dilluns, febrer 20, 2012

Salomó


Hi ha una interpretació errònica, crec, en el significat de 'judici salomònic', avui referit a una decisió equitativa tipus win-win. Res d'això. Segons el relat bíblic el rei pretén, amb l'aparentment absurda decisió de partir un nadó per la meitat, posar de manifest la grandesa de la renúncia davant la possessió, una possessió que mata. Valora qui opta per una mena de 'mal menor' que passa per sobre de tenir raó, o de la raó, o de tenir el que sigui i posar en relleu que l'amor, de fet, és renúncia, ja des del primer dia. Malgrat tots els errors. Malgrat el dolor. Que s'ha d'estar disposat a perdre el que més estimes precisament perquè ho estimes.

Salomó, aquest realista, diuen, va ser qui va escriure un bell poema sobre el temps, aquell fenomen que els jueus comencen a descobrir no tan circular com la natura i les tradicions que genera li feien creure a la humanitat (l'"etern retorn"), ja que Déu "ha donat a l'home el sentit del passat i del futur" (Cohèlet 3,9). Salomó no tan sols ens adverteix, sinó que ens convida a viure el temps en la seva plenitud, a esperar-ne els seus fruits, a no desesperar-se per la immediatesa, a confiar, a no tenir por. Creia que hi ha "un temps d'esquinçar / i un temps de cosir, / un temps de callar / i un temps de parlar" (Cohèlet 3, 7).

Bé, doncs així estem, passant el temps, els anys.

Il·lustració: Lucas Cranach el Vell, El judici de Salomó (1523)

Publica un comentari a l'entrada