dimarts, de febrer 07, 2012

Museus, per què?


Fruit del mite enciclopèdic i il·lustrat, arreu del món s’ha imposat el model museístic. D’una banda, el museu permet que les peces pensades per a nobles, esglésies o reis, és a dir contextualitzades, passin a ser admirades per l’home modern, és a dir, un altre mite. De l’altra, generalment a iniciativa de l’Estat, permet també establir un canon i una organització determinada de l’art: el museu designa el que és bo, ens imposa un itinerari i el segmenta a través d’un discurs en què plana la idea de ‘progrés’. Tant és així que, per exemple, dividim l’art històric i el contemporani en els dos grans museus de Barcelona: al MNAC hi ha allò consagrat ( ja no ‘actual’) i al MACBA experimentem una mena de preconsagració. A Madrid hi ha el mateix discurs i a París s’hi inclou un tercer procés al trajecte Louvre-Orsay-Pompidou.


És obvi que en temps postmoderns es posi en dubte la institució del museu. Primer, sobre la pròpia naturalesa de l’art que, d’acord amb l’orinal de Duchamp, pot ser qualsevol cosa precisament descontextualitzada. O sigui que ja no caldira un museu per eliminar el context: ja sorgeix així. Segon, paradoxalment, i encara fora de tot context, una mica a la intempèrie, l’home postmodern ha vist que no pot desampallegar-se de la funció ritual i transcendent de l’art. Tercer, directament blasma tota autoritat canònica. L’home modern passa d’admirar a opinar, i el postmodern a consumir i aplanar tot criteri crític. De manera que les interpretacions esdevenen més lliures ...i més incertes. I en quart lloc, això afecta als itineraris, als discursos i al propi lloc, sovint més valorat que el seu contingut (com els Guggenheim o el propi MACBA).


De tot això tracta part de l’art contemporani. La mostra produïda pel Museu de l’Empordà i que finalitzarà a L’Hospitalet després de recórrer unes quantes ciutats catalanes exposa unes quantes peces que hi reflexionen a través d’una mena de contra-itineraris. La reivindicació de relacions inèdites entre els ‘curadors’ i l’obra que ens presenta Eulàlia Valldosera. Les obres que ‘fugen’ del museu que fotografia Perejaume. La destrucció de la imatge icònica que proposa Jaume Pitarch. El barroquisme dels museus buits que ensenya Candida Höfer. La banalització de l’escultura clàssica que anuncia/denuncia Hans-Peter Feldmann La ironia de sobre la nostra mirada a l’art clàssic que suggereix Jordi Mitjà. El qüestinament dels contextos culturals pretesament universals amb què ens diverteixen els vídeos d’Araya Rasdjarmrearnsook. I la inquietant convivència d’elements constructius i d’altres artístics en un museu a put d’obrir que narra Edi Hirose. Després, segur, mirarem els museus d’una altra manera...

* Article aparegut a la revista Valors (febrer 2012)
L’exposició “El museu com a pretext” es pot visitar a les sales d’exposicions de Can Palauet (Palau 32, Mataró) fins el 25 de març. “A continuació es podrà veure al Centre Cultural Tecla Sala (Av. Josep Tarradellas, 44, L’Hospitalet de Llobregat) fins el juny de 2012.
En parla Pere Pascual [bloc


Publica un comentari a l'entrada