dimecres, agost 22, 2007

Abandonar-se a l'abjecció

Propostes d'agost - XXII
:
Si aquest estiu us ho esteu passant massa bé, llegiu aquest llibre i potser no ho tindreu tot tan clar. Parlo de les reflexions d'aquell qui ha experimentat l'angoixa íntima de la repressió del desig i que, en canvi, manté intacta la seva fe, en un exercici de racionalització que només permet posant-se a escriure. Parlo, doncs, de Marcel Jouhandeau i del seu llibre De la abyección, que fins fa poc no ha estat traduït i publicat a Espanya (Ed. El Cobre, Barcelona, 2006, trad. Marta Giné) en una col·lecció interessantíssima. No és pas el morbo que acompanya la història d'aquest escriptor francès, torturat entre la fidelitat a la seva esposa i la seva homosexualitat i suïcida en potència, el que més atrau del llibre, sincerament. El que més sorprèn és la seva capacitat de combatre la seva trortura, la bogeria, a través de la reflexió, del raonament, de conclusions que d'altres han hagut d'estudiar molt per fer.
:
El mal que és dins, diu, amagat en el bé, i que tan sols els homes amb dificultats han pogut escatir. Curiosament, hi inclou l'Església, que estima, diu, perquè és humana, malgrat que dins de tot allò humà hi hagi l'Infern. Admet les seves passions, i tot el que comporta, bo o dolent, com allò inevitable per viure. Espanta, la veritat:

Lo que a veces me espanta es lo que hay de denemistad en la amistad, de odio en el amor, de mal en el bien, de vicio en la virtud. Y me equivoco. (p. 128)
Desconfia del que sempre té l'aparença de bo, o de bonic i l'atreu tot allò que té un camí de bondat o de bellesa per recórrer. I que són els límits, viure dins dels límits, el que ens fa lliures i limitat el que ens fa homes, aquells qui tant el seu cos com la seva ànima són preferibles a res més damunt la terra. I fins i tot, o potser més, en la seva versió limitada, abjecta, pobra "para que el alma resplandezca" (p. 130).
:

Únicamente la pasión o el vicio nos abocan a la misma indigencia que la Santidad, y estimo que sólo en el momento que el hombre se siente completamente abandonado por todo y por sí mismo es cuando está más cerca de la gracia, quiero
decir, de ser digno de ella.
(p. 123)
:
No sé, diria que es hem abocat més a la mandra que a la gràcia. No?

    • Article d'A. Burgés a Deriva.
    • Article de Luis Antonio de Villena a El País
    • Article de Leon Neal a l'Avui
    • Article de Juan Bonilla a El Mundo
:
Publica un comentari a l'entrada