Enmig d'aquest histerisme inútil sobre la presència pública dels símbols religiosos (crucifixes i altres maravillas) rescato un parell d'articles. El primer, de Rosa Montero, a El País de dimarts, que critica el silenci que sovint hi ha hagut, al bàndol republicà, dels abusos que també s'hi van cometre i mostra el se enuig per aquesta exhibició absurda de mala llet al voltant del tema religiós a Espanya.(Semblant al que va dir fa pocs dies Antonio Muñoz Molina responent una broma de mal gust d'Almudena Grandes). I acaba dient::
Miro alrededor, escucho las voces llenas de odio y de intransigencia y no logro entender lo que está pasando. Que una pobre monja muerta en la ancianidad hace 30 años y que no parece haber hecho mal a nadie haya suscitado tan enconado conflicto y recibido ataques tan violentos, me parece una prueba palmaria de lo locos que estamos. Verán, yo creo que la jerarquía católica es obsoleta y reaccionaria, y estoy totalmente a favor de la retirada de los crucifijos. Pero, precisamente por eso, quiero pedirle a Gallardón que, por favor, le ponga una placa a la madre Maravillas en el exterior del edificio del Congreso.
:
El segon és un post de Jordi Llisterri en el que, de forma ben senzilla expressa què vol dir avui ser catòlic, ben lluny de la idiotesa en què s'expressen alguns dels seus defensors i detractors.
:
4 comentaris:
Al Jordi Llisterri alguns dels Germinabis l'han catalogat de "simplòn" i jo també m'hi apuntaria. Em penso que caldria mirar la religió des d'una óptica més profunda que fins i tot podriem dir "científica". Retirar els crucifixos per la voluntat dels mateixos cristians (ja no cal ni dir catòlics)no es científic, no ho aprovaria cap consell d'administració de cap empresa lider de publicitat. No crec que cap manifestació de católics es posi a trencar vidres dels aparadors per defensar els crucifixos, pero a ben segur els que defensem la creu penjada serèm catalogats de feixistes per més senyes, i els altres jovenívols que si trenquen vidres defensat la senyera estelada seran catalogats d'una altre cosa.
Doncs m'agrada que una persona suposadament progre com la Rosa Montero recordi també les animalades que persones afins a la República van dur a terme.
Aquí sembla que només sabem actuar d'acord amb la llei del pèndol, i recordem a èpoques les víctimes d'un bàndol, i al cap anys només toca recordar a les de l'altre bàndol.
¿Tan difícil és l'equanimitat en fer memòria d'una cosa tan trista com va ser la guerra "incivil"?
Aquí un "simplòn" (sic), et dóna les gràcies.
Silveri i Jordis,
Gràcies per escriure. En definitiva, es tracta de recuperar l'esperit del diàleg i dels ponts entre les diferents tradicions per mirar de servar l'essencial.
Publica un comentari a l'entrada