diumenge, de gener 29, 2012

Gràcies, Masriera

Ja he dit alguna vegada que en Francesc Masriera m'estimula. És a dir, primer em molesta que ho barregi tot, que compari l'Oriol Bohigas amb La Noria o amb la "insofrible" Rosa Mª Sardà, que el seu únic criteri estètic sigui antic=bo / modern=dolent, que s'atreveixi a carregar-se artistes i arquitectes catalans de fama internacional sense el mínim rigor (ni vergonya), com fa al Capgròs. Home, els gentils acostumem a callar o a passar amb discreció i, encara més, esperem primer a veure què ens diuen, abans d'imposar el nostre propi cànon estètic... que ja ens imaginem per on va. 

Però després penso que també això és una oportunitat. Una cosa bona que fa és 'dessacralitzar' (i una de dolenta és 'sacralitzar' de nou sense massa criteri... fora de l'antigor). Jo també crec que els discursos excessivament trasncendents sobre l'art amaguen sempre alguna cosa... buida. Jo, que sóc dels que la trasncendència la troben en coses ben banals com un nen amb una menjadora, ja m'enteneu, també desconfio del que no entenc, del que es massa abstracte. També desconfio de la 'creació automàtica' i de la 'creació-sempre-sublim'. Crear és pencar i fracassar moltes vegades. Diguem que Masriera i el seu nihilisme m'ajuden a veure-ho així. Doncs gràcies.

Però ara m'agradaria que qui fos, tant és, tant me fa tampoc a què es dediqui i que tingui punyetera idea de res, em digués què troba bé, quines són les sorpreses que el commouen,  què  fa que el món sigui un bon lloc per viure, què és allò que -blasmat, potser per alguns-, desperta als altres sentiments contradictoris, i ens explica coses que, potser per no haver estat prou transitades, ara se'ns apareixen com una revelació. No cal -en això té raó- que siguin grans parides monumentals. Però tampoc, sisplau, una mirada tan estètica al passat que fins i tot desbordi la tradició. A vegades una peça de la Sardà, un racó d'en Bohigas, un brut i trist mitjó de Tàpies, un pobre delegat sindical (sí, també s'hi fot) o un pobre artista que passi casualment per Can Xalant poden dir-nos coses importants. Només a vegades, potser sí. Però que algú ens les indiqui.
Publica un comentari a l'entrada