dimarts, d’abril 03, 2012

Setmana Santa, bon profit *



Som en plena Setmana Santa. Curiosament, mentre més ha avançat el procés de secularització també han avançat més els signes externs d’aquest període, tots ells d’arrel premoderna. Bàsicament parlo de les processons, un fenomen molt viu a tota Catalunya i també a Mataró (vegeu aquest mapa). Però també n’hi ha d’altres, un pèl més amagats. Són, per exemple, els de les pròpies celebracions litúrgiques, amb ‘accions al carrer’ com la benedicció dels palmons per Rams o la del ‘foc nou’ per la Vetlla Pasqual; o el Via Crucis de Divendres Sant al matí, que a Mataró és impressionant. I, fora d’aquest àmbit, la serrada setmanal de la pota de la Vella Quaresma durant les set setmanes prèvies a Pasqua, un costum que ha guanyat popularitat amb els anys des de la seva instauració ja en la democràcia.


Sí, justament en període democràtic és quan, en la construcció simbòlica de signes d’identitat del nou poble que prenia la paraula, es mirava el passat. Després que el període franquista acabés amb les tradicions ‘externes’ de la Setmana Santa, bé per la identificació que el règim en feia amb ell mateix, bé per esgotament de la fórmula en una societat ja postindustrial, bé pel blasme que en feien els sectors més renovadors, bé pel que fos, la democràcia va significar també el redescobriment de la tradició d’arrel popular i, com deia, premoderna. Ho va ser per Les Santes, per Sant Jordi, etc... I també per Setmana Santa. La seva reivindicació, però, especialment les processons, no fou gens senzilla, especialment pels recels d’una Església postconciliar -crec que ara completament superats- que hi veia certes contradiccions amb el missatge de fons que ens proposa la Setmana Santa.

Recordant Joan Carrera

Fou un personatge clau en aquesta superació el bisbe auxiliar de Barcelona (1991-2008), l’estimat Joan Carrera qui, grosso modo, advertí que, malgrat el caràcter ambigu de la religiositat popular, aquesta és també una fórmula de canalització de l’espitirualitat i, el més important, una oportunitat per moltes persones de desvetllar aquest missatge de fons del que parlàvem. Les raons més o menys abstractes que el procés simbòlic de la Setmana Santa adreça al cor de les persones, venia a dir, que ja s’han construït a través d’un relat (la passió, mort i ressurrecció de Jesús), són -de fet- reviscudes a través d’aquest relat i les seves figures. L’objectiu de la litúrgia (religiosa o no) no és commemorar, exactament, sinó reviure. I encara deia més, Carrera. Potser sí que les processons es presten a certa ambigüitat, però ja diu Isaïas (42, 3) que l’Esperit “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la”, en el sentit que és la feblesa, la senzillesa, el dubte, una certa distància, moltes vegades, el que incia com una espurna un foc intens al dedins humà.

La festa és una oportunitat

Una festivitat anual, deia l’antropòleg Mircea Eliade, “es desenvolupa sempre en el temps original” enmig d’una “set de sagrat i nostàlgia de l’Ésser” que fa viure, ara i aquí, la gesta del mite convocat (vegeu El sagrat i el profà). Això val per totes les festes que fem, també a Mataró i molt especialment per la Setmana Santa, que proposa un recorregut des de l’assumpció fins a les últimes conseqüències de la història i realitat humanes (la creu) fins a la identificació en aquesta realitat -no al Cel, ni a qualsevol cel- del màxim sentit que puguem atorgar a la vida (la ressurrecció). La Setmana Santa no proposa recordar-ho, sinó reviure-ho, com deia. Té -com tots els mites- una funció de crossa, de fórceps, per activar el que ja hi ha en nosaltres. No és una cultura que reprimeix sinó que vehicula.


La pregunta que em faig és si això es dóna. Si l’arrencada de la pota de la Vella Quaresma és alhora una arrencada de l’odi, del prejudici, de la càrrega sobrera, per exemple. O si fer el pessebre indica el neixement de noves esperances en una societat tan desesperançada. O si el descans dominical és un espai d’obertura i buidor perquè hi entri a la teva vida el que arracones diàriament. Les tradicions religioses, també aquestes premodernes en les que el nostre món es fixa davant la manca de nous referents a la postmodernitat, fins i tot en una societat democràtica, secularitada i aconfessional, tenen aquesta funció. Hi podem entrar ...o mirar-nos-ho i aplaudir.

*article per a l'edició digital de Capgròs. Fotos: El Punt Avui i altres.

Publica un comentari a l'entrada