diumenge, de setembre 11, 2011

Àngel Jové al límit


M'agrada que el pintor, com el cas d'Àngel Jové, intenti copiar la senzillesa d'una creació que, segons el relat bíblic, fou feta prou corre-cuita i amb satisfacció del seu creador. Que, fins el final, no s'atreví a llençar l'alè entre capriciós i amorós de la llibertat humana. Fixeu-vos en aquest paisatge, d'una sèrie d'horitzons senzills i desèrtics, foscos, fets de traços gruixuts, sembla, on, malgrat tot, hi passen coses ben delicades, centrades en aquesta línia sempre fecunda entre la terra i el cel. Fecund, perillós i atractiu límit.

Un cop copiat el traç de la creació, crec, un cop intentat el temible gest de dibuixar horitzons, això que s'ha de fer amb el cap ben dret i que ens empeny a fer una intrínseca curiositat interior, t'atreveixes a un tracte fractal amb la natura. I ja no saps si aquella vida limítrof representa una arbreda solitària, batent el vent i el fred, o és una batalla llunyana que aixeca pols i fum, o el pèl que anuncia una fita en el dolç camí de recórrer pells. La fita que farà que l'artista, l'obra i vostè mateix, finalment entrin en un triàleg també fecund.

Il·lustració, Àngel Jové Sèrie VS Limbus (detall) (detall), 2009.

Publica un comentari a l'entrada