dijous, de desembre 01, 2011

La fotògrafa de l'ambigüitat *

Lucy Schwob (Nantes, 1894- Illa de Jersey 1954) es convertí en Claude Cahun. Aquesta transformació no és exactament la d'un pseudònim, aquella sortida que desdobla aparentment el rol d'artista del rol personal, no. Més aviat es a l'inrevés. Gràcies a la seva recerca artística, basada en la fotografia, l'autora emprèn un viatge cap a ella mateixa, cap a la que creu que és la seva veritable identitat, la seva 'autenticitat', posant de manifest, així, la provisionalitat de les construccions socials que ens determinen identitàriament.

Fonamentalment, Cahun es centra en la identitat sexual i s'avança, així, no tan sols a la reivindicació humana (i per tant igualitària en drets i deures) per damunt dels rols sexuals sinó també al qüestionament de la pròpia identitat sexual en què es basa la recent teoria queer. Queer vol dir 'raret', o 'bord', i és un terme sorgit dels ambients transexuals -sobretot- però que acompanya avui rellevants reflexions d'un corrent del moviment feminista, encapçalat per Betty Friedan, que rebutja les categories sexuals i que minimitza la base biològica dels rols sexuals, que consideren una imposició patriarcal i política. Així, diuen, no és que hi hagi tendències 'anòmales', sinó que tots som una mica anòmals.

No és d'estranyar, doncs, que -després de molts anys pràcticament desconeguda- Claude Cahun gaudeixi d'un gran predicament des els darrers vint anys, en els quals se li han dedicat grans exposicions i treballs. Claude Cahun, lesbiana, amant des de l'adolescència fins a la mort de la filla de la seva madrastra, resistent activíssima a l'ocupació nazi i persona desacomplexadament feliç que -malgrat tot- pràcticament no va vendre ni una sola foto en vida, passa avui com una gran descoberta del món de la fotografia i de la seva relació amb la realitat i les seves contradiccions. Se la reivindica, dic: aquesta exposició, per exemple, ha estat organitzada pel Jeu de Paume, París, d'on ve la mostra, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona, i The Art Institute of Chicago, on anirà després.

Certament, el principal fil conductor de la mostra és precisament aquesta recerca de la identitat, a través de la conversió de l'artista -com deia- en un personatge androgin amb el qual s'hi anirà identificant. Però n'hi ha d'altres. La seva relació amb André Breton, André Gide o Henri Michaux, entre d'altres, introdueix al tractament temàtic i tècnic dels seus treballs força influències de l'avantguarda i del surrealisme, juga també amb les multiplicitats i les inversions de la imatge i persegueix l'ambivalència de 'realitat' de la que parlava, que en el món de la fotografia impacta més.

Crec que l'ambigüitat és el que podria destacar-se més del seu programa artístic. Certament, darrere els rostres hi ha persones, més enllà de les nostres funcions sexuals o reproductives hi ha sentiments, més enllà de les convencions hi ha vida que esclata trencant-les i que 'el bell és bo', com deien els grecs. Però també és cert que és a través dels rostres que mirem les persones, a través de les nostres funcions 'carnals' que flueixen els sentiments i els podem fer profunds, que, sense convencions ni límits, tampoc la vida seria conscient de la seva importància, potser, i que la bellesa també és vil, com deien les bruixes de Hamlet. Aquest joc entre l'important i l'aparent, que mai es poden deslligar, és el que ens convida a participar aquesta sortosament recuperada fotògrafa de l'ambigüitat. Que, malgrat tot, tampoc en la construcció lliure del 'seu' personatge podia assolir del tot l'autenticitat.

* Article per a la revista Valors (desembre 2011)
L'exposició Caude Cahun es fa al
Palau de la Virreina - Centre de la Imatge (La Rambla 99, Barcelona) fins el 5 de febrer de 2012
Publica un comentari a l'entrada