dilluns, de febrer 14, 2005

Aportacions mataronines

El debat sobre la Constitució Europea té avui un parell d'aportacions mataronines que em permeto de recomanar. La primera, al blog d'en Cinto Amat, en un post que sembla que tindrà continuïtat i que respon, una a una, les "raons del no". Ho fa d'una manera exquisida i documentada. La segona és la carta oberta de Manuel Mas al president d'Òmnium Cultural, que aquests dies s'ha significat fent campanya pel "no", publicada diumenge a El Punt, i en el que té la gosadia de dir unes quantes coses clares.
:
Avui hem tingut un altre acte del PSC, al nostre local del barri de Cerdanyola, explicant els avenços per al progrés econòmic i l'ocupació que conté el text constitucional. Han parlat en Manuel Mas i en Joan Antoni Baron. Jo els he presentat. En fi, a falta d'actes tant dels del "no" però significativament com de la resta dels del "sí", a la meva ciutat, els socialistes hem hagut de redoblar l'esforç d'explicació. Farem campanya fins l'últim minut. A falta de debats, també (espero que després ningú digui que se n'ha parlat poc, perquè li haurem de preguntar què ha fet), en Joan Safont i jo ens hem citat, com un duel amistós, a un sopar-debat al que convidem (pagant cadascú) a la resta de blogairs que vulguin. Podria ser demà al vespre.
:

Bé, a la presentació que he fet, entre d'altres coses, he llegit un fragment de la presentació que féu Antoni Gutiérrez Díaz del llibre del conseller Antoni Castells sobre Europa, que he extret de la publicació que se n'ha fet. El fulletó inclou les intervencions de Miquel Roca, Josep Ramoneda i el propi castells, i val la pena fer-li una ullada. El fragment que he llegit, per mi, recull el més fonamental de les raons del "sí", i ara us el reprodueixo:

  • "Així com abans recomanava no llegir tota la Constitució, sí que recomano a tothom que llegeixi els 54 articles que conformen la Carta dels Drets Fonamentals. Recordem que milers de sindicalistes van anar a la famosa cimera de Niça per exigir que la Carta dels Drets Fonamentals s’incorporés als tractats, i no ho van aconseguir, però varen seguir lluitant i finalment sí que ho han aconseguit. Aquesta Carta és fonamental en la política social europea, i jo, amb tota sinceritat, i mirant amb "carinyo" l’actitud de gent que m’estimo molt, em pregunto, ¿Com pot reclamar-se una constitució més social posant-se a l’esquerra de les grans centrals sindicals? Una constitució que introdueix per primera vegada l’economia social de mercat o el desenvolupament sostenible. I també em pregunto, amb el mateix "carinyo", ¿Com és possible reclamar una política de desenvolupament sostenible posant-se a l’esquerra dels partits verds europeus? Quan es tracta de la política nacional catalana, tots els sentiments valen, però valen individualment, col·lectivament el que val és l’ètica de la responsabilitat col·lectiva. I des de l’ètica de la responsabilitat col·lectiva, i deixeu-me que de nou sigui carinyós, no es pot ser provincià. Catalunya no és el melic d’Europa, sinó que és una part molt important d’Europa, i el protagonisme de Catalunya depèn de les possibilitats d’aprofitar tot allò que de nou ens aporta aquesta Constitució".

Continuem amb l'enquesta de La Vanguardia, de la que avui es publica la segona part. D'una banda, destaca el majoritari rebuig al Pla Ibarretxe, que a Catalunya assoleix el 68%. D'una altra, la consideració majoritària de Catalunya com a una regió més d'Espanya. Curiosament, el grup majoritari de votants de CiU (30% contra 25% que pensen que és una nació) també ho pensen així. Això em fa pensar que el procés de radicalització del discurs nacionalista de CiU (sota la mirada crítica d'UDC, tot s'ha de dir) s'allunya dels seus votants. Segurament s'apropa molt més al que senten els seus militants (una mica semblant al tema de la Constitució Europea), però, òbviament, CiU representa un electoral moderat, de centre-dreta, que es deu mostrar bastant incòmode davant la deriva d'Artur Mas i els seus (i no poso cap exemple mataroní, que després s'esveren).

:

La vanitat (espero que venial) m'impedeix d'amagar que avui el regidor del PP Paulí Mojedano hagi citat aquest weblog per, amb to condescendent, desqualificar l'acció dels socialistes. Es queixa amb impostada amargor que ja no siguem idealistes i tal i qual. No parla de res concret, cosa que em fa pensar més aviat en un prejudici (un darrere l'altre...). Però, especialment, agraeixo a Déu nostre Senyor (o a Manuel Fraga, no sé ben bé...) que no sigui la dreta qui faci ostentació del seu idealisme o dels seus genuïns orígens polítics. Així, ben dissimuladets, queden molt macos. Per sort, la batalla d'avui sembla que es queda en el terreny intel·lectual i, això ho dic més en sèrio, és una batalla en la que l'amic Paulí, almenys, és un important adversari. I un al·licient, per tant.

Publica un comentari a l'entrada