diumenge, de febrer 12, 2012

Reflexió a mig menjar capellans

Té la raó la Maria Escalas quan escriu això. Darrere l'odi als capellans o a les religions s'acabarà matant tot el que és gras. Però jo hi afegiria dues coses més, que ja vaig mig apuntar fa poc. Una, no és només per raons econòmiques o socials les que justificarien la protecció estatal, en forma de subvencions, per exemple (és a dir, el que falta del que es recapta per la creueta al que s'ha acordat amb el Govern... socialista). També ho és perquè les religions, malgrat tots els que les perverteixen, són un bé públic. Certament, tenen formes estranyes (els rituals, per exemple, o els símbols) en una societat cada vegada més refractària al llenguatge no racionalista (que confon fins i tot la sexualitat -tan valorada- amb un problema mèdic o atlètic, per exemple). I que la dimensió transcendent no passa exclusivament per les religions, com exlica molt bé al seu darrer llibre en Ramon M. Nogués. Però la capacitat que tenim les persones per mirar de relacionar-nos amb el que dóna sentit a les coses i a la nostra vida, a través del camí que proposa cada tradició religiosa, per exemple però no en exclusiva, atorga a les persones una qualitat que va bé de protegir. Sí, amb l'Església hi ha una amplíssima xarxa de suport als més desvalguts que és absolutament necessària per això que en diem 'cohesió social'. Però m'atreviria a dir que el més rellevant és la relació que uns i altres hi estableixen. D'això en parla molt bé Benet XVI a la seva primera encíclica (vegeu post).

Dues.Aquesta reflexió que he fet no és només per cristians, ho és pel conjunt de la societat. Vargas Llosa, agnòstic declarat, ha dit en més d'una ocasióque les societats amb més creients són millors que les que en tenen menys... però no ho sé, no és una qüestió d'estadística. Dic que no és per a creients catòlics. Els catòlics crec que faríem bé, una vegada hem advertit de què pot passar si de cop es deixen de finançar certes activitats religioses, de proclamar que el que ens mou va molt més enllà d'aquí. Que podem igualment ser creients, i ser solidaris, i ser el que vulgueu sense cap suport de l'Estat (el catolicisme és avui la religió més perseguida al món, i pels estats). Qui hi pedrà, sobretot, és la societat, no pas la religió, diguem-ho així.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

aixó que dius de que el catolicisme es el mes perseguit...

Si fem una mica de historia veiem segles de Santa inquisició i de fer cremar a la gent perque les seves cares no li agradaven al religiós de torn. Connivencia amb dictadures i regims brutals fins a ben poc, justificant alló que no te justificació cap. I avui en dia, les ordres religioses semblen un refugi de pederastes i desviats sexual. Per no parlar dels lligams probats entre la banca vaticana i la mafia. Tot plegat fa massa pudor.

Ja es hora de que tasteu una mica(unicament un tast) de la vostra propia medicina que heu repartit amb generositat durant segles.

Potser deu existeix, pero el que se segur, es que el vaticà no es el seu representant en exclusiva sobre la terra.

Ramon Bassas Segura ha dit...

- Anònim
Pel que entenc, tu proposes una mena de justícia sobre els mals de l'Església. Bé, és un punt de vista. jo crec que -a darrere d'això- perdrem molt més que el que pensem guanyar. I parlo com a ciutadà, independentment de les meves creences que, en tot cas, no passen per considerar ningú com a representant de Déu.

Anònim ha dit...

Cuidadin, Ramon, negar la posición única de la iglesia entre el creyente y Dios significa apoyar la doctrina protestante.

Ramon Bassas Segura ha dit...

- Anònim,
Bé, amb això caldria filar molt prim i no crec que sigui l'objecte del post. Una cosa és admetre el paper mitjancer de l'Església (i el rol que el magisteri atorga al Papa) i un altre atribuir a algú en exclusiva la 'representació' de Déu. "A Déu ningú no l'ha vist mai", diu l'Evangeli de Joan, la seva presència -doncs- és a través de tercers, d'una 'mediació'. Aquest és el paper de l'Església, o l'hauria de ser. Si això em fa més protestant o més budista o més no sé què, doncs molt bé. Però crec que aquest excurs no és la bae del que volia parlar.