Si en alguna cosa no em va fer pensar l'explícita referència que Nanni Moretti fa al seu darrer film a les intrigues vaticanes és precisament en l'Església. Habemus papam té dues originals línies narratives, almenys. Una, el temps d'espera dels cardenals reunits en conclave amb la companyia inesperada d'un psiquiatre, que recrea elements comuns en tot grup humà (el joc, l'enveja, les misèries humanes, la companyonia), que produeix cert afecte cap a ses porprades eminències. L'altra, el fet insòlit que un d'ells, elegit papa "de consens" després de diversos empats amb altres dos, es resisteixi acceptar aquest nomenament. No cal dir que el papa és interpretat per un esplèndid Michel Piccoli, una de les darreres coses que recordo del qual és una intrerpretació magnífica del Rei Lear. Lear o el papa, dues de les mil facetes i possibilitats que té el poder en un home.
Deia que em costa de reconèixer-hi l'Església. No pas per la crítica subtil que s'hi fa, com podríeu pensar, sinó tot el contrari. Segur que hi ha moltes raons per criticar l'Església i el poder de la seva Cúria, i que donaria per molts trames 'negres'. La mirada que hi fa Moretti, en canvi, és profundament humana. I la lectura que fa sobre el poder, enormement original. No és gens normal expressar els dubtes quan reps un encàrrec, o quan se t'elegeix per quelcom o, senzillament, quan et toca exercir un tros (o molt) de poder. Tothom s'hi veu en cor. Jo mateix, a vegades, miro enrere i m'esgarrifo de les vegades que he dit que sí conscient, o no, de les meves evidents limitacions. Diria que aquesta, el respecte cap a la màxima encomana, el sentit 'original' el teu compromís, el reconeixement dels propis límits -inclosa la por-, el fet de dir 'prou' a la voràgine d'adulacions que et porten no-saps-on, és la reflexió de fons de la pel·lícula.
La setmana que ve el principal partit de l'oposició a Catalunya fa un Congrés. I la setmana següent el líder d'un altre partit assumirà la presidència del Govern a Espanya. Vaig pensar més amb aquest fet, i amb tantes i tantes coses del 'poder' que exercim diàriament, que no pas amb el Vaticà, tan sols una al·legoria del món on som. Amb la banda sonora de Mercedes Sosa, Todo cambia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada