar un molt encertat adjectiu de l'autora? ¿On som si els nostres membres muten cap a altres cossos, o cap a la matèria regeneradora de més matèria? Diguem que la novel·la s'acaba aquí. No pretén pas respondre-hi, sinó narrar el procés que fa viscudes i profundes aquestes preguntes sense solució, almenys que no sigui provisional. Les preguntes, però, i sobretot la nostra actitud davant elles, veurem com acabarà essent determinant per la nostra vida, poca broma. Esclar, si la volem viure en sèrio. 

Mirem com ho diu l'autora:

Què se'n farà, de l'amor de la Juliette quan el cor d'en Simon torni a bategar dins d'un cos desconegut, què se'n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afcetes lentament dispositaris en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà en un impuls d'entusiasme o en un accés d'ira, de les seves amistats i aversions, de les seves rancúnies, la seva vehemència, les seves inclinacions greus i tendres?(pp. 180-181)

Aquest caixó matrioixca que conté la bossa de seguretat de plàstic transparent, que conté el rcipient, que conté el bocal especial que conté el cor d'en Simon Limbres, que conté ni més ni menys que la vida mateixa, una potencialitat de vida, i que al cap de cinc minuts s'enlira per l'espai. (p. 225)

El cor d'en Simon migrava cap a un altre cantó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies, corrien cap a altres cossos. Què en quedaria, de la unitat del seu fill, després d'aquella divisió? Com podrien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se'n faria, de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma? (...) És irreductible, és ell. Ella sent una calma profunda. A fora la nit crema com un desert de guix. (p. 229)

L'intel·lectual conserge

Arruïnada la imatge de l'intel·lectual progre, protector dels ramats desemparats, va tornar l'intel·lectual aristocràtic, el guepard atractiu i implacable. Es burla dels catecismes solidaris, ja caducs, i estableix una necessitat irrefrenable de contradir el políticament correcte. Ara bé, és realment guepard? Més aviat sembla un conserge del nou déu.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 302.

Els millors i els pitjors

Als millors els manquen les conviccions, i els pitjors
van plens d'una vehemència apassionada.

W.B. Yeats,  fragment de "La segona vinguda", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 209.
Foto: Diari de Tarragona.

Converses amb Gil de Biedma

Mireu com són les coses. Fa deu anys vaig llegir (i comentar aquí) el llibre Jaime Gil de Biedma. Conversaciones (edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002). Òbviament, no recordava haver-la llegit quan em vaig trobar amb una reedició recent, que vaig comprar fa poc i m'he llegit de dalt a baix. Sí, alguna cosa em sonava, però fins ara no me n'he adonat. També gràcies a adonar-me'n veig que fa deu anys que no devia llegir res d'ell, ni segurament rellegir els seus poemes, que ho hauria de fer més sovint. Ha valgut la pena que la memòria em jugui aquests lapsus.

Un dia revisaré els subratllats dels dos exemplars que tinc, a veure què m'interessava fa deu anys i què ara. Espero que els canvis hagin anat a millor.

Tornem al llibre. Tres grans trets surten a lluir de forma intermitent. Una, la seva reticència a ser considerat dins la "poesia de l'experiència", com se'l titlla sovint. Dues, el procés de creació del poema, una mena d'artefacte que, sobretot, ha de "sonar" bé, per entendre'ns. I, tres, un enorme respecte a la tradició (la tradició literària catalana, per exemple, però també d'altres), tot i situar-se'n clarament fora. 

Del no res al tot

En els temps d'ara, aquelles grans decepcions dle segle XX troben una nova confirmació: tot és ple de nous radicalismes, fanàtics o integristes, dels quals l'islàmic és el més exitós.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 301.

El globus de la ment

Mans: feu el que se us mana;
porteu el globus de la ment
que s'infla i s'arrossega amb el vent
a la seva estreta cabana.

W.B. Yeats, "El globus de la ment", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 171.

L'olivera sagrada

Ara fa unes setmanes es va estrenar als cinemes espanyols El olivo, un film d’Iciar Bollain. Quan l’avi de la protagonista, Alma, que porta anys sense parlar, ara ja no menja, la néta emprèn un camí per recuperar una olivera mil·lenària que els seus pares es van malvendre anys enrere amb l’oposició de l’avi. Inicia un procés de recerca i el localitza en una seu d’una empresa alemanya que el té, a més, com a símbol corporatiu. L’arbre és un recurs narratiu per explicar, entre d’altres coses, els estralls de la crisi: negocis arruïnats, depauperació del sòl, precarietat a tots els nivells, diferències entre els pobres (espanyols) i els rics (alemanys), la indignació dels joves… Sobretot, de la pèrdua. La pèrdua de diners, sí, de la dignitat, també, però sobretot dels referents sòlids: l’olivera arrencada de soca-rel després de tants segles, la història escapçada, per tant, la ruptura tel·lúrica que ens fa nòmades o la lenta i callada mort de l’avi íntegre.

És un recurs narratiu però també és el protagonista. La seva força simbòlica agafa tota la seva dimensió quan desapareix, quan s’anhela. La pèrdua del referent ha deixat aquesta família sense aire, sense esma, sense futur. Sense respecte. El viatge que emprèn la protagonista, així, seria una peregrinació sui generis, una excursió a l’origen, un anhel profund de retorn. La infantesa, l’ordre còsmic, la terra sense envair...: aquestes construccions amb que forgem la nostra idea de felicitat i que situem tant a l’origen com al final de la nostra existència. L’alfa i l’omega, com diria l’Apocalipsi. El que vull dir és que el film és, també, un film sobre el símbol, sobre el símbol a través del qual podem accedir al fons de la nostra vida. És a dir, és una pel·lícula religiosa, en realitat.

És molt suggerent, així, el lema amb què s’anunciava, jugant amb el nom de la noia: “Hay tierra con Alma”. Una “religió” quasi animista. Pel desembre ja vaig parlar, aquí, del fenomen del “reencantament”, és a dir, dels nous fenòmens espirituals o de religió implícita que, probablement per la crisi del religiós-institucional, però també del seu procés de secularització, estem vivint. A mi, aquesta història em sembla un bon reflex. Primer, perquè reclama símbols per poder entendre “el que realment passa” i distingir “el que realment importa”. Efectivament, no ho podem fer al marge dels símbols. Però, segon, perquè resacralitza la natura. Els arbres, les muntanyes o els núvols ja eren llocs d’esperits en les religions arcaiques. “Hay tierra con Alma”. Perfecte. Però hi ha un problema que el cristianisme ja havia resolt, en teoria: el nostre lloc natural no és el d’un món “encantat” sinó precisament exclaustrat del paradís. En aquest lloc, els nostres problemes els resolem nosaltres, i no els déus, o els arbres. I el símbol més potent, més clar i més cru, és precisament el d’un home agonitzant, abandonat, penjat d’una fusta d’arbres que va ser pres… a la Muntanya de les Oliveres, precisament. Sense passar per aquí, per la humanitat més crua, no hi ha res a fer. Aquesta seria la meva objecció.

Article per a la revista Valors (juliol 2016)

Vallcorba, el provocador

[Avui, segon aniversari de la mort de Jaume Vallcorba]

Avui dia, qualsevol bromista estripat passa per ser un "provocador" i és aplaudit, no pel show business, només, sinó sobretot per la benpensant societat cultural. Tanmateix, l'editor Jaume Vallcorba va definir exactament amb el seu catàleg què és "la provocació": atrevir-se a intentar que els teus contemporanis no s'agenollin inevitablement davant els ídols i valors de l'època que els ha tocat de viure.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 268.
Foto: Núvol.com.

Enlluernant però absent

Com que  l'oli i el ble s'han consumit
i els canals de la sang estan glaçats,
mano al meu cor dolgut que s'acontenti
amb una bellesa de bronze nascuda
d'un motlle, o una de marbre enlluernant;
enlluernant, però absent quan no hi som,
car és mé sinsensible que un fantasma
a la nostra soledat. Oh cor, som vells;
la bellesa vivent és per als joves:
no en podem pagar el preu amb les folles llàgrimes.

W.B. Yeats, "La bellesa vivent", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 147.

Il·lustració. Venus de Lely (Afrodita nua), segle II (còpia romana d'un original grec). British Museum, Londres.

Maigret s'impregna

"Era la seva manera de treballar, de mirar d'entendre i d'impregnar-se de mica en mica de la vida d'unes persones que el dia anterior no coneixia".

Georges Simenon, Maigret i el vagabund. Ed. Columna, Barcelona, 1996.

No sé si en algun altre llibre, o entrevista, surt aquesta referència, o més concretament aquest verb, "impregnar", per referir-se al mètode de treball del comissari Maigret, creat per Georges Simenon. Jo li havia sentit dir a Josep M. Ballarín per explicar què és la pregària. "L'inspector Maigret diu que s'impregna de realitat per poder resoldre els crims a què s'enfronta; exactament això és la pregària", li vaig sentir dir un dia. Efectivament, la pregària no consisteix en aïllar-se de la realitat sinó d'entrar-hi "impregnadament", d'aprofundir-la, d'assumir la vida dels altres. Prestant atenció, amb silenci, sense caure en els enganys de la vista i dles prejudicis però sense ometre les embranzides del cor.

A Maigret i el vagabund, Simenon fa exactament aquest treball, a partir del seu personatge, que fa un veritable viatge interior per intentar comprendre les raons d'un vagabund que es resisteix a confessar l'autoria del crim del qual ha estat víctima. La resta d'elements, i sense la cooperació valuosíssima del propi afectat, tot i que n'és de fet l'actor central, la resta de peces del trencaclosques s'acaben ajustant.

Sí, al final, Maigret resol el secret, però no pas el misteri. El misteri, la fondària de l'altre, és tan fascinant com irresoluble. 

Il·lusió

"No ens parli de les coses tristes o dolentes que ens poden passar!", m'exigeixen. "Sembla que ens vulgui portar mala sort. S'ha de ser optimista! S'ha de tenir il·lusió1".

I, tanmateix, resulta que el consumidor il·lusionat, a qui també podríem anomenar votant (o, si s'escau, patriota), xoca una vegada i ua altra amb la seva condició d'il·lús.


Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 291.
Foto: obra de Juan Genovés.

No donis mai tot el teu cor

No donis mai tot el teu cor; l'amor
no els semblarà que valgui res,
a les amants apassionades, si el
creuen segur, ni s'imaginen
que s'esvaeix entre bes i bes.
car tot allò que és bell no és
sinó plaer fantasiós, breu.
Oh, no donis mai tot el teu cor,
car sols diran, amb llavi dolç,
que han donat els seus cors sols per joc.
I qui podria jugar-lo bé
si l'amor el torna mut, sord, cec?
El qui donà el seu cor sencer
en sap el cost, perquè el perdé.

W.B. Yeats, "No donis mai tot el teu cor", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 77.

El catalanisme fa història

Durant la primera setmana d'agost hem assistit a una absurda picabaralla (per Twitter, no s'espantin) arrant de l'ús de dues estàtues franquistes retirades de l'espai públic per una exposició de no sé què al recinte del Born, a Barcelona, cap a la tardor. A mesura que els diferents participants de la polèmica s'anaven explicant, la cosa s'anava enredant més i les bajanades anaven incrementant-se a joc amb la temperatura, i amb l'in crescendo de barbaritats en què cada estiu es prepara la nostra Diada (ex)Nacional.

La polèmica, en el fons avorrida i banal, serviria, però, per parlar de moltes coses. Per exemple, en quins són els temes de debat "polític" del moment i la seva relació inversament proporcional als interessos de la gent, em temo, que després no sabem per què s'absté. O per exemplificar fins a quin ridícul arriba la ressacralització dels espais pròpia del reencantament que succeeix tota època de secularització (es desencantament weberià), com sempre dic. Òbviament, fer entrar el dimoni a la casa sagrada posa els pèls de punta als sacerdots de la nova religió. També serveix per comprovar fins a quin punt les exposicions que utilitzen la història tenen una decidida tendència a l'adoctrinament. Ara toca parlar d'aquest tros de la història (uns són del 1714 i els altres del 1936, es veu), ara et diré quins són els bons i quins els dolents perquè t'ubiquis, ara et faré un relat que s'assembli a alguna cosa que passa ara i que puguis dir "veus? això ve de lluny!".

Aquest prolegomen l'he fet amb dos objectius. En primer lloc, per reivindicar la historiografia, la mirada crítica cap el passat, el valor de l'esforç per l'obtenció de dades, la grandesa de multiplicar els contextos, les hipòtesis, els contrastos. La professionalitat de saber distanciar-se de les pròpies conviccions, de les hipòtesis fàcils, de l'última paraula. El tremp de rebutjar l'abús, la tergiversació, les ucronies, les dreceres. I, en segon lloc, de recomanar-vos dos llibres que he llegit últimament (i que em van passar desapercebuts quan van ser publicats, ara fa pocs anys) que posen la mirada, sobretot, a l'evolució del catalanisme bàsicament des de la Renaixença fins avui.

Llibres

Es tracta de La pàtria dels catalans, del mataroní Josep M. Fradera (La Magrana, Barcelona, 2009), i de Catalunya, Espanya, del cordovès afincat a Catalunya José Enrique Ruiz-Domènec (La Magrana, Barcelona, 2011). Tots dos llibres, escrits per dos grandíssims historiadors (tant grans com desconeguts, em temo), fan aquest intent, amb incursions a la situació política actual (dels anys que van ser publicats, fa quatre dies, però sembla que faci quatre segles), a episodis històrics diversos, però amb la línia comú de burxar en els encerts i els desencers d'un corrent nascut romàntic, i de dretes, que acaba penetrant com a tòpic transversal de la majoria de corrents polítics de Catalunya. 

Per completar la mirada, tot i que el tall històric és més recent, de 1937 ençà, hi afegirem un llibre recent, El llarg procés, de Jordi Amat, (Tusquets Ed., Barcelona, 2015) que té una ambició més precisa per explicar com, des de l'esclat de la guerra fins fa ben poc, el catalanisme evoluciona cap a dos corrents: el marxista i intel·lectual i el que n'hem pogut dir el "pujolisme", que tenen, com és obvi, el seu zènit i la seva caiguda amb l'ascens i decliu de Maragall i Pujol, respectivament. 

Malgrat aquest maldestre resum del segon, el llibre és molt més que això. Els altres dos, no m'atreveixo ni a resumir-los ja que, entre d'altres coses, toquen un munt de temes amb una vocació honesta de dessacralitzar la història i oferir algunes claus d'interpretació que ens allunyin dels prejudicis amb què ens hi acostem. En fi, que si fem història, això que caldria fixar quan passin cent anys més tard, com a mínim, sigui de moment la fructífera lectura d'aquests tres excel·lents volums. Si tingués temps, us en posaria algunes mostres, però fa calor i crec que me'n vaig a prendre la fresca. Us els recomano, doncs. Vivament. I, ara que estan de moda, serien tres excel·lents motius per iniciar un club de lectura sobre el catalanisme, o la història de la Catalunya contemporània...

Castella

Unamuno, seguidor, com se sap, de les teories d el'idealisme alemany (Taine, Herder), deia que el paisatge castellà, immens, pla i desolat, no genera gaires oportunitats econòmiques i que aquest factor, juntament amb els hiverns crus i els estius rabiosos, ha produït una casta d'homes sobris, reservats, tenaços i sorneguers.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 284.

Els meus somnis sota els peus

Si tingués les teles brodades del cel,
teixides amb llums d'or i d'argent,
les teles blaves i grises i fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
te les estendria sota els peus:
però sóc pobre i tinc només els somnis;
jo t'he estès els meus somnis sota els peus;
trepitja amb cura, que em trepitges els somnis.

W.B. Yeats, "Ell desitjaria les teles del cel", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 69.
Il·lustració. B. E. Murillo, Inmaculada Concepción de El Escorial, c. 1660-1665, Museo del Prado, Madrid.

En Josep M. Cusachs ha fet 80 anys

El passat dia 30 en Josep M. Cusachs ha fet vuitanta anys. Pocs mesos abans, va vendre's un rellotge que li havia deixat el seu pare, veient que cap dels seus fills es veia en cor de dur-lo, i va dedicar els diners que va treure'n a autoeditar-se un llibre amb records i breus pensaments que esbossen, segons ell mateix, la seva personalitat. "Ara que el ciri s'acaba", com diu, va creure que era l'hora de fer un llibre i plasmar en poc més de cent trenta pàgines el que ha cregut convenient llegar-nos. El volum es diu Bon dia! i es pot adquirir a les llibreries de Mataró.

La característica principal d'aquest llibre és la seva autenticitat. Un home de teatre com ell, vinculat tants anys a la Sala Cabañes (d'on provenen coneixences familiars comunes) sap molt bé, contra el que pensa tothom, la màscara no amaga la persona que som sinó que l'amplia, la desenvolupa, permet que es mostri "tal com és". Qui diu màscara diu fer un llibre, o poesia, o literatura, o com ens vestim i actuem). La paraula "persona", de fet, és la que designa en llatí la paraula màscara, en especial aquelles que tenien una boca feta que manera que el so es pugués sentir més alt, com un prototipus d'altaveu. La persona com altaveu del jo.

Bé, doncs en totes les pàgines de les anècdotes, de les descripcions d'ambients o personatges o de petits pessics de pensament, hi ha la narració de l'impacte personal, del que va més endins, i que -ves a saber- quan tenim vuitanta anys veiem de quina manera ens ha marcat, ens ha configurat. Cosa que, quan ens passa, no ens n'adonem ni una mica. En el cas que ens ocupa, "el que ens passa" coindideix amb un context de canvis que no deixen indiefernt l'autor. El Concili Vaticà II, per exemple que, de nou, atorga autenticitat i reviscolament a un cristianisme que s'apagava i que l'autor assumeix de forma inequívoca. O els canvis de costums, o polítics, que -contra el que veiem massa sovint- afegeixen esperança i no pas frustració a la generació que va viure els anys grisos de la dictadura a la seva joventut.

La segona característica és la concisió. Tant del llenguatge, acurat i entenedor, clar, com del contingut. Jo he necesistat un blog amb uns milers d'entrades per treure només una part del que m'impacta, m'interessa o "duc a dins". L'esforç de la concisió té, en realitat, molt més mèrit. Jo no sé si podria. No sé si per això cal tenir una experiència tant interessant, reflexionada i viscuda com la d'en Josep Maria. Per molts anys!

Levi

La gran aportació de Primo Levi és el relat de la seva conversió en bèstia a Auschwitz. la d'ell i la dels seus companys desvalguts. la seva novel·la li les tesis d'Arendt demostren que ningú, ni el més bonista i càndid dels humans, és lliure de la possibilitat d'acceptar la conversió de l'adversari en bèstia.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 281.

Fora del cor

Doncs no veneris fets polsosos
ni recerquis -t'ho dic del ben cert-

caçar àvidament la veritat;

no fos que el teu esforç sols engendrés

somnis, nous somnis: no hi ha veritat

fora del cor. 

W.B. Yeats, fragment de "La cançó del pastor feliç", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 17.

El diàleg postmodern

Una de les coses que estaven de moda quan vaig néixer, es veu, era el diàleg cristiano-marxista. Arran del Concili Vaticà II, i del to almenys aparent del pensament intel·lectual dominant, inclosa la política “emergent”, els esforços per trencar els murs dels dos grans relats van ser encomiables. El món fa moltes voltes, i el “tres en ratlla” Wojtila-Thatcher-Reagan era la icona d’una nova era la conseqüència de la qual, entre d’altres, és que ja ningú es declara marxista. Resumint molt, més que “resistencialista”, crec que la deriva de l’Església Catòlica passava per la necessitat d’afirmar-se com a àncora fiable del món líquid. L’arribada del papa Francesc anuncia una certa reconciliació amb les onades que s’esquivaven. Per tant, ens trobem davant d’un papa “simpàtic” amb pretensions de convertir-hi el conjunt del seu ramat.

Ja ho veurem. En tot cas, s’obre la possibilitat, així, de nous diàlegs, de buscar relacions fecundes amb el pensament actual i de bastir ponts. Honestament, hem de dir que el projecte “Atri dels gentils” de Benet XVI era ja exactament això. I el seu impuls a l’ecumenisme, o el seu diàleg amb Habermas a l’inici del pontificat, evidenciava que el seu programa era ambiciós i multisectorial, una embranzida molt útil al seu successor, més desimbolt.

Ho faríem malament, però, si els catòlics esperéssim de veure cap on va el papa per fer-hi res. Efectivament, no cal anar massa lluny dels nostres barris, pobles o ciutats per trobar realitats paral·leles amb força punts en comú amb les nostres comunitats. Des del nivell més pràctic al més profund. Del primer grup, per exemple, tenim dèficit d’animadors de cant a les eucaristies i superàvit de grups de gospel, bandes i cors de germandats i exitosos concerts de música sacra a la cartellera. Del segon, posem per cas, veiem proliferar centres diversos que ofereixen tècniques d’interiorització mentre ressona l’eco als temples buits. ¿Ens atrevirem, les comunitats cristianes, a plantejar espais comuns de mútua col·laboració i, alhora, respectar els propis? ¿Podran, aquests nous brots d’espiritualitat més o menys elaborada traspassar el mur institucional del que -de fet- sovint fugen? Quan jo vaig néixer, el diàleg -deia- era entre cristians i marxistes, un diàleg modern ¿El sabrem fer, postmodern?

Article per a la revista Foc Nou (juliol 2016)

Apple

Ovidi, fent-se ressò dels grecs, parla de la poma d'or. (...) No és el poder o el diner, la causa de les guerres i els desastres, sinó el desig. La poma de Paris avisa: la pau és l'absència de desig.

Jobs va morir envoltat d'una colossal lamentació planetària; ja li han erigit diversos santuaris a Barcelona. El temple Apple del passeig de Gràcia va ser inaugurat després d'una impressionant adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 266-267.
Il·lustració: El judici de Paris, de Frans Floris (1548), Museumslandschaft de Hesse a Kassel.

Estant tan avall...

Digueu-me per què
quan la vida em somriu
a mi em cauen les llàgrimes;
digueu-me per què
entremig del dolor
m'hi cap l'esperança;
digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.

Si sóc tan sols
un tros de terra,
per què sento un anhel
d'eternitat?
Si sóc tan sols
núvol que passa
per què s'ofega el cor
amb altres aigües?
Digueu-me per què
estant tant avall
sento coses tan altes.

Digueu-me per què
jo sento pietat
d'aquell que no estima,
digueu-me per què
jo crec en l'amor
i crec en la vida.
Digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.

Guillermina Motta, cançó "Digueu-me per què", de l'àlbum Els snobs, 1964.

Els "pokémons" van a missa

L'altre dia, a El País, el conegut capellà madrileny padre Ángel, es mostrava encantat amb els joves que buscaven Pokémons a les esglésies i els cementiris, espais que visitaven per primera vegada, segurament. El rector de la parròquia de San Antón, en ple barri de Chueca, que és conegut per l'ús de les noves aplicacions tecnològiques en la seva tasca pastoral, es mostrava encantat amb Pokémon Go, el joc on line que ha fet aixecar de la cadira a milions d'adolescents gamers just en començar les vacances d'estiu, per sopresa i incredulitat dels seus progenitors. Avui, Nintendo, l'empresa propietària, ja havia pujat les seves accions un 120% més des de l'inici del joc. Però hi ha proves que, al darrere del fenomen, hi ha altres oportunitats que ningú deixa escapar. Per exemple, la filial McDonald's al Japó, que regala ninots de plàstic com els del joc en cada consumició, també ha pujat el valor en borsa un 20% gràcies a això.

No dic pas que l'Església Catòlica, molt derrotada ja davant la deserció quasi absoluta de joves dels seus temples, almenys aquí, hagi d'emular McDonald's. O que inventi vídeojocs com aquest per transmetre el seu relat o identificar llocs sagrats, tot i que potser no seria mala idea. Però sí que, com a mínim, hauria de reflexionar sobre el fet que un estímul tan extern i tan poc relacionat amb la fe faci entrar joves als seus temples. Tinc la impressió que la millor transmissió de la fe és sempre l'exemple, no pas l'adocrtinament o una mena de màgia que et transformi quan passes la porta d'una parròquia. De tota manera, insisteixo en què reflexionar sobre l'encontre casual entre milers de joves teòricament desmotivats quant a la fe amb un lloc sagrat hauria de fer reflexionar les nostres parròquies. ¿Què hi trobaran, a banda de pokémons al seu mòbil? Quant al nostre diàleg amb qui se'ns acosta... ¿tenim alguna estratègia, on line i off line (és a dir, de veure el món per una pantalla, com gairebé acabarem fent amb tot, a viure'l sense pantalles)? ¿El model a triar és aquest en què ens estem acostumant als temples de ciutats turístiques en què hi ha una separació radical entre el que participa del culte i el que el 'visita'?

La reflexió no és aliena, ben al contrari, al recorrent debat sobre la crisi de la transmissió de la fe -a l'àmbit catòlic- i al també recorrent debat sobre la crisi de les humanitats a l'ensenyament i la universitat -a l'àmbit acadèmic-, tan ple de lamentacions i ploramiques que et fa pensar que potser ja se la mereixen, la crisi. En aquest sentit, i coincidint amb l'aparició dela febre Pokémon Go, em van agradar dues publicacions que donen algunes pistes. Amb un optimisme que quasi em fa por de compartir, per exemple, el professor Oriol Ponsatí-Morlà, en una conferència a futurs doctorands a la Universitat de Girona, sostenia que gràcies a la crisi de les humanitats potser l'acostament dels nous alumnes al coneixement deixarà enrere els vicis, els prejudicis i les falses afirmacions unides en un bagatge encapsulat que impedeix, en realitat, d'exercir el pensament. Una mena d'"elogi de la virginitat" que dies més tard vaig veure reflectit, també a El País, en una magnífica columna de l'argentina Leila Guerriero, on narrava l'experiència inesperada que va tenir en entrar en una església a la capital toscana i el contrast amb la banalitat exterior en què creu que s'ha convertit. I en contrast amb la seva creença ("soy atea, además de ignorante", hi diu).

A les esglésies, doncs, el que ens atraparà no és el que esperem, sinó l'inesperat (una mica com en tot, a la vida). Hi entrarem com uns tòtils a buscar pokémons ara o a resar rosaris abans, tant és. La qüestió és, doncs, si a través d'ells, o malgrat ells, fem dels nostres temples un lloc d'encontre, un lloc on s'hi presenti l'inesperat. Si preparem prou bé el camí del Senyor, doncs. Aquest és el repte. I cada dia, a cada pokémon, una oportunitat per enfrontar-s'hi.

S'arrapa la lucidesa a l'emoció

La vida és un oxímoron encara que se n'oblidin els vigilants de les essències, els que avanderen idees monolítiques i els fonamentalistes de tota mena (siguin els extremistes de la raó, siguin els integristes de les pàtries). Tots aquests voldrien separar completament el blanc del negre, la carn de l'esperit, la raó del sentiment. Però, una i altra vegada, el blanc i el negre s'atrauen; i la carn es confon amb l'esperit. Com l'heura a l'arbre, s'arrapa la lucidesa a l'emoció.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 238.
Il·lustració: tattoo-journal.com.

Alta vida, la que meno

Alta vida, la que meno...!
La ferum dels vianants...,
i rebota, i no em toca,
ben enfora que es dissol.
Alta vida, la que meno...!

Estic fart i no em cal res:

només vèncer l'estultícia,

que s'enganxa, que em confon,

que ja hauria de ser mòlta...

Faig camí i canto fort,

i no porto comptapasses!

Faig els crans de set en set.

Alta vida, la que meno...!

Fa bonança, i no n'he après!

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 311. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 166.
Il·lustració: Piero della Francesca, La ressurrecció de Crist, 1450-1463, Museu Cívic, Sansepolcro.

Retorn a la tribu

Una polèmica d’aquestes tontes va amenitzar-nos el passat mes de maig quan una diputada va dir a la ràdio que li agradaria poder tenir “fills en comú en un grup” perquè els eduqui “la tribu”, ja que troba que "tenir fills en família converteix les persones en més conservadores”. Les declaracions, però, no em semblen gens tontes. A parer meu, revelen moltes coses del moment on som i crec que no les hauríem de circusmcriure només a l’àmbit de les opcions personals. Primer, perquè parla de tercers (els fills) i, segon, pel matís ideològic segons el qual la família és una institució de dretes. Que és exactament el que pensen les dretes.

No tinc temps aquí per comentar les vicissituds de la institució familiar ni la constatació que, tal i com l’entenem avui, la versió que en coneixem sigui relativament moderna. Tampoc tinc prou espai, tot i que em sembla rellevant, posar de manifest els canvis qualitatius i quantitatius del que s’anomenen els “nous models de família”. Canvis que van paral·lels a la minorització dels lligams intergeneracionals a causa, sobretot, de la creixent urbanització del món. Els que hem viscut amb avis a casa sí que som una minoria en extinció. Tot i aquests canvis, crec que podem dir que (amb honroses excepcions, probablement per comportar-se massa “familiarment”) els models alternatius de família, com les comunes, posades de moda després dels canvis de costums exemplificats en el Maig del 68, han estat un clamorós fracàs. I que “socialitzar” els fills, com si fossin una rentadora o un rebost, és la millor manera de fer-los irresponsables.

Dic, però, que diu molt del temps que vivim perquè les idees d’alguns polítics, insistentment percebuts com a “noves”, tenen un aire vintage que faria entendrir si no fos que ho diuen en sèrio i pretenen governar-nos. L’anècdota de l’anhel d’un sistema tribal de cura dels infants, o la recomanació de mètodes arcaics de salut sexual revelen, en primer lloc, la idea segons la qual les revisions modernes del que era percebut com a natural no han existit, o han estat nocives. La nació, l’economia, l’agricultura, el menjar, la llengua, els fonaments de l’Estat… tot ha de ser “com abans”, quen érem “purs”. Per mi, això sí que és conservador.

En segon lloc, revela un caràcter (almenys una mica) totalitari. Som aquí, sembla que diguin, no només per governar, sinó per transformar els costums, fins i tot la seva vida privada (que per ser privada és conservadora). Per fer “un home nou” a la manera messiànica. Volem anar “a l’arrel” i per això som radicals. Ja vam dir el mes passat quants riscos hi ha quan la política es converteix en productora i guardiana de la moral, o en substituta de la religió. 

Article a la revista Valors (juny 2016)

Foto: Una comuna dels anys setanta.

Infantesa

En la immensitat de l'univers, les estrelles ens ajuden a entendre que el nostre malestar individual és molt petit. Les flors i, per extensió, la botànica, ens ensenyen el prodigiós esforç que fa la natura per crear olor i bellesa i per pujar sempre més amunt, sense moure's de terra. I per què ens encanta la infantesa, si és una edat tan cruel? Perquè només arrodoneix el sentit quan recuperem a través del record.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 238.
Il·lustració: Bacco, de Caravaggio (1595), Galería Uffizi, Florencia

Pel carrer

Avui he fet la proesa
d'endinsar-me pel carrer.
Les llambordes eren mulles,
i amb peixos esclafats,
però jo amb feresa destra
he arribat fins a la fi,
malgrat els crits dels bastaixos,
que em llançaven els bocois
a les cames per tombar-me;
tot i el xiscle del bardaix
del balcó citant les bromes,
erquè entressin en els calls
i pedrés el món de vista.
He arribat fins a la fi...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 307. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 164..

Sal i tempestes.

Dels patiments de cada dia, el que fa més mal prové de l'amor. Del rival no n'esperem cap bé. (...)

No hi ha res més semblant a l'amor que el mar. Hi passem la vida o els dies amables de l'estiu. Tots dos ens regalen sal i tempestes.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 235-236.
Il·lustració: Oh, Jeff… I Love You, Too… But… (Roy Lichtenstein, 1964)

Al ronyó de l'existent

És quan dormo un son més clar,
és quan té més eficàcia
la beguda transportant
que em reporta de seguida
al ronyó de l'existent...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 304 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 162.