dimarts, d’abril 24, 2012

L'accent de la justícia





Confesso que també em va incomodar, fa ja uns anys, quan l'element escultòric central de la recent (aleshores) plaça Tomás y Valiente, davant els nous jutjats de Mataró, que consisteix en les lletres de la paraula justícia no portés accent. No recordo massa quins arguments se'm van donar (aleshores jo era regidor al Govern) però sospito que cap de massa convincent, potser fou un error. No ho recordo. Però com que aquí sempre estem a la que salta, ja hi va haver qui va pensar-se que hi havia un complot espanyolista per inundar de paraules en castellà (ecs!) la nostra ciutat. 


Curiosament, per exemple, aquestes mateixes veus no han dit res que la decoració (no retolació) de la bilbioteca del nou Tecnocampus inclogui paraules en anglès, sense ser un error. O que en anglès estigui bona part de la retolació del Centre de recerca (Cetemmsa) que alberga, feta amb tota la intenció per mostrar la seva vocació internacional, cosa que el castellà es veu que no pot fer i en català... tampoc. El compte de twitter dels responsables municipals de Cultura, com que es deuen avorrir els que els fan anar, va començar a publicar cites 'culturals' en anglès, fa poc. No seré tan burro com per pensar que hi ha un contuberni per anglitzar la llengua. Però el castellà, és a dir, l'enemic... això sí que és un problema.

Així que el nostre flamant Govern municipal, desafiant el discurs unívoc de la catastròfica herència (una bona excusa per no fer res, eliminar unes quantes coses i intentar acomplexar els socialistes), ha gratat la guardiola i s'ha pres com a objectiu posar l'accent a la pobra i castellanitzada. Aquesta és la gran aportació que el nostre alcalde féu als jutges mataronins a la seva darrera festa patronal, segons informaven els mitjans l'endemà. Com tothom sap, almenys a Montcabré, la justícia no té cap problema més important a resoldre.

La meva modestíssima opinió és que no estem parlant d'un senyal, ni d'un símbol tan sols, sinó d'una escultura, on hi intervenen elements artístics (que poden incloure lletres i paraules amb l'idioma, la piosició o la grafia que siguin) i que anar al darrere amb l'accent és més propi de papanates amb síndrome de persecució que de responsables públics. I cap d'ells, ni jo, ni ningú de l'oposició, hi va caure quan això només era un projecte. L'errata (si hi és), per dir-ho d'alguna manera, forma part de la proposta artística. O ho entenem o és que no entenem res. Pot més la ideologia que l'ortografia, no ho dubteu.

Però aquí no acaba tot. Resulta que un dels seus assessors més sagaç i mordaç, advocat per més senyes, que aplaudeix amb les orelles totes les gràcies del seu amic, no ha fet menys en aquesta decisió tan intel·ligent confiant que "retornarà l’esperança que a la grandiloqüent paraula" (és textual, no envermelliu). Bé, és exactament el mateix que -quan es pot triar- opta pel castellà a les vistes judicials tot reclamant als seus contrincants que canviïn de llengua quan ho fan en català. Potser és aquí on cal posar l'accent.

Foto: JV, Capgròs.
Publica un comentari a l'entrada