dijous, de maig 31, 2012

Un altre Onze de Setembre

Els governs de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona -tots dos governats en solitari per CiU- han encarregat als còmics Miquel Calçada i Toni Soler, respectivament, l'organització dels actes commemoratius del tres-cents aniversari de l'Onze de Setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit de Felip V despreś de la resistència heroica de la ciutat de Barcelona. Amb això ja està dit tot, em sembla.

Respectant la trajectòria d'aquests dos professionals (un dels quals ha dit sense embuts a la televisió que aspira a ser president de la Generalitat), ¿voleu dir que aquesta orientació és la que ens cal? En fi, jo no reclamo un referèndum per la independència, com féu el seu dia Carod-Rovira, però sí que ens prenguem més seriosament aquesta efemèride.

Deixeu-me, abans que res, que us recomani que rellegiu l'article que publicava La Vanguardia, el 1994,, en el qual Ernest Lluch posava en qüestió, per aigualida, la versió oficial del nacionalisme en referència a aquesta data [aquí]. No ve d'ara, doncs, que la visió del nacionalisme oficial sigui anecdòtica, un pèl espectacular i en absolut crítica.

Les troballes del Born han posat de nou de relleu la recerca que apuntava l'enyorat Lluch. I convindria seguir-la, per veure les conseqüències reals, profundes, que va tenir aquesta caiguda per Catalunya. Una d'elles -també ho apuntava Lluch- consistex en la politització dels fets que neguen, per exemple, la dimensió espanyola del conflicte.

No sé què hauria passat si, enlloc de Felip de Borbó, hagués estat Carles d'Àustria el vencedor dela Guerra de Successió, si ens haguéssim escapat de l'absolutisme i si en un moment o altre no haurien perillat també les nostres institucions pròpies, recuperades després en perídeos democràtics, com ara. Però el projecte en què s'embarcà Catalunya -aleshores- era ja un projecte per Espanya, just quan deixava enrera l'ombra de la dinastia dels Àustries i necessitava nous horitzons que la situessin al món modern. Ves a saber.

En tot cas, seria d'això que fóra bo parlar. I d'una interpretació històrica precisa i crítica. I de visions obertes sobre el fet català al llarg de la història, dels valors que l'han fet avançar com a nació i de les seves expectatives. Més enllà de la cantonada (la independència o el que sigui) que ara es ven com a salvació de tot, sense dir mai res del que hi ha un cop la traspassem... 

Això sí, riurem. O, potser, com passa en aquells quadres de pallassos a les consultes mèdiques, ens veurem patètics.
Publica un comentari a l'entrada