diumenge, de desembre 11, 2011

A favor de les coses 'dolentes'


Ara som en una època en què destaca el fracàs de tot compromís. Ja podem fer la gara-gara als emprenedors, que pertot sorgeix, com a paradigma de la 'veritat', un conjunt de fracassos que, cosits un a un, fan, de tot risc, un impossible. No parlo tan sols de les notícies econòmiques, de les macro, que ara més que mai se'ns escapen, o de les micro, amb un reguitzell d'exemples que desafien pel·lícules de por. Parlo també de moltes altres notícies. Els matrimonis, o les parelles -com ara es diu, visca la Guàrdia Civil- són el bressol de la violència masclista. Els partits i els sindicats un niu d'escurçons. Les eglésies, un reducte de febles a mercè de les sectes i de sacerdots pederastes. L'escola, una pèrdua de temps envoltada d'immigrants que cal compensar amb les acadèmies. La feina, quan n'hi ha, un joc d'egos. La ciutat, la ciutat sueca també, el lloc predilecte d'assassins narrats per Larsson.

Sospito que som a l'altre extrem d'un paradigma que -perdoneu-me- jo ja trobo molt antic. Em refereixo al del món on se n'amaga la seva cara fosca. És molt probable que això marqués una generació en forma de trauma perquè, si no, no ho entenc. Ara el qui defensa no un món més o menys ordenat sinó, precisament, un món on totes les coses contenen les mateixes possibilitats de bé com de mal, és vist com a tonto. Si, a més, creu que, davant d'aquesta disjuntiva, és bo promoure'n la part positiva i posar-la d'exemple, sense amagar res, però prenent partit, el tracten directament de bleda.

Les bledes com jo, una mica cansats de tant en tant de veure-li el cul al món, tenim ganes -també- de dir que els matrimonis (o les parelles amb tricorni o despullades), els partits, els sindicats, les esglésies, l'escola, la feina o la ciutat són llocs on és possible sentir-se feliçment humà. No quan un està sol, curiosament, sinó precisament perquè allà hi ha gent com jo. Alguns més bons d'altres més dolents, però més o menys com jo, també amb coses dolentes però, m'imagino, amb algunes de bones. Oi? I també descobrim que junts, que som capaços del pijtor (ja ho veiem), també som capaços del millor (que ens avergonyeix massa sovint). I del millor que sols ni ho somniaríem.

El millor de la novel·la negra (que a mi m'agrada molt) és que l'ombra reveli també el volum de les coses, de les coses on la llum descansa i creix.
Publica un comentari a l'entrada