dimecres, de gener 11, 2012

Horror vacui a l'agenda


La jove politòloga Judit Carrera explicava diumenge passat a El País que la manca de temps ha esdevingut una de les principals obsessions contemporànies. Tant que fins i tot la publicitat atrau els clients amb l'eslògan de 'regala't temps'. "Vivimos agobiados por la sensación de falta de tiempo para todo, encabalgando actividades en días repletos de obligaciones, regulados por horarios y plazos que nos recuerdan que llegamos tarde a todas partes. Pero el tiempo en sí no es escaso, solo se convierte en insuficiente con relación a una finalidad determinada que requiere un lapso de tiempo; es más bien el aumento del número de actividades por unidad temporal propio de nuestro modo de vida el que origina el desasosiego actual", hi diu a l'article. I hi afegeix: "En este contexto, el aburrimiento se convierte en algo amenazador que solo abre la puerta al vacío existencial. ¿Hay salida entre este horror vacui del no hacer nada y la rueda del tiempo acelerado en la que estamos inmersos?".

Encara hi aporta alguna dada més, com el fet que la innovació tecnològica vagi esborrant la idea de temps: tot ho puc fer de seguida, fins i tot la recerca d'informació per qualsevol cosa és avui cosa de dècimes de segon. "Pero la información, como la experiencia, requiere sosiego para ser procesada y convertida en conocimiento y memoria", adverteix Carrera. "Además, el tiempo es esencial en la formación de la conciencia política, de manera que desacelerar el ritmo de vida tiene connotaciones colectivas más allá de ser un puro mecanismo de supervivencia individual."

Jo mateix deia fa poc, aquí, amb motiu del debat sobre la racionalització dels festius (un altre oasi insuportable de temps), reflexionava sobre la necessitat de la maduració, del lapse. Allò que deia un dia l'Albert Sàez, que 'periodisme' ve de 'període', que inclou un temps entre el fet, l'explicació del mateix i la lectura, i que el periodisme és el que passa entre aquests temps, no una retransmissió on line de la realitat. També citava la ironia de Nietzsche, quan recomanava llegir-lo com si fóssim vaques, remugant (o rumiant, en alguns idiomes és la mateixa paraula). O se m'acut el símil que fa Duch, sovint, amb la digestió: tot té el seu temps de digestió, d'assilimilació, aprofitament i excreció. Hi ha mil metàfores més sobre aquesta necessitat que, inclou, com diu l'articulista, un risc polític evident.

Però avui em quedo amb el que apunta: la por acèrima a l'avorriment que avui té tota la humanitat i, de retruc, l'imperi de l'horror vacui a les agendes com ahir era als meravellosos retaules barrocs.

Publica un comentari a l'entrada