dijous, de febrer 05, 2009

Comentaris de cor

:
Javier Velasco, Corazón rojo (2006), exposat a la galeria Mito, de Barcelona, fins el 14 de març.
:
Fa dies vaig demanar a uns quants que em comentessin aquesta obra amb unes breus paraules, cosa que ara us convido a fer vosaltres a l'apartat 'comentaris' d'aquest post. Aquí teniu el resultat de la primera crida.
:
Judith Vives
:
Una corona d’espines que constreny el pit, un òrgan letal, fràgil com el vidre, que s’autodefensa per sobreviure, que en cada batec es clava al pit com el dolor de l’absència, de l’amor que s’acaba, de la fe que es perd. Aquest cor d’espines en un plat, una relíquia orgànica que s’entrega com a ofrena al sentiment despietat.
:
Ramon Manté
:
Em costa escriure gran cosa de l’obra “Corazón Rojo 2006”, no em genera cap sentiment especialment encès. La mostra de Javier Velasco a la galeria Trama està bé, fins i tot és recomanable, però el quadre en qüestió em sembla poc destacat, potser per massa evident, si no m’haguessin demanat que hi parés esment probablement m’hauria passat desapercebut. No m’ha cridat l’atenció.

Fent un esforç, diria que és d’un realisme forçat i que juga amb continguts simbòlics gastats i coneguts: la forma de cor, les espines, el plat. L’artista ofereix un cor torturat però inexistent, buit de carn però amb restes de la millor substància, la sang i les espines. Una substància, les restes de la vida, sense cap guarniment, en una patena amb forma de plat model IKEA, senzill i fred, prosaic. El fons blanc dóna força als elements i en centra l’atenció. És el patiment ofert en tot detall en un context d’absoluta buidor. Els cos s’ha perdut i això és el que queda (per llançar-ho a les escombraries? Per seguir-nos alimentat?)

En definitiva, una hòstia en la seva versió menys carnal, ferida, espinosa, torturada... amb la sang com a únic aliment o residu. Un aliment “gore” no apte per a paladars com el meu, més munda i vital, optimista, fàcil, inclinat a la cosa més ensucrada i naif.

Una obra honesta, això sí! no enganya. Un bon plat d’antropofàgia visual (tot i que el color de la sang, faltada de glòbuls rojos i amb excés de plasma pugui contradir el títol). Una provocació poc subtil. No m’ha arribat, però seguiré mirant i fent volar coloms.
:
Josep Duran
:
D’entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d’en Ramon de comentar l’obra “Cor Vermell” (ara he recuperat el catàleg d’ARCO 2006 amb el seu “Cor Espinat” i m’he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l’obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l’exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d’un nou artista per afegir al meu limitat llistat d’incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).

L’obra de Javier Velasco “Cor Vermell” em provoca una primera sensació dual: l’estupefacció en percebre una densa trama de filaments d’un vermell sanguinós i rutilant — a diferència de l’obra “Cor negre” — que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.

Si la peça tingués forma de corona –com a “Corona Transparent”- podríem adjudicar-li d’immediat reminiscències de l’amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d’un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l’òrgan dels sentiments i especialment de l’amor, malgrat que ara el coneixement científic n’apunta al cervell com a responsable, davant de l’escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l’amor i a l’amor humà; però, és possible l’amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l’obra a parlar d’allò transcendent. L’amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l’extrem que no s’aconseguirà sense dolor: el de l’ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...

El cor batega d’amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l’amor és risc, l’art és risc, com diu Rubert de Ventós “
l’amor, l’art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada”.
:
Publica un comentari a l'entrada