diumenge, de febrer 17, 2008

Autoestima professional

:
Una de les característiques que em desagrada més de la societat actual és la manca d'autoestima professional que tenen força col·lectius, especialment en el sector públic. Parlis amb qui parlis, es queixen de la manca de prestigi social de la seva professió. Un dels focus d'aquest desprestigi, crec, és la mala relació que tenim amb la idea de l'autoritat. L'altre dia em feien veure que la paraula autoritat és de la materia família que la d'autoria, i que les dues tenen a veure amb la responsabilitat que cal exercir quan es té la potestat de fer-ho. Bé, una certa dimissió d'autoritat professional i persoal (sempre la culpa la té un altre), una altra mica de por al seu exercici (i de quedar com autoritari, o carca, que és tota una altra cosa), i la crisi del mestratge, de la transmissió o de la mediació (és a dir, que algú et marqui un camí, l'acabis triant o no), hi fan força forat.
:
El deix de queixa sobre el desprestigi social de determinades professions apareix sovint. Sembla com si ningú tingués en compte els riscos que assumeixen i les situacions en què es troben, sovint amb una manca de respecte evident. Els metges, els mestres, els policies, els periodistes, els artistes... No diguem els capellans o els polítics. Ja dic que una mica de raó tenen. És massa fàcil insultar, generalitzar, parlar per parlar, tendir a la banalització i al poc respecte pel treball dels altres.
:
Prenc de la televisió dos exemples contradictoris sobre com enfrontar aquest fenomen. La setmana passada, en un programa de TV3, feien una enquesta informal sobre què preferiries que fos el teu fill, soldat o capellà, en en benenès que ambudes coses deuen ser poc menys que un drama. No vaig veure'n el resultat, però tant és. El que més em va al·lucinar és la quasi certes abasoluta que les dues professions són poc recomanables per a un fill. Jo ja estic acostumat a la postmodernitat, i no m'espanta que els actors porno diguin que ho porten molt bé amb els pares o amb la parella. Però demano per als capellans i militars, almenys, la mateixa dignitat (o indiferència) que els porno-stars, no?
:
La segona és a l'inrevés. Crec que les sèries de 'professionals' han fet en general molt bé per al prestigi del col·lectiu que relaten en pantalla. Policies, veterinaris, mestres, metges, periodistes, polítics, etcètera, han estat tractats amb dignitat, oferint situacions que promoguin reaccions diverses i que prestigiïn la professionalitat dels de veritat. Són els herois d'avui, i d'herois en falten. Savater deia en un llibre de fa molts anys que l'heroi, aquest a qui recorrem per emmirallar-nos-hi i prendre aire, ens fa veure que l'ètica és fonamentalment acció, posar-se en marxa, treballar, trobar-se amb les resistències davant les teves passes, fracassar i aixecar-se, errar i intentar-ho de nou. I que, en el fons, és això la llibertat. Ens ho hem de creure: en el respecte professional hi ha també el camí de la llibertat individual.
:
Foto: Diego de Velázquez , La fragua de Vulcano (1630), Museo del Prado, Madrid.
:

6 comentaris:

esparver ha dit...

A mi em fa més aviat flaire de manca de sentit del sacrifici, de sentit de la comunitat i del grup.

En nom de la fraternitat i no sé quantes coses més hem creat una societat d'egòlatres edonistes...

I la percepció de que sembla que el ciutadà estigui a les ordres de la funció pública i no al revés és retoalimenta perilosament.

Ramon Bassas ha dit...

Esparver
Em podries explicar això de a fraternitat? Ho trobo una mica contradictori i m'agradaria que h expliquessis.

esparver ha dit...

La frase sencera hauria de dir fraternitat universal.

I sí, és contradictori. La vida ho és i els processos mentals humans encara més.

Quan tingui una estona ho desenvolupo al meu bloc.

Ramon Bassas ha dit...

- Esparver,
Ok, ja m'ho faràs saber.

Napoleón Bonaparte ha dit...

Yo no discuto que un colectivo o varios, pueda tener una falta de autoestima. Se debe pertenecer al mismo para opinar. Pero, debemos saber si por ejemplo los médicos, cobran lo suficiente, tienen los medios necesarios, etc. Y no creo que sea por culpa suya. Lo mismo,para mestres y demás ejemplos que expones.

En cuanto a los políticos, estos deben predicar con el ejemplo de cara a los ciudadanos. Que puedan o no tener una autoestima, es un problema "interno" y personal. De cara a la opinión pública y debido a los cuantiosos ejemplos existentes, la clase política no es que sufra de autoestima, es que no merece significación ninguna. Lo peor que unos cuantos, manchen a todos.

En cuanto a la autoridad, que decirte, que legalmente existe pero hay que ganarse el respeto, no por decreto. Y so se consigue siendo justos, honestos y consecuentes.

Un saludo

Ramon Bassas ha dit...

- Napoleón,
Pos vale; pero una cosa no quita la otra.