divendres, de març 03, 2006

Saura o la carn transcendent *

La mostra d'avui correspon una selecció de 21 obres datades entre el 1956 i el 1988 del pintor aragonès Antonio Saura (1930-1998), que incorpora un vestit que va crear per a l'obra de teatre 'Peixos abissals'. Ho fa la galeria Manel Mayoral, a Barcelona, amb el títol "retrats · crucifixions · dames · acumulacions", que indica cinc dels temes amb els quals Saura va centrar la seva producció pictòrica. Com que el període és llarg, podem veure algunes de les seves evolucions (del blanc i negre al color, per exemple, com si parléssim del cine, no en va el seu germà és el prestigiós director de cinema), així com el mestratge amb el que combina diverses tècniques: pintura que es dissol, pintura que no es dissol, traços dolços combinats amb guixades, etcètera.

L'art de Saura és característic i relativament popular (fins ara l'exposició ha tingut un gran èxit de públic). Les seves sèries, l'ús del negre, el to cruel i irònic, quasi caricaturesc, les seves referències a Velázquez, ens fan pensar qua som davant un 'saura' quan el veiem reproduït o penjat. Però a mi m'agradaria centrar-me en un aspecte que crec que és clau en la seva producció, i és el tracte amb el transcendent. Els crítics parlen de "crucifixions" sense referències religioses, però crec que és justament el contrari. M'explico. Certament, l'ús de la religió com a pensament oficial (som a la postguerra) i "castrador", serveix a Saura i a la seva generació com a motiu principal del seu distanciament. Resumint, diguem que s'imposa un cert materialisme: som el que som i ens mouen les nostres contradiccions. L'art, de fet, consisteix en fer parlar la matèria, en donar-li una representació simbòlica més enllà del seu fet funcional, sigui un llenç, una pedra, o el cos. En això s'assembla al fet transcendent.

Justament en les "crucifixions", però també a les altres sèries (com a les "acumulacions", un vaivé del caos a l'ordre en un eixam d'ulls i boques maldant per existir), és on es veu més clarament aquesta necessitat de refer els símbols, de dur-los de nou a l'experiència humana. Per això, semblen radiografies, o anàlisis de les entranyes com la lliçó anatòmica de Rembrandt. Perquè el que "crucifiquem", el cos que s'alça, és el que porta les nostres constants vitals, les nostres biografies més o menys presentables, les nostres limitacions i els nostres plaers. Amb la promesa de la resurrecció de la carn. Mai més ben dit.

* Article a la revista Valors (març 2006)
"Saura: retrats · crucifixions · dames · acumulacions", a la galeria de Manel Mayoral (Consell de Cent 286, Barcelona), fins el 31 de març de 2006.
Publica un comentari a l'entrada