Ha fet molt de mal al món de l'art la deriva romàntica de la figura de l'artista, una figura que, abans d'aquesta època, no diferia massa de l'artesà i, sobretot, no se li atribuïa el paper de torsimany, de mèdium, de sacerdot o d'home maleït al que obliguen els cànons des d'aleshores. La confusió de rols entre la vida i l'obra, un excés de pretesió transcendent, la necessitat d'experimentar el límit sobre el propi cos o la pròpia vida i l'aïllament de les "impureses" (familiars, burgeses, higienistes, organitzatives, col·lectives) són característiques que, desenganyem-nos, no aporten cap valor a l'art i, em temo, tampoc a la vida.
En un temps en què demanem que els capellans es puguin casar (o puguin ser-ne les dones), que els polítics siguin més 'normals' (o 'de casa', diuen alguns) i que les exquisideses gastronòmiques o sexuals puguin ser a l'abast de tothom ha arribat l'hora de demanar artistes com vostè i jo, sense més contradiccions i vicis que qualsevol altre, amb el reconeixement d'un ofici que, per bé i per mal, té el seu lloc al nostre món i al nostre imaginari. Que no l'hem de posar fora d'ell, bé per exalçar-lo pedantment o bé per demanar-li els sacrificis que neguem a qualsevol altre, com que treballi per amor a l'art, mai més ben dit. Les dues coses considerarien l'art com quelcom que és fora de la vida quotidiana. I no és així.
L'art, el mercat i l'Estat
Cal reclamar, doncs, una millor consideració social de l'art. A vegades, ens passem per l'extrem. L'instint humà de la possessió simbòlica posa en marxa mecanismes milionaris al voltant de l'art, especialment després de la consolidació de la cultura i el consum de masses després de la II Guerra Mundial i, sobretot, després del Maig francès (que va ser una mena d'explosió dels límits del capitalisme i així ens va). Recomano un article de fa temps de Raimon Obiols, aquí. L'artista romàntic ha trobat en el mercat, d'una banda, el finançador de la seva extravagància i, de l'altra, el substitut del mecenes o de la casa reial que, segles més tard, han nodrit els museus (estatals, sobretot) més rendibles del món.
En aquest context, l'Estat com a proveïdor d'art està molt desacreditat, especialment ara que Estat és sinònim de deute públic amb primes de risc inassumibles. De tota manera, si volem normalitzar l'art, si volem que el mercat (i els gustos massius) no sigui l'únic criteri imperant, si volem descobrir, si volem incentivar la creació, algun paper ha de tenir l'Estat, és a dir, els poders públics que emanen de la sobirania que atorguem vostè i jo. Però té mala premsa, pel que he dit i per les contínues sospites -sovint fundades- de dirigisme, amiguisme o creació d'un cànon funcionarial, amb trampes i papanatismes. També crec que això es podria corregir (amb millor professionalitat, amb més transparència, etc.) encara que sempre, sempre, hi haurà aquestes sospites. Però sense poders públics finançadors d'art hi haurà només dos tipus d'artista: el que aclapara el mercat i el que pinta a casa seva. Si s'emborratxa una mica, aquest darrer, potser els del primer bloc li faran un racó fins que mori de cirrosi al cap de tres anys.
Carles IV o la família Monster?
Acabo. Els grans pintors del Reneixement i del Barroc, també molts del Romanticisme, han aribat fins avui gràcies a la protecció de l'Estat. Velàzquez pintava el rei, sí, i alhora descobria les múltiples perspectives amb un paper d'absència i presència del monarca dels àustries que encara avui ens impacta, com a Las Meninas. També Goya pintava Carles IV amb la seva família, ja borbons, i els retrats psicològics que avui veiem en el llarg llenç donarien per mil interpretacions i, sobretot, emocions (en descobrir-nos-hi, potser). Sens dubte, amb molts més matisos que la família Monster, per posar un exemple de producte cultural del mercat. A ningú se li escapa que les dues obres mencionades necessiten, almenys, una mena de beca, una petita comoditat d'uns mesos, un petit ecalf del Leviatan que, sense saber-ho, confia en l'artista un retrat que el delata.
Il.lustracions: Paul Cézzanne, Els jugadors de cartes (1894-1895)., Damien Hirts, Crani de diamants (2007) i Francisco de Goya, La familia de Carlos IV (1800).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada