dilluns, d’octubre 12, 2009

El món al revés

:
Aquest és el títol d'aquest quadre de l'holandès Jan Steen, de 1660, que és al Museu de Kunsthistorisches, a Viena. Els quadres de Steen són així, divertits, desenfadats, evocant la tendresa de les limitacions humanes i també el seu absurd, una mena de caos dins d'un ordre, de manera que sembla que el caos sigui l'única manera de poder-lo suportar. Tendresa, he dit, no pas bellesa. La bellesa, una forma d'ordre, és potser el punt de conflicte del barroc amb els moviments amb els que s'enfronta. La vida són aquestes mirades i aquest contingent, eso es lo que hay. Aquesta experiència i tot el que hi puguem jugar, totes les seves interaccions (mirades), que ja és molt dir.
:
No és estrany aquesta declaració ideològica tan contundent, també la féu Rembrandt (ja en vaig parlar aquí). La tradició catòlica, mig per convicció mig per competir en sensualitat als aires de la Reforma (vegeu què deia jo mateix al final d'aquí), contra el que ens sembla ara al nostre país, s'esmuny a la societat calvinista (és a dir, moderna) d'aleshores oferint una visió més pessimista, menys moralitzant, més carnal, més condescendent, menys encorsetada, més vital, menys burgesa.
:
Curiosament, però, mentre als Països Baixos aquesta carnalitat s'expressa amb l'abundància i l'alegria, en la tradició pictòrica espanyola predomina el naturalisme, el tremendisme i la pobresa dels objectes, en un nou gir a l'invent, una exploració de nous llenguatges a la perifèria, que inicia l'etapa de ruptura artística que més endavant coneixem com a pintura contemporània. (N'he parlat també a aquí i a la cita de Calvo Serraller, a la segona part d'aquí. Disculpeu les autocites.)
:
Publica un comentari a l'entrada