Diuen que un quadre, una obra
d'art, és una construcció simbòlica. Els símbols, alhora, serveixen per
fer present l'absent, visible l'invisible, possible l'impossible,
palpable l'intocable, perceptible el misteri. Alhora, la seva
contemplació ha d'obrir-nos per dins: les emocions, els
records, les associacions d'imatges, les noves perpectives, la seva
originalitat i les múltiples capacitats que amagui són el veritable
efecte que hi hem de buscar. Res més, però tampoc menys. Si és així,
aquesta peça, de les poques de l'exposició fetes sobre tela, té vocació
d'obra d'art.

Segurament no cal comentar
res més. Però no puc resistir de fer alguna pinzellada al què em
suggereix. D'una banda, m'agrada la idea de l'exposició d'inspirar-se en
el món del còmic a l'hora de narrar aquest moment vital tan decissiu;
sens dubte, és una bona manera de veure la vida d'un artista, a través
de vinyetes i històries com una successió d'imatges. De l'altra, penso
que és una sort desenvolupar aquesta capacitat expressiva per ajudar a
passar el tràngol de la trobada amb el Límit. Les malalties greus, el
gran tabú del nostre temps atlètic, especialment quan la mort, l'altre
gran tabú, és una possibilitat ben present, ens
acosten al més veritable de tots nosaltres. A allò que som, sense
màscares. A tot el que hem renunciat. A veure a què i qui donem valor. A
la tragèdia de la nostra finitud, que és molt més quotidiana que no pas
la mort. De cop, la pregunta més fotuda no és com vols morir, sinó com
vols viure. La vida, en primer lloc, va deixant enrere l'ofuscació dels
seus límits i les seves angoixes. Per sort, en Pere ens avisa; potser no
tindrem temps d'aprendre-ho.

Dues coses més. Una. El relat
d'Occident no comença, però, amb Superman. Som hereus de la raó, sí,
però també dels mites que ens l'expliquen molt millor (i no al revés,
com sembla). Aquest àngel, o Déu, o sant que no sabia massa d'on havia
sortit surt d'aquesta tradició. Fins i tot la papallona, símbol evident
de la mutació i de la Bellesa. Necessitem relat per aquest camí,
necessitem mites, exemples, 'passarel·les' entre nosaltres i el nostre
sentit. Dues. Tampoc cal anar massa lluny. I ara no parlo només de la
tradició. L'antropomorfització dels déus i els éssers mitològics ve a
dir-nos que el sentit és "a imatge i semblança" nostres, no pas de braus
o d'àligues, o d'esperits del bosc o Tractats de Materialisme. El més
important de la vida té forma humana "i habita entre nosaltres". La
presència de signes cibernètics, és a dir, la capacitat de connectar-se i
sentir la companyia dels altres, ens revela aquest desig, aquesta ànsia
de trobar en les persones l'impuls del salt. Ben amunt.
* article del llibre (Continuarà) Textos sobre una exposició, de Pere Màrtir Brasó, que es podrà adquirir a la paradeta de Sant Jordi, el proper dia 23 d'abril, davant el taller de
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada