Fa un parell o tres de diumenges, amb un diari donaven (bé, pagaves un euro de més) The Queen, una pel·lícula de Stephen Frears de 2006 que el seu dia no vaig poder veure al cinema. La vaig veure aquella mateixa nit i em va impressionar favorablement. Narra els moments de la mort de Diana de Gal·les i els efectes sobre la Família Reial britànica, així com els primers passos d'un Blair oportunista. La cinta té molts comentaris a fer, començant per l'excel·lent treball actoral fins la mirada crítica i profunda de Frears al sistema polític britànic.
Però a mi em va interessar, especialment, el xoc cultural que es produeix entre dues maneres de fer política, d'entendre la cosa pública i els seus valors, de connectar amb la cultura predominant. Xoc que, d'una manera ben clara (encara que no l'única) es va veure amb la mobilització de masses que significà la mort de Diana. Entre un Blair que connecta amb aquests valors (però al qui arribarà l'hora, com li anuncia sàviament la reina) i una reina que ha de fer l'esforç professional d'arribar-hi sense entendre massa el què. Entre l'eclosió del sentiment, la reivindicació de l'autenticitat (i llur primacia sobre els grans sistemes ideològics, per exemple), la primacia del pop, i el tuf de mercadotècnia i cinisme que també l'envolta.
I Diana com a icona de seducció i cinisme com podríem definir els nous ídols. I un món que se'n va, però que té l'oportunitat de prestar nous serveis si arriba a comprendre els nous polsos. I que ja no donarà mai més res per segur.
En parlava Judith Vives.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada