dissabte, d’abril 29, 2006

Resar | L'art

Resa per mi
:
A El País d'avui el psiquiatre Luis Rojas Marcos prevé contra la confiança, la dimissió de la resistència, d'aquells que saben que altres preguen per ells. Ho fa després de conèixer els resultats d'una ridícula enquesta que afirma que els malalts que saben que els altres resen per ells es moren abans. "Para ser eficaz, la espiritualidad no debe socavar el sentimiento de que el rumbo de nuestro barco está en nuestras manos", diu, i recomana no dir a ningú "reso per tu" pel "peligro de que el doliente decida eludir su responsabilidad personal de combatir la enfermedad y opte por delegar a otros su salvación".
:
No li deu faltar raó, bo i que sempre he pensat que és una mica ridícul la vinculació d'una relació personal amb Déu (i amb ningú, de fet) amb les seves conseqüències sobre la salut. És més, per segons quina relació (ara no parlo de Déu i així ens entendrem tots), diria que som capaços de posar en joc la salut, o no? En tot cas, és ben sabut que part de les pràctiques espirituals lligades al fet religiós, avui se'ns mostren de-construïdes amb finalitats més o menys terapèutiques. És a dir, unes condicions determinades per a la relació transcendent (el silenci, a respiració, l'oblit del temps, la posició del cos, l'estat de la ment, la música o els tantra, l'aïllament o la sinèrgia col·lectiva...) són avui preses per la seva pròpia eficàcia a la salut o, almenys, per una vida més saludable. El món religiós que, com he dit altres vegades, necessita de llenguatges determinats per ser exercit (donat que es troba a la frontera entre el sensible i el sentit), ho ha desenvolupat de maneres que més o menys coneixem. Finti tot, recordo que Ernesto Cardenal proposava que el fet de fumar una cigarreta és una manera de fer pregària (breu retirada, exercici de respiració, excitació de la ment...) i que Rodrígeuz Faus explicava com una senyora deia que quan feia l'amor amb el seu marit "veia Déu". En fi.
:
Però hi ha un element del qual voldria parlar un instant i és del fet que algú pregui per tu. I ho faci perquè estàs malalt. Les dues coses són rares, no ens agraden massa, les dues coses són el resultant que "un cos estrany" es fiquin en la nostra vida sense permís. Si no ets creient, a més, veus amb perplexitat que algú demani al no res que intervingui en un mal que, en tot cas, només la medicina pot resoldre, si és que té solució. M'agradaria que hi puguéssim donar la volta. I ens adonéssim que, de fet, davant la malaltia d'un altre, podem fer ben poca cosa. Ser al seu costat ja és molt i molta gent no té ni aquest consol. Però ens posa de manifest que som éssers marcats pel límit, i davant d'ell davant del límit, és on ens ho juguem tot, és on podem comprovar què és el que relament ens importa. La pregària (a un Déu que és amor, segons sant Joan) és una forma de dir que l'estimes, i que l'amor és el que vols llegar davant el límit vital que sembla interrompre'l. Com la dona que deia González Faus, "fem l'amor" amb aquest malalt, perquè sabem que és molt més que un tros de carn malalt el que tenim al davant, i ho sabem quant més limitat és, aquest tros, quant més malalt està. No defugint-ho, no amagant-ho, sinó vivint-ho amb la intensitat que també hem viscut les coses bones. Això i la confiança que més enllà de les nostres forces i capacitats, que la nostra vida imperfecta, l'amor perdura. O en això confiem.
:
Imatge: quadre de Jenny Saville.
:
A casa d'en Rubert - i X

" A força de buscar el que l'obra significa, de voler-la entendre, ens oblidem tot sovint de veure-la o escoltar-la, simplement.
(...)
:
La primera condició per arribar un dia a sentir quelcom -en l'art, com en la mística, com en el sexe- és perdre l'ansietat per aconseguir-ho.
:
El segon consell és pensar que l'autenticitat que importa no és la de l'obra sinó la de l'experiència que la va crear o que la contempla, i que hem de desentendre'ns de la preocupació fetitxista per l'originalitat de l'obra, de la preocupació mercantil per la seva auteticitat, de la preocupació culturalista pel seu valor, de la preocupació esnob per la seva novetat o exclusivitat..."
:
Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 95-97. Paulina Bedrack, Tres objectes, (2004)
:
Publica un comentari a l'entrada