dilluns, de desembre 27, 2010

Família, sagrada i líquida


Ahir, dia de Sant Esteve, en ser el primer diumenge després de Nadal, l'Església catòlica celebra la Sagrada Família. Una entrada de Javier Velasco [aquí] em fa pensar en les precarietats 'sagrades' d'aquesta família, la imatge de la qual "está muy lejos de un relato idílico".  I afegeix: "Es la historia de unos padres que deben huir con su hijo pequeño, perseguidos, exiliados a un país extraño. No es la historia de una familia «normal». O quizás sí. Cuantas familias, por desgracia, viven una situación similar".

Sens dubte, la primera 'sacralitat' d'una parella que s'ha de casar i on ella -una noieta en una societat on les dones tenen un paper molt secundari, quasi 'ropietat' dels homes- està embarassada i no precisament del futur marit rau en l'assumpció d'aquesta realitat contingent. I no és una assumpció passiva, sinó disposada a viure-la a fons, amb exili inclòs, de manera que pugués donar acollida (sentimental, educativa, de sociabilitat, de llibertat...) al Deú fet home. 
El text evangèlic del neixement de Jesús en remarca, sobretot, la seva absoluta precarietat. El Messies (en la tradició jueva, l'alliberador) el trobem fora: fora de la ciutat (del poder), fora de les riqueses i el llinatge, fora de la comoditat i fora de l'estructura familiar més convencional. El convencional fóra que Josep l'hagués repudiat.
Avui, una de les institucions que més ha canviat (que més és en crisi, diguem-ho així) és la familiar. Recomano l'anàlisi que en fa Lluís Duch al llibre més imprescindible que he llegit aquest 2010 (Religió i comunicació; Ed. Fragmenta, Barcelona, 2010) de les pàgines 127 a la 144. Per una sèrie de raons, la idea de família nascuda a partir del segle XVIII (que és la que entra en crisi, de fet) es redueix a un àmbit de 'sentiments i lleure', sovint canviant a causa de considerar la vida amorosa com a 'experiment' i, paradoxalment, per l'àmplia demanda i valor que s'atorga a les experiències sentimentals. Aquesta provisionalitat afecta la possibilitat de fer projectes comuns i deriva en més individualisme. A banda, s'incrementa notablement el radi borrós dels vincles familiars: cada vegada hi ha més avis i pares, i més germans de pare o mare, per la qual cosa s'incrementa el nombre de possibilitats d'afecte. I, per últim, la 'normalitat' de projectes familiars com el de persones del mateix sexe o les monoparentals afegeix encara més possibilitats...

El repte, sens dubte, és retrobar la 'sacralitat' en aquesta 'confusió', en aquesta contingència. Allò que per dos jueus fa 2.000 anys fou assumir la seva realitat -enlloc de defugir-la- per construir l'amor més gran ens ensenya encara avui moltes coses a la nostra realitat familiar. Uns vincles un pèl febles (líquids, com diu Bauman*) que podem reforçar si ens fascina (ens enamora de veres) aquell/a a qui estem vinculats. Un jo hipertròfic que dóna molt espai en el precís moment que es retira una mica del centre. Una nova xarxa de relacions que pot eixamplar el nostre entorn més immediat. Un desig d'experiència i d'intimitat que hem d'aprofitar per anar més endins de l'altre, més enllà d'experiments, amb la força de refer-nos a cada caiguda i desengany, que també formen part de l'amor. Aquesta és la lliçó de la Sagrada Família al segle XXI.

Il·ustració: Miquel Àngel, Tondo Doni (c. 1504-05), Galleria degli Uffizi, Florència. 
* N'he parlat aquí i aquí.

Publica un comentari a l'entrada