Els crits d'indepèndència que se sentien aquest cap de setmana al local de Reus on CDC feia el seu Congrés han estat matisats l'endemà pel seu flamant secretari general. És evident que els dies feiners, Convergència és una cosa i els festius, una altra. Mireu, si no, què diu de matinada Artur Mas quan va cap a la feina [aquí]. Les posicions de diari, aquesta darrera mateixa que he enllaçat, jo la comparteixo ("quizás tienen razón los días laborables", deia Gil de Biedma), crec -sincerament- que són el punt de trobada de la majoria del país, a més de ser les més sensates. Volem el millor per Catalunya... i el millor es fa amb els altres. Jo, avui, deixo anar tres coses molt generals que penso al respecte d'aquest Congrés.
1. ¿Quina és la pretensió de CDC darrere el 'gir sobiranista'? A parer meu, Convergència vol situar com a eix principal del debat polític a casa nostra el de Catalunya-Espanya contra l'altre eix que el desplaçà del poder, el de dreta-esquerra, eix que podria revifar-se arran dels pactes continuats amb el PP. El desplaçament de votants de CiU cap a ERC de fa uns anys els alerta sobre el perill de deixar descuidat el front independentista que, com sabeu, és a l'alça a Catalunya. ¿Podrà Convergència mantenir un bloc consistent entre les tesis més sobiranistes i les que ho són menys? Aquest és el seu segon repte. El primer és el d'oblidar-se de qualsevol esquema que expliqui la realitat en termes de dreta/esquerra. Per exemple: la crisi. CDC ja ha trobat la culpable: Espanya. I com que a Espanya hi ha qui ja li agrada fer aquest paper, tenim comèdia per estona. És a dir, el poder. D'una lectura exclusivament nacionalista de la realitat se'n pot viure molts anys... perquè és senzilla i s'entén.
2. ¿Per què la independència és un valor a l'alça? Aquesta tesi també és molt personal, però la me la crec molt. Sospito que les societats com la nostra que, malgrat la crisi, tenen un nivell de benestar molt superior a la mitjana mundial i que viuen encara el fort fracàs dels meta-relats (religiosos, polítics... fins i tot nacionals) i del que Weber deia el 'desencantament' del món, viuen en una fase de 'reencantament', com ja molts diuen (i m'heu sentit repetir aquí). És a dir, el paper simbòlic i central que tenien aquests meta-relats ressorgeix en micro-relats, en nous ídols i en idees molt poc elaborades però eficaces des de diversos punts de vista. La independència és un d'ells. En principi, no comporta cap renúncia personal ni col·lectiva, sembla rendible, és 'guai', sembla un bon camí per acabar amb les tensions centre-perifèria (que -de fet- són les més fecundes) i canalitza instints més primaris que no volem reconèixer (la xenofòbia, per exemple). És molt fàcil, doncs, atribuir a aquesta idea uns dots de màgia (d'encant) que ja han perdut altres mecanismes. Ho han perdut però tenien un avantatge: eren més complexos i tots ells tenien una arrel teòrica en l'humanisme. L'independentisme, no. És més aviat una ideologia cansada de l'humanisme, recelosa; no dic que sense raons, però que ha 'llençat la tovallola', com reconeix el darrer Pujol (Jordi) respecte a ell mateix uns anys abans. Una darrera reflexió: ¿és la independència el millor que val la pena a defensar políticament? ¿hem resolt la fam al món, les desigualtats, les guerres, l'enveja? ¿voleu dir que aquest no és un valor tou -recordeu, no exigeix res a un mateix- dels que tan blasma el Pujol moral?
3. Una darrera reflexió que em faig quan veig que l'únic argument que m'esgrimeixen a favor de la independència és el del dèficit fiscal (argument que s'assembla molt al 'primer els de casa'... perquè després ens queixem) és la següent. Imaginem-nos que ja som independents, però com que no som idiotes (idiota, etimològicament, és un aïllat), volem aliar-nos amb el món més pròsper. Ens volem fer de la UE, de l'Otan (per cert, existeix l'Otan?) i -posem- del Banc Mundial. El dia que tots aquests recideixin que només es pot ser més pròsper si s'assoleix un grau de cooperació tal que les regions més pobres dels nostres aliats (per no dir del món) rebin fons estructurals per assimilar-les a la mitjana dels nostres serveis... ¿ens hi oposarem? No dic que això sigui el que passa a Espanya, i sóc un ferm defensor de corregir les balances fiscals a favor de Catalunya, però si passa, el 'dèficit fiscal' també existiria, oi? ¿El combatríem? ¿Els amenaçaríem en sortir d'aquestes aliances? Bé, molt em temo que passaria exactament el mateix que ara. Ens queixaríem per treure el màxim rendiment electoral, criticaríem l'AVE de Burkina Fasso, i acabaríem pactant amb Kissinger.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada