L’Arquebisbat
de Barcelona, coincidint casualment amb la renúncia -per motius d’edat-
al càrrec del seu titular, el cardenal Lluís Marínez Sistach, s’ha
afegit a la crida del Papa Benet XVI per rellançar el diàleg entre
creients i no creients a través del projecte “Atri dels Gentils”,
encarregat al cardenal Cardenal Gianfranco Ravasi, President del Consell
Pontifici per a la Cultura (una mena de ‘ministre de Cultura’ del
Vaticà). Ho ha fet a través, fonamentalment, amb la dedicació de tres
dies a dialogar sobre l’art, la creació i el fet transcendent, en els
marcs tan simbòlics (i tan civils alhora) com el Museu nacional d'art de
Catalunya, la Universitat de Barcelona, l’Institut d'Estudis Catalans i
la Basílica de la Sagrada Família. El diàleg, a partir bàsicament de
ponències i converses d’intel·lectuals de primera fila del nostre país
tracta diferents aspectes del tema i ens obre un munt d’oportunitats que
no hauríem de desaprofitar.
En primer lloc, perquè -i esperem que no sigui una flor que no fa estiu- l’Església fa el pas d’adreçar-se obertament al món de la cultura i la creació per proposar una reflexió conjunta sobre el sentit en un món ta despistat com el nostre. No es tracta, ja, de saber qui té raó, o de defensar posicions o -fins i tot- de confiar exclusivament en l’exemple d’uns quants profetes o missioners. No. Es tracta de reconèixer els camins diversos del fet transcendent i de llur rellevància, al marge de les creences. La millor aportació que l’Església pot fer avui al món és aquesta, sens dubte.
En segon lloc, perquè l’art beu molt del fet religiós, fins i tot quan el nega. La seva capacitat simbòlica -es a dir- les seves possibilitats de comunicar el visible i material amb l’”invisible” és avui encara la raó de ser de l’art. I no parlo tan sols de l’art religiós -l’artista Antoni Llena diu que tot l’art és sagrat… excepte el religiós-, ja que bona part de l’art contemporani ha estat centrat en la recerca del sentit, en el ‘buidatge’ de les imatges per arribar a l’essencial i en la recerca personal de l’home mancat de déus que el guïin. És interessant, doncs, que aquesta mançanca i les propostes que l’omplen puguin iniciar una relació fecunda.
I, en tercer lloc, perquè també tenim pendent una relació amb la bellesa en una cultura artística, l’espanyola, que en té una peculiar visió, especialment a causa de la Contrareforma i de la influència (en línia o de retruc) que ha tingut en l’art. És bella l’abundància flamenca o la solitud castellana, als bodegons? És bell el cos neoclàssic de l’heroi o el cos demacrat del savi? La idea que la bellesa és, precisament, un camp de joc a vegades equívoc entre l’interior i l’exterior i, alhora, una aproximació del cosmos necessita dir coses en la societat que -en canvi- reclama uns nous cànons a base de gimnàstica i cirurgia.
En primer lloc, perquè -i esperem que no sigui una flor que no fa estiu- l’Església fa el pas d’adreçar-se obertament al món de la cultura i la creació per proposar una reflexió conjunta sobre el sentit en un món ta despistat com el nostre. No es tracta, ja, de saber qui té raó, o de defensar posicions o -fins i tot- de confiar exclusivament en l’exemple d’uns quants profetes o missioners. No. Es tracta de reconèixer els camins diversos del fet transcendent i de llur rellevància, al marge de les creences. La millor aportació que l’Església pot fer avui al món és aquesta, sens dubte.
En segon lloc, perquè l’art beu molt del fet religiós, fins i tot quan el nega. La seva capacitat simbòlica -es a dir- les seves possibilitats de comunicar el visible i material amb l’”invisible” és avui encara la raó de ser de l’art. I no parlo tan sols de l’art religiós -l’artista Antoni Llena diu que tot l’art és sagrat… excepte el religiós-, ja que bona part de l’art contemporani ha estat centrat en la recerca del sentit, en el ‘buidatge’ de les imatges per arribar a l’essencial i en la recerca personal de l’home mancat de déus que el guïin. És interessant, doncs, que aquesta mançanca i les propostes que l’omplen puguin iniciar una relació fecunda.
I, en tercer lloc, perquè també tenim pendent una relació amb la bellesa en una cultura artística, l’espanyola, que en té una peculiar visió, especialment a causa de la Contrareforma i de la influència (en línia o de retruc) que ha tingut en l’art. És bella l’abundància flamenca o la solitud castellana, als bodegons? És bell el cos neoclàssic de l’heroi o el cos demacrat del savi? La idea que la bellesa és, precisament, un camp de joc a vegades equívoc entre l’interior i l’exterior i, alhora, una aproximació del cosmos necessita dir coses en la societat que -en canvi- reclama uns nous cànons a base de gimnàstica i cirurgia.
* Article per la revista Valors (maig 2012)El programa de l’Atri dels Gentils el podeu trobar al web www.atridelgentils.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada