dijous, de setembre 08, 2011

Diada hard o soft?



És interessant repassar dos articles recent a La Vanguardia. Parlo de "Catalunya sense poder tou", de José L. Álvarez i una mena de resposta de Francesc-Marc Àlvaro, "L'amenaça catalana" ahir. El primer, defensa la necessitat d'incrementar el 'soft power' (la capacitat d'empatia i de seducció') del catalanisme 'cap enfora', donat que l'increment de les expectatives del catalanisme, ara ja pràcticament reduït a l'independentisme (tota la resta de matisos semblen rposcrits, apunto jo) ha estat en detriment de la capacitat d'aquest altre poder tant o més efectiu al 'poder dur' de les institucions i els poders fàctics, segons el professor d'Esade. El periodista apunta, tampoc sense raó, que el repte del catalanisme no és pas enfora, o no només, sinó -sobretot- a 'dins' del país.

"Lo he intentado explicar", diu Àlvaro, "mediante una metáfora: la mancha de aceite del catalanismo se está calentando pero no sabemos si es mucho mayor de lo que era hace treinta años. He ahí el enigma y la tarea pendiente de los catalanistas. Es indudable que el viejo catalanismo se está haciendo soberanista, como quien agujerea la piedra cada día, pero eso no resuelve la debilidad demográfica del catalanismo en general, que es ser, todavía, un gran desconocido para muchos ciudadanos catalanes".

Crec que, sincerament, aquest és un dels reptes més rellevants del país. La 'parasització' independentista del catalanisme (visible a CiU i el seu 'concert' i en el desconcert dels altres) no comporta, crec jo, a la unitat civil del poble català cap un mateix objectiu d'autogovern sinó, precisament, la desmotivació catalanista de bona part de catalans que no entenem que la via independentista sigui la que més convé al país. Volent 'el més alt' per la nació ens quedem sense nació, només amb una colla de 'nacionals'. És com si a l'Església només es pugués ser dels Legionarios, o al Barça dels Boixos Nois. El repte, doncs, és invers: com convertir l'independentisme en una opció més del catalanisme i integrar les altres opcions en un projecte ampli de país. Crec que el que està en crisi no és (o no tan sols) les relacions de Catalunya amb Espanya sinó, sobretot, que el pacte catalanista de la transició (des de la 'Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia') no ha estat substituït per cap altre acord d'ampli espectre que, a més, sedueixi àmplies capes de la població catalana. O de la nació catalana, que és del que es tracta, oi? O farem una nació sense població, o amb la població dividida?

Un parell d'articles més publicats el passat 14 d'agost per acabar aquest post (amb aires de Diada Nacional) perquè vegeu dos exemples allunyats del que també pot ser un govern d'independentistes (o què amaga també a les seves entranyes l'independentisme). Un és una entrevista a Odón Elorza (El País) en el qual l'exalcalde de San Sebastián descriu el subtil horror de la nova administració governada per Bildu, propera als programes de reeducació totalitaris. Perquè després alguns catalans els riem les gràcies i ens pensem que l'únic problema el tenim amb PxC. El segon, publicat a La Vanguardia, explica les ànsies independentistes del governador de Texas, als EUA, Rick Perry, que compta amb el recolzament del Tea Party. Els seus arguments radicalment conservadors tenen una similitud sospitosa amb el nostre independentisme més revolucionari. Com sempre, els de les àmplies capes 'del mig', potser més toves -ho reconec-, els que volem sortir del catalanisme cridaner i excloent, dur, necessitem altres veus.

Publica un comentari a l'entrada