dimecres, de desembre 14, 2011

Morlans i Torralba

Per mi ha estat una magnífica notícia el nomenament de dos catalans més com a consultors de la Santa Seu, el capellà Xavier Morlans a Nova Evangelització i  el filòsof Francesc Torralba a Cultura. Com diu Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, el nombre passa d'1 a 3, afegint aquest duet al monjo de Montserrat i rector del Col·legi Grec de Roma Manel Nin, consultor a la Congregació per a les Esglésies Orientals. Ell mateix fa un repàs als dos altres laics catalans en tasques d'assessorament, als que caldria sumar altres catalans presents al Vaticà. Oriol Domingo també en parla al seu bloc. Deia que ha estat una magnífica notícia, en primer lloc, perquè els admiro a tots dos. Els conec, al primer més que al segon, i els segueixo. 

De Morlans m'interessa molt el treball que porta a terme entre aquelles persones que, havent estat a la seva joventut més o menys lligats a l'Església, han viscut anys d'allunyament. Ell mateix em deia que la seva tasca, metòdica i pautada, es basa en un retrobament per la via de la seducció, com explicava jo mateix un dia aquí. A mi em va impressionar, em va agradar molt i sospitava ja aleshores que havia de ser un dels pilar, aquest, sobre el qual s'havia de sustentar una nova proposta de l'Església. El retorn a l'origen (i a la finalitat): Jesús. El Jesús nu. El del desig. El que deixa a banda -sense excloure-la- l'argumentació.

De Torralba, només un any més gran que jo i amb un currículum que empetiteix tothom, valoro moltíssim la seva capacitat divulgativa i, per tant, clarificadora. I la seva actitud oberta, positiva, davant el tremendisme en què sovint es presenten els trets culturals on vivim. El seu diàleg, doncs, amb el món laic, per exemple. Vindria a ser, en comparació amb Morlans, una línia argumentativa des d'una determinada actitud de respecte i de diàleg amb altres tradicions contemporànies.

Però la notícia no tan sols és bona des de la satisfacció que Roma es fixi amb dos personatges que admiro. No sóc massa vaticanista, però deixo a l'aire algunes reflexions per si algú ens en pot donar la clau, sabent que  sempre són provisionals i contradictòries les conclusions sobre Roma. En primer lloc, respecte a les preocupacions del pontificat i la manera com les afronta (vegi's precedents). Certament, el papat de Benet XVI es fixa molt encertadament en l'absència del fet transcendent (i no tan sols de la proposta cristiana) al món occidental actual i sospita que és des d'aquestes vies, la del retrobament lliure amb Jesucrist, que és possible atorgar avui aquest sentit transcendent.
En segon lloc, em pregunto si les oportunitats que sospitàvem al voltant de la visita del Papa a Barcelona, especialment les que respecten al paper de Catalunya a la Santa Seu, s'estan confirmant. La important presència catalana aquests mesos a la capital italiana a propòsit de la Sagrada Família i Gaudí n'és un altre exemple. No com una qüestió de pura influència o poder (que potser també) sinó, sobretot, quant a l'aportació pastoral i intel·lectual nascuda a la nostra societat. Diria que s'està perfilant, aquest, com el millor llegat del cardenal Martínez Sistach a Barcelona, qui ha corregut a "valorar positivament" la decisió papal.

I de retruc, constato (sense parlar massa alt) que les opcions 'més papistes que el Papa' en què part de l'Església espanyola (i catalana) es vol refugiar, tan resistent que fins i tot es resisteix a les llums que també hi ha al món que detesten, van quedant arraconades -potser- en la seva ràbia i en el joc de poder polític que ningú no entén. També crec, però, que en  una part considerable d'aquesta Església espanyola seria bo de trobar-hi aliances. Són possibles.

Publica un comentari a l'entrada