dijous, març 22, 2012

¿Ja no hi haurà calbs?


Llegeixo avui a La Vanguardia un significatiu avenç científic que ha descobert l'origen de la calbície. Així, tothom, tant els que tenen la testa pelada com els que ja estan pensant en com forrar-se (més), estan esperant amb candeletes la comercialització del nou fàrmac basat en aquests avenços, descoberta a partir d'altres fàrmacs que tracten l'asma. Pel que es veu, el més interessant és que podria combatre's l'alopècia femenina, un veritable mal de cap, mai més ben dit, a qui li toca.

Sovint penso de quina manera podran influir els avenços científics en medicina, no estrictament lligats a la salut sempre, que s'albiren en aquesta primera meitat del segle XXI i que corregirien els trets menys canònics dels cossos humans, especialment a causa de les exigències dels nous consumidors als països avançats. Per descomoptat, començant pels grassos, cosa que s'acosta més a la medicina com a salut. La cirurgia estètica ha incrementat notablement les intervencions en aquests entit, encara que, en d'altres (retocs al pit, a la cara, als braços) també creixen. Som a prop, segur, de veure com nous fàrmacs podran modificar els greixos del menjar o el metabolisme dels que ho mengem. També crec que hi haurà avenços notables a la vista, amb intervencions més orgàniques i que -qui sap- podrien introduir a la llarga altres funcions als nostres ulls... com si fossin una pantalla. Ja no parlo dels allargaments de tot tipus, inclòs el de la vida, amb els seus problemes de sostenibilitat econòmica dels sistemes de pensions. 

Serà estrany, aleshores, o freak, o queer, (aquests anglicismes que utilitzem per designar el que és fora de la normalitat) tot allò que s'allunyi d'aquest canon cada vegada més homogeni de la bellesa humana. Podent ser alt, amb pèl fosc, prim i amb faccions poc acusades, ¿com és que algú (si n'hi haurà, que sí) optarà pel contrari? D'altra banda, ens obre un camí bo, diguem, i un altre de dolent. El bo, és clar, es refereix a les enormes probabilitats en persones amb problemes de salut, sí, que podrien aprofitar aquests avenços. El dolent seria l'anul·lació per motius d'intolerància de trets singulars, com la raça.

El que em porta tot això, també, és a pensar que, de fet, els canvis a l'estètica no ens fan menys 'autèntics', com sembla, sinó just al revés. Les persones, en general, sortim una mica del patró; una  mica o força. Al patró alguns atribueixen un rol polític de discriminació social. El patró i la seva distància, a la que hem de designar d'aguna manera (políticament correcta o no). Per exemple: jo sóc negre davant el patró blanc. Jo sóc dona davant el patró mascle. Jo sóc gai davant el patró heterosexual. Jo sóc gitano davant els paios. Jo sóc pobre davant les classes mitjanes. I així fins a l'infinit. Sospito que els canvis estètics, que han estat sempre al servei d'un canon (i aquest, segur, d'un patró) contribuiran a 'aclarir' quin rol jugues tu davant el patró. Malgrat que les persones mai no ens acabarem de definir, mai som del tot una cosa i totes i cadascuna som el que compta, amb les nostres rareses incloses.

Publica un comentari a l'entrada