dijous, de març 01, 2012

El nostre rostre *





Vaig conèixer Antonio Gutiérrez, de nom artístic De Antonio, fa pocs anys. Deixeble de Josep Novellas, la seva mort el va fer independitzar i ara, a més de pintar, dóna classes al loft on viu. Hi ha tres aspectes de la seva trajectòria que m’agradaria destacar. El primer és que després de deixar la Madrid natal en la seva ferma convicció d’esdevenir artista, i després de residir a Califòrnia, va anar a raure a Mataró, on ha trobat l’acolliment d’altres apassionats de l’art; ben bé que el cosmopolitisme, a vegades, consisteix en fugir del seu teòric centre. El segon rau en la seva ferma voluntat de dedicar-se al que el fa feliç i li dóna sentit, la seva disciplina en millorar tècnicament i artística, fins i tot deixant una feina estable. I el tercer, els evidents resultats en el seu treball cap a la recerca d’un llenguatge propi que, a banda d’explicar millor tot allò que l’artista vol dir-nos, assoleixi alhora el punt de misteri, de no-explicació, que li cal a tota obra per desenvolupar totes les seves capacitats expressives. 


El camí, no us penseu, no ha estat fàcil, malgrat la seva bonhomia i optimisme. Costa moltíssim en aquest país viure de l’art. Però, sobretot, no ho ha estat ‘interiorment’, procés que l’artista ha comparat a una successió de batalles especialment contra la por. La por a no sortir-se’n, la por a encarar-se a un mateix, la por a l’acceptació social... Els retrats que aquests dies exposa en solitari a l’Ateneu de Caixa Laietana són, sobretot, l’acarament a la por. Per això aquests rostres, aquesta impossibilitat del retrat ‘pur’, aquesta convivència de màscares, aquesta disparitat de traços i aquesta sana obsessió amb la textura, és a dir, amb el tacte, amb els sentits. La por ho és, també, a descobrir la multiplicitat que guardem dins, la nostra ambigüitat, les nostres ‘pitjors cares’ i que aquestes ‘guanyin’, a la singular batalla, als nostres millors rostres, a aquells que exhibim amb més orgull. I entrellucar, de lluny potser, una complexa personalitat que malda per ser ‘ella mateixa’. El llenguatge artístic és dels pocs instruments, sinó l’únic, que té per fer-ho. 

* Article per a la revista Valors (febrer 2012)
“Parlem de batalles”, de De Antonio, s’exposa a l’Ateneu Caixa Laietana (Bonaire 3, Mataró), del 9 de febrer al 25 de març de 2012

Publica un comentari a l'entrada