M'agrada que el pintor, com el cas d'Àngel Jové, intenti copiar la senzillesa d'una creació que, segons el relat bíblic, fou feta prou corre-cuita i amb satisfacció del seu creador. Que, fins el final, no s'atreví a llençar l'alè entre capriciós i amorós de la llibertat humana. Fixeu-vos en aquest paisatge, d'una sèrie d'horitzons senzills i desèrtics, foscos, fets de traços gruixuts, sembla, on, malgrat tot, hi passen coses ben delicades, centrades en aquesta línia sempre fecunda entre la terra i el cel. Fecund, perillós i atractiu límit.
Un cop copiat el traç de la creació, crec, un cop intentat el temible gest de dibuixar horitzons, això que s'ha de fer amb el cap ben dret i que ens empeny a fer una intrínseca curiositat interior, t'atreveixes a un tracte fractal amb la natura. I ja no saps si aquella vida limítrof representa una arbreda solitària, batent el vent i el fred, o és una batalla llunyana que aixeca pols i fum, o el pèl que anuncia una fita en el dolç camí de recórrer pells. La fita que farà que l'artista, l'obra i vostè mateix, finalment entrin en un triàleg també fecund.
Il·lustració, Àngel Jové Sèrie VS Limbus (detall) (detall), 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada