Una de les exposicions més interessants que podrem veure aquesta temporada a Barcelona, sota el nom d'El pa dels àngels, correspon a un muntatge de la Galeria dels Uffizi -un dels millors museus del món, a Florència- que recull una sèrie de peces del seu fons relatives al misteri de la comunió o, millor dit, el de la transubstanciació, és a dir, el mite cristià de la conversió de dos elements quotidians dels àpats -el pa i el vi- en el cos i la sang de Crist. D'entrada ja hi ha dos incentius: un, el de poder contemplar peces de la galeria més genuïna del Reneixement, nodrida a partir de les col·leccions de la família Medici; dos, el fet estranyíssim avui a casa nostra que algú trobi que això de la transubstanciació tingui interès. Veurem com, en el fons, no és tan estrany. 
No ho és, crec jo, per dues raons essencials. La primera, més barroca que reneixentista, rau en la seducció que uns objectes senzills, gairebé banals, esdevinguin icones redemptores, símbols. I que, al voltant d'ells, es produeixi un reguitzell de sensacions humanes, algunes de quasi extraordinàries, com es representen: el doll de sang que omple calzes, les passions que apunten rere els clarobscurs dels caravaggistes, la unitat del plaer i del dolor (copa amb claus de la creu, pells seductores amb carn moribunda, goig i pecat), de manera que ens posa en primer pla el límit humà. Límit que només pot traspassar l'experiència de glorificació posterior a la unitat amb Crist. La unitat entre allò de més absolut i gran amb el més petit i limitat és la clau de l'experiència cristiana, que recull tan bé el Barroc, és a dir, la resposta catòlica a l'envit de la Reforma protestant a l'home modern.
La segona raó que rescata l'actualitat del misteri de la transubstanciació és en la reivindicació del cos. No probablement com s'entenia a la cosmovisió jueva del segle I, on per 'cos' o 'carn' s'entenia 'realitat', de manera que encarnar voldria dir fer realitat. Em refereixo al cos clàssic que, després del seu blasme medieval, retorna al Reneixement com a mesura de totes les coses. El cos humà, vull dir, aquell en qui -de fet- es transforma un tros de pa (amb Crist) o un tros de fang (amb Adam) o un tros de mico (amb Darwin). Convindreu amb mi que l'exaltació del cos és un dels signes d'identitat de la cultura actual, de manera que entendrem molt bé quin és l'interès dels pintors que volen identificar-lo amb el misteri. En ell s'hi produeixen totes les coses, en ell convergeix la vida i des d'ell expliquem què passa. Limitat, sí, però l'únic camp de batalla de l'experiència. La representació del Crucificat -l'Apol·lo cristià- permet un conjunt de lectures impressionant sobre l'experiència humana representada en aquests quadres.
En fi, una exposició com la bona gimnàstica, al servei del cos i dels seus límits.
* article publicat a la revista Valors (desembre 2008)
· L'exposició El pa dels àngels. Col·leccions de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano restarà oberta fins els proper 2 de febrer al Caixaforum (Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona)
· Fotos:
- Sandro Botticelli, Mare de Déu amb el Nen (c. 1466-1510).
- Luca Giordano. Pujada al Calvari, 1685-1686
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada