dijous, de gener 12, 2012

Art inesperat a la cantonada *


Un web francès que aposta per compartir l'art dels joves d'arreu del món va publicar, en acabar 2011, una entrada amb 'les millors obres d'art urbà' (street-art) de l'any, on s'hi inclouen intervencions, espontànies o no, permeses o no, d'artistes fonamentalment anònims. A mig camí entre la 'gamberrada' i l'obra d'art, el que ens porta el primer problema diem-ne polític (n’hi ha més), l’art urbà té, com a principal objectiu, l’impacte més popular possible. En aquest sentit, i donat el seu caràcter fonamentalment icònic (de ‘marca’), és el que més s’assembla a un producte de consum... però saltant-se alguna de les seves normes, habitualment. I, també com en la societat de consum, hom té la impressió que es vulgui aprofitar tot, que tot sigui ‘vendible’ i no puguem suportar trossos de ciutat inútils. D’aquí la característica que més ens impressiona, d’aquestes peces: el seu enginy, que sembla lluitar contra l’enginy-eria de la ciutat obsoleta, o monòtona, o asèptica.


D’aquesta manera, senyals, deixalles, parets mitgeres, murs, ulls de ponts, esquerdes, runes, cul-de-sacs, escultures oblidables, taques, mobiliari urbà, suports publicitaris, herbots... es transformen en tota un altra cosa, és a dir, prenen forma d’una altra cosa sense acabar de ser el que són.

En qualsevol cas, no tan sols és l’enginy, crec, el que fa aquestes imatges atractives. O el toc d’atenció (a les autoritats, al mercat) sobre el tros de ciutat ‘fora de control’, que en seria la faceta més reaccionària. També reclama, crec, que la ciutat reprodueixi l’esquema amb el que la nostra civilització està més ‘tranquil·la’ (i la cultura té una part de contenció, de tranquil·litat, també) que consisteix en la combinació de pautes ordinàries i de fets (experiències, incursions, sensacions, opcions vitals) completament extraordinaris. O bé d’escenaris previsibles i -de tant en tant- d’imprevisibles. D‘etern retorn circular i de projecció endavant. De dies feiners i de dies festius (entre setmana, sí). De raó i de mite. 

La ciutat també ha de ser això, en fràgil equilibri: els seus dies d’esforç i la festa major; els seus carrers facilitadors del trànsit i els facilitadors d’altres coses; els eixamples i les places; el control de l’espai públic i el risc del que t’hi pots trobar; les pautes diàries (que els fanals ’encenguin, que els busos vagin) i les putades diàries (la inseguretat, l’atur). L’art al carrer, amb tot el seu surrealisme, ha vingut perquè no ens n’oblidem. Que ho sembla.

* article publicat a Valors (gener 2012)

Publica un comentari a l'entrada