dijous, d’abril 12, 2012

El buit de Goya


Aquest gravat que us poso aquí es diu «Desgracias acaecidas en el tendido de la plaza de Madrid y muerte del alcalde de Torrejón», i Goya el va fer el 1816. Forma part de la seva ambigua tauromàquia i aquests dies es pot veure, amb el seu dibuix preparatori versió al costat (que no té gaire a veure), a la magnífica exposició de Goya a Caixaforum [en vaig parlar aquí]. Feia temps que no contemplava la sèrie i quasi que havi oblidat aquest impressionant dibuix. Si ahir [aquí] parlàvem dels blancs de Pere-Màrtir, amb aquesta peça (i, sobretot, amb l'aiguada «Dos personajes asomándose a una salida luminosa», de 1819, que després infuiria Charles Motte amb «Les fantômes», el 1829) ja comencem a veure quin paper té el blanc, aquest buit fins la síntesi, aquest assaig del no-res, a l'art contemporani.

Si tracem una línia vertical al mig del quadre, veurem com tota l'acció recau en la meitat de la dreta sense que, necessàriament, el buit deixi de dir-nos moltes coses, especialment en comparació amb la part 'plena'. Si, despres, tracem una horitzontal, la meitat de dalt ens ofereix la brutal desolació humana: la mort de l'alcalde atravessat literalment per una banya del brau. Òbviament, el seu simbolisme es posa en marxa de seguida: la lluita entre la natura i l'home, entre la 'bravura' i el 'seny', entre l'Espanya desbocada de la guerra i l'Espanya fracassada de la llibertat... 

En el quadrant inferior a l'esquerra, un cop fetes les dues divisions proposades, hi ha la por, la massa desesperada, la humanitat fragmentant-se (el 'fragment' és la gran dada que defineix l'art contemporani), etc.. La seva similitud amb el Gernika de Picasso és impressionant.

Però el més rellevant del gravat, a parer meu, és la seva solució formal, que, amb el dibuix preparatori al costat, pot veure's com hi ha reflexionat. També aquí demostra una gran modernitat. La presència del buit (que no és ben bé absència), la solució formal del des-centrament i la poc clàssica lectura narrativa de l'obra diríem que, ben bé, ens porten a una nova manera de fer l'art i, amb ell, d'entendre el que ens envolta. En aquest cas, una molt negativa imatge de l'Home, aquell que era al centre i ara fuig pels racons, i que llança les seves preguntes al buit, al gran espai bé de desesperació o bé d'esperança, "lluminosa", com dirà després de l'enigmàtica troballa dels personatges de la segona peça que us he explicat. El buit o el silenci [vegeu Vega]. Davant d'ell, aquesta tria entre la desesperança i l'esperança és just la que ve després d'"Eloì, eloì, lemà sebactani" (Mc 15, 33) i de tots els fracassos petits o grans de la nostra vida.

Publica un comentari a l'entrada