dilluns, de maig 07, 2012

El nostre Sarkozy (1)





Vist l'avís del que ha suposat la victòria d'Hollande a França, hi haurà corredisses papanates, com sempre, per atribuir-se el "jo ja ho deia", almenys aquí a Catalunya. No cal ser massa espavilat per veure que amb el discurs únic de la retallada de la despesa pública no s'aixeca un país, que tenim problemes estructurals més complexos i determinants i que, matant tot el que és gras, hi ha qui vol aprofitar la conjuntura per resoldre velles espines. Per exemple: la de la descentralització administrativa de l'Estat que, la dreta que governa Espanya (en coincidència amb els analistes independentistes) considera obsoleta, generadora de despesa inútil i un llast, contra la idea (comprovada, d'altra banda) que precisament ha estat la descentralització una de les causants que Espanya hagi tingut un període de creixement llarg i constant des de l'adveniment de la democràcia fins la crisi actual. O, per posar un altre exemple, la imposició d'un pensament únic que es consola pensant que 'sense Espanya' viuríem millor (deu ser gent que no ha vist mai els balanços... comercials). Hi ha més exemples, que tenen a veure amb el desmantellament del sistema de serveis públics amb l'excusa de la seva necessària reforma, necessitat que comparteixo, d'altra banda.


No, les retallades no ho són tot. Saber per on cal retallar, per exemple, ja ajudaria prou. Però tampoc és suficient. Al costat d'una política d'aprimament i racionalització de la despesa pública cal parlar dels ingressos. No tan sols d'increments en els tipus impositius que sembla l'únic que se li acudeix (al costat de regals fiscals a les grans fortunes, tot sigui dit) al nostre Govern -als nostres governs. Parlo, sobretot, de mesures d'estímul de la demanda. ¿De què serveix apujar l'IVA si després ningú compra? Certament, les mesures keynesianes d'estímul, avui per avui, toparien directament amb aquestes finances públiques amenaçades i -això es diu menys- amb aquest enorme deute privat que carreguem. Però, a banda de la laboral -que, per més bona que fos si ho fos, seria també insuficient- ¿heu sentit a parlar de més reformes estructurals a l'economia espanyola? Sí, ens hem d'especialitzar i competir amb coneixement... però ¿com es fa quan es redueixen dràsticament els fons a la recerca? D'acord, hem d'estimular la demanda exterior... ¿exactament fent què?

Una part d'indignació, rebuig i desencís han omplert les urnes amb vots cap a Hollande, però m'inclino a pensar que també hi ha hagut gent que es fa aquestes preguntes, que sap que el lideratge es compon de dos elements -entre d'altres-, la com-passió (patir i apassionar-te amb els teus) i la con-fiança (compartir l'esperança, tot assenyalant-la). Té una vigència absoluta. I els governants que fan cara de patir quan retallen sovint sobreactuen i els que pateixen s'emprenyen. Però, sobretot, en no donar lloc a l'esperança, en no assenyalar cap camí, és quan arriba l'hora de dir-los passi-ho bé.

Això i altres coses interessants vaig veure en un discurs del nou president francès l'any 2007 i que vaig comentar aquí. Disculpeu aquest rotllo. Volia parlar d'una altra cosa, però sense aquesta entrada no ho sabria fer. Demà us l'explico.
Publica un comentari a l'entrada