Els Pastorets, la xarxa i el sentit

La Neus Pinart i en Ramon Radó, que són membres del gran exèrcit de Sala Cabanyes, i que tenen molta marxa i imaginació, ens van demanar a uns quants malalts del twitter que ens atrevíssim a piular in situ durant una representació d'Els Pastorets de Mataró, en aquest cas l'assaig general que es va fer diumenge passat. L'experiència va ser àmpliament satisfactòria (aquí en podeu veure una part de les piulades), va aconseguir atreure més piuladors fora de la platea i el segon trending topic del moment (el rànquing d'etiquetes a twitter). El resultat, com veureu, és molt propi del mitjà, un aiguabarreig d'espurnes, excessivament sincròniques (i, per tant, poc reflexionades), que sembla -doncs- un mica el que fa el cervell quan recull inputs, o aquells pensaments que tenim i que ens estalviem de dir (per exemple, crítiques). És bo com a experiment però no sé si se'n pot treure massa més suc. Cal pensar-hi.

Una de les obsessions de força gent de la Sala Cabanyes (i del teatre en general) és la pregunta sobre com es poden 'modernitzar' els Pastorets per fer-los més atractius als nous públics. En general, els espectadors tendim a desconfiar de les solucions que s'hi plantegen. Les que potencien alguns dels seus aspectes originals (els micròfons, per exemple) ens agraden però les que apreten per la via interpretativa (ara dos infants ho presenten com un conte, abans la creu era substituïda per una llum New Age, una mica abans es van substituir els dimonis per una mena de rates) no ens convencen gaire per no dir gens. Bo i que cal saludar que els directors s'arrisquin, mai no he entès per què una història que ja té tanta força, que està tan ben plantejada, ha de tenir girs que la distreguin, o que l'ensucrin, o que se'n faci un discurs paral·lel. Justament en aquesta mena d'obres del teatre popular on, sobretot, s'aprèn el fonament del teatre. En això sóc molt del que Gregorio Luri diu respecte a l'escola.

Però si en una cosa es pot modernitzar i atreure nous públics pot ser, segurament, per aquesta mena d'experiències mixtes i (això sí) un dia que no sigui una representació normal (que seria de molt mala educació). en aquest cas orientades -suposo- a la promoció. Dic experiències mixtes perquè un llenguatge interactua amb un altre, sí, però també perquè -amb l'excusa de la tecnologia i es xarxes, que per sí no són res- persones que són prop o lluny de l'espectacle i del seu univers hi fan com una mena de diàleg. Ni un ni dos dels piuladors de diumenge havien vist mai l'espectacle de Mataró. A mi això m'interessa molt.

I encara una segona cosa, voldria dir. Jo tenia un avantatge aquest dia. D'una banda, perquè sóc 'fan' dels Pastorets. Els he vist de petit, on actuaven oncles i cosins meus, i de més gran (l'adolescència és el període com de 'fill pròdig').  De l'altra, a més de passar-m'ho bé, no deixa de voltar-me pel cap l'enorme capacitat de transmissió de valors que té aquest espectacle. Des de la seva preparació (tres-centes persones con-vivint, qui diu que l'associacionisme és en crisi!), des de la seriositat dels seus plantejaments tècnics i artístics, fins a la potència del text de Ramon Pamias, de la música de Torra, Vilaró i Ferrer, de la successió d'escenes. Tot traspua relat, com en el millor teatre. El meu avantatge, doncs, és que en això hi he pensat moltes vegades, que ho tinc embastadament teoritzat i que -per tant- l'altre dia només havia de resumir en quatre frases el que penso. En vaig parlar una mica -d'això, en un escrit que em va demanar Toni Blanch fa uns anys (aquí) i del que n'extrec això:

Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius. Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Bé, sincerament, crec que aquest fonament també seria un bon tema a desenvolupar, tant per la Sala Cabanyes (al cap i a la fi, secció teatral del Cercle Catòlic), com pels seus fans que poden ser catòlics o no, com pels que ens agradaria treballar en una mena de 'pastoral de la festa' un dia o un altre. Sobretot perquè contrasta amb l'absència de relat (en tot cas, relats, o relatets via twitter), amb la raresa del llenguatge mític i simbòlic (potser per això el director ha de remarcar que 'és un conte') i, sobretot, amb l'enorme ànsia de sentit que té la nostra societat interconnectada i sobreinformada.

En parlen Joan Salicrú, Mataró Ràdio i Joan Antoni Baron.