:
:No seré el primer en detectar la influència d'Anselm Kiefer en l'obra de Miquel Barceló, especialment a l'inici de la dècada dels vuitanta, quan aquest darrer fixa el seu llenguatge en el que se n'ha vingut a dir neoexpressionisme, una mena de superació tant de l'abstracció com del conceptualisme que sembla, però, haver begut d'aquesta experiència moderna. Hi hauria uns quants quadres a comparar per il·lustrar-ho, però jo he triat aquests dos.
:
D'una banda, la similitud cromàtica (en ambdós el cromatisme i el seu joc és essencial), la potència del centre de llum (en Barceló és just al punt de fuga), el retorn a la perspectiva renaixentista i, per tant, la idea del centre i de la perifèria, la brutícia del traç, la perplexitat de l'espectador (absència, o d'esquena), la mostra d'un món interior i alhora públic (una mena de temple profà), etcètera. Sembla que definim l'art eclèctic i un pèl despistat en què vivim des de fa una o dues dècades. I que té en aquests dos exemples una bona mostra del que pot arribar a ser, per sort.
:
Il·lustracions, Anselm Kiefer, Innenräume (1981), Stedelijk Museum, Amsterdam, i Miquel Barceló, Cinéma jaune (1985).
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada