Juan Campmany. Foto: Jordi Belver:
Joan Campmany, el publicista creador de la marca ZP, és entrevistat avui a La Vanguardia. A banda de dir una cosa que penso jo també bastant en sèrio ("creo que el Vaticano necesita un plan de marketing urgentísimo que me ofrezco a diseñar") diu coses bastant interessants. No he llegit el seu llibre, i confesso que hi tinc la mica de prevenció per si es tracta d'un d'aquells publicistes que es pensen que tot és gràcies a ells. però el que diu a l'entrevista m'agrada. Per exemple: compara el nivell d'abstenció amb la importància d'un match futbolístic (les generals serien el Barça-Madrid, les autonòmiques un Barça-Espanyol i el referèndum un amistós). Parla bastant de Zapatero i del seu particular estil. particular perquè més aviat fa el contrari que el que fan la majoria de líders polítics. Quan compara la publicitat d'un producte amb la d'un polític diu "El político habla él: cada día dice una cosa, pero tiene que sonar la misma música. Si es coherente y auténtico, gana. Lo más parecido a vender un político es vender un diario". Diu també que s'ha de dir sempre la veritat i que no s'ha de córrer mai (perquè si vas de pressa al lloc equivocat hi arribes abans).
:
Arcadi Espada també el cita avui al seu blog, amb un interessantíssim passatge (m'imagino que del llibre) en el que analitza breument la perversió de l'actual relació entre periodistes i polítics a través de titulars i la necessitat d'aquests d'anar sempre més enllà del que li diuen. I ho fa amb paraules duríssimes.
:
Ho dic el dia que he sortit al carrer nevant, una autèntica novetat i una gran festa per als que transitàvem sota milers de flocs que cobrien els nostres paraigües i abrics. Tot ha quedat blanc en pocs minuts i, de tan poc acostumats com estem, ho rebíem amb un somriure de bat a bat. Una mica més tard de les 7 ja estàvem alertats i cap una hora més tard activàvem el Pla d'Emergència en fase d'alerta. Fins d'aquí dos dies no preveig que en sortim. Tindrem l'ai al cor, però també una experiència d'aqueste que sempre recordaràs amb nostàlgia.
:
Parc Central. Deu ser una estona més tard que jo hi hagi passat, quan queia la neu amb força. Foto: Ò.F.
Parc Central. Deu ser una estona més tard que jo hi hagi passat, quan queia la neu amb força. Foto: Ò.F.
2 comentaris:
ANTONIO FRANCO ESTADELLA, ex director de EL PERIÓDICO
Y XAVIER VIDAL-FOLCH, ex periodista a sus órdenes.
Por Rafael del Barco Carreras
Otro personaje de “reconocido prestigio” que después de 27 años podría completarme detalladamente la causa que me retiene dos años, diez meses y veintiún días, hasta el juicio, en la Modelo, y me condenan exactamente al tiempo pasado en aquella horrible prisión.
Quizá sería demasiado pedir, pero algún derecho debo tener a preguntarle por qué el PERIÓDICO de su digna dirección mintió en cuanto a publicar mis “negocios”, y además sin dignarse contrastar las noticias ni en el Registro Mercantil ni en el Juzgado. Aunque la razón de sus “inventos” (en su periódico y todos los demás) la leí de Huertas Clavería muchos años después. “¿De quién es el talón que cobras cada mes?…del Banco Garriga Nogués…pues a callar…”.
Su jefe Antonio Asensio, “íntimo” y financiado por Javier de la Rosa, ordenaría la línea editorial. Una campaña contra mí y otros, y silencio total en cuanto a Javier. Ustedes comentaban apuntando un conocimiento exacto del caso, y ni siquiera consultan el sumario y menos mis declaraciones, ¿o consultaron y callaron?. ¿Y vale la pena mentir por un sueldo mensual consiguiendo que tres individuos se carguen un desfalco de 10.000 millones, y todo el círculo de autores y “beneficiados” se conviertan en los hombres más importantes y ricos de la Ciudad?. Y lo que vale para el Director vale para el plumífero Xavier Vidal-Folch, otro de futuro gran prestigio. Es mucho más fácil y rentable escribir al dictado de una de las partes que acudir a las fuentes y lo más sencillo PREGUNTARME A MÍ. Los disparates de todo el círculo con cárcel incluida, De la Rosa, Piqué Vidal, Pascual Estevill, o sin, por “suerte o más corrupción”, Rafael Jiménez de Parga, o los triunfantes, tan mentirosos como los periodistas, Narcís Serra, Maragall o Güell de Senmenat, incluidos jueces, me dan la oportunidad y el placer de hurgar en mis propias heridas.
Su cara no refleja que le preocupe ni aquello…ni nada… de las muchas mentiras, insidias y bajezas capitaneadas por su jefe…que Dios tenga en su Gloria…
Y más detalles en www.elconsorcio.net
Hola
No sé de què caram em parles...
RB
Publica un comentari a l'entrada